La felicitat al camió de les escombraries: un miler de ‘menes’ ja treballen legalment

El 19 d’octubre del 2021 el Butlletí Oficial de l’Estat publicava una norma anhelada per les entitats socials i recalcada per les veus més àcides de la ultradreta. Els nens i nenes migrats tutelats per les comunitats autònomes accedien al permís de treball al complir 16 anys. Una mesura que els posava al mateix nivell que els xavals amb passaport espanyol i que acabava amb el disbarat de tutelar els menors migrants però obligar-los a viure en la mendicitat al complir 18 anys. Mig any després, el balanç ja ha millorat la vida d’un miler de nois. Una realitat que afecta milers de joves: només a Catalunya es calcula que més de 8.000 menors migrants han passat pels centres tutelats en els últims cinc anys.

El Baubacar n’és un dels beneficiaris. Va abandonar casa seva a Gàmbia quan només tenia 12 anys. «Jo soc el germà gran, i quan va morir el meu pare tenia molt clar que em tocava deixar d’estudiar i ajudar la meva mare com fos», explica. Va treballar de mecànic, però al cap de pocs mesos va viatjar sol fins al Senegal i Mauritània per dedicar-se a la pesca. Una cosa que la seva mare no mirava de bon ull, però que el nen tenia més que assumit que havia de fer. El Baubacar era un dels nens explotats en aquests país en trànsit, el sistema de protecció del qual a la infància té un ampli marge de millora tal com va poder comprovar EL PERIÓDICO. Però a diferència de molts, ‘Buba’ no es va voler llançar al mar i arribar a les Canàries. Va optar per una altra ruta.

A fuetades al desert

«Per aquesta època ja tenia 14 anys, em vaig adonar que només podia millorar si me n’anava a Europa. És el que tots volem. I recorda els migrants que tornaven a Gàmbia. «Amb cotxes, bona roba i molts diners», segueix. El Baubacar se’n va anar cap a Bamako (Mali). Uns quants dies dins d’un camió sense aigua i sense menjar. Hi va treballar de cambrer per poder arribar a Algèria. No tenia ni 15 anys quan va ser segrestat en un remot lloc del desert. «Només ens donaven aigua i ens pegaven amb fuets...». Abaixa el cap i demana parar la conversa. Hi ha ferides que encara fan massa mal.

Uns quants mesos després, ‘Buba’ va aconseguir escapar, treballar i pagar-se una plaça en una pastera que va acabar rescatada per Salvament Marítim. També el van salvar de morir al mar el marroquí Harbuli. En el seu cas, als 14 anys va decidir anar a Espanya. I lluny de dissuadir-lo, els seus pares el van animar a pujar a la barcassa. «Tota la meva família va ajudar per pagar el viatge, els meus pares els primers», explica. El noi va migrar des de Tànger com ja havien fet anteriorment els seus germans grans. «No havia passat mai tanta por», recorda.

La seva vida ha transcorregut en diferents centres de menors de la Generalitat. Han fet alguns cursos, tot i que mai han tingut el permís per treballar. Ni tan sols per fer pràctiques professionals. Comparteixen l’angoixa viscuda a l’acostar-se als 18 anys. «Penses que et deixaran al carrer, que no tindràs res...», xiuxiueja ‘Buba’. Molts dels nois que els van precedir van passar per aquest miserable destí. També reconeixen que han aconseguit mantenir el cap fred. «Hi ha molts nois que prefereixen no pensar i s’acaben drogant. Jo quan estava trist, o em venien ganes de llançar la tovallola pensava en la meva infància», reconeix Harbuli.

Alegria en el camió de les escombraries

Sembla mentida, però estar a càrrec del camió i recollir les escombraries de diferents pobles del Maresme és una cosa que els omple d’alegria. Tot i que tots dos compaginen aquesta feina amb els estudis de comerç. «Soc molt feliç de tenir aquesta feina, per això vaig venir aquí, per poder guanyar un sou i que pugui viure bé», afirma Canteh. «Al Marroc, per molt que estudiïs, la feina està molt mal pagada...», es queixa Harbuli. «No entenc perquè hi ha espanyols a l’atur... si aconsegueixes el permís de treball, hi ha feina a Espanya», afegeix el gambià, que ha estat més de dos anys enviant currículums. «Abans que sortís aquest decret era molt difícil que ens donessin feina perquè no teníem el permís», diu el marroquí.

Les principals dificultats que es trobaven els joves migrants extutelats abans del nou decret no era només la impossibilitat d’aconseguir un contracte a temps complet durant un any per tramitar l’autorització d’ocupació, també era pràcticament impossible tornar-la a renovar un any després. «Havien de demostrar que guanyaven 2.000 euros al mes, i ningú aconsegueix aquest dineral», afirma Sara Agulló, advocada de la FEPA. Segons l’estudi de l’entitat, després del nou decret d’octubre, gairebé un miler de joves van accedir al permís d’ocupació legal en els primers sis mesos d’aplicació. El 68% dels que el van tramitar. Malgrat tot, insisteix que hi ha un gran percentatge de joves que continuen exclosos del sistema.

Centenars de joves en la misèria

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

«El problema el tenim amb aquells joves expulsats del sistema de protecció que es van quedar desemparats, que viuen al carrer i que no tenen manera de tramitar aquesta documentació», afegeix Agulló. És l’altra cara de la moneda. «Han de demostrar ingressos similars a 400 euros al mes o demostrar-ho amb les ajudes d’una entitat social, però no tenen a ningú. ¡És a aquests joves a qui hem d’assessorar i acompanyar!», exclama l’advocada. En podrien ser centenars

Per a Harbuli, el premi ja no és només la feina. També la possibilitat de tornar a casa i veure la seva família. «Fa quatre anys que no veig la meva mare... Tinc moltes ganes d’abraçar-la». Una abraçada que Canteh ja no podrà fer. La seva mare va morir l’any passat. El gambià ara lluita per poder portar els seus germans. «No vull que passin pel mateix que jo», esbufega.