Hitler i els abellots

Dave Goulson (Shropshire, Anglaterra, 1965) no va ser només un àvid lector durant la seva infància de la trilogia que Gerald Durrell va escriure a Corfú sobre la seva família i altres animals, sinó que quan tenia només nou anys va convèncer els seus avis que el millor regal que podien fer-li era un equip complet de dissecció, amb escalpels, sondes de punta fina i tisores per a treballs de gran precisió. A la caixa també hi havia una preciosa lupa cromada. Potser la crònica més oportuna vistos aquests antecedents biogràfics seria la que expliqués qui eren els insensats avis, però la de Goulson tampoc està malament. S’ha convertit, segons sembla, en l’expert mundial més important en abellots, un himenòpter que, com suggereix el títol, va tenir els seus ets i uts amb Adolf Hitler, però fins i tot això no és res comparat amb la resta de coses que es poden explicar d’aquest rabassut insecte.

Són regicides, necròfils, incestuosos, esclavistes, zoòfils, caníbals, promiscus i, pel que sembla, fins i tot els fan pudor els peus. En el seu descàrrec toca avançar ja que són uns bon jans al costat de les abelles i vespes (només piquen les femelles i quan no hi ha més remei) i que ningú pol·linitza millor que ells els tomàquets, que fins i tot són més gustosos quan han participat en el seu cultiu.

L’editorial Capitán Swing ha tingut l’esplèndida idea de publicar ‘Una historia con aguijón’, una obra en què, amb aquesta fina capa de vernís d’humor que caracteritza tants naturalistes anglesos, Goulson bolca tot el seu saber sobre els ‘Bombus ruderatus’, ‘Bombus hortorum’, ‘Bombus pratorum’..., o sigui, sobre un parell de desenes de les 250 espècies d’aquest insecte que hi ha a la Terra, però amb especial afany ho ha fet sobre els abellots de pèl curt, que fins a la Segona Guerra Mundial eren gairebé un símbol del camp britànic i que avui per veure’ls s’ha d’anar als antípodes, a Nova Zelanda, on no n’hi havia abans de 1870.

Per anar aclarint incògnites, primer toca la dels nazis. La culpa va ser dels U-Boot de la Kriegsmarine hitleriana, els submarins que van terroritzar els capitans de transport de mercaderies transatlàntiques durant la Segona Guerra Mundial. No només van interrompre la línia de subministraments de material bèl·lic amb destinació al Regne Unit, sinó que a més van amenaçar amb la fam a les illes britàniques si no es prenien mesures d’emergència. Això va ser a costa dels abellots. Es va alterar el sistema de rotació dels cultius, de manera que es van eliminar les terres dedicades al trèvol vermell, l’edèn a la Terra per als abellots, a favor de productes de consum humà. El racionament amb cartilles es va mantenir al Regne Unit fins a 1954, però, en una decisió mediambientalment terrible, les subvencions que prioritzaven aquesta agricultura de guerra van perdurar fins a 1990.

Les autoritats britàniques no van saber llegir entre les línies de la història botànica passada. El 1870, Nova Zelanda va fer números sobre quant li costava cada any comprar llavors del trèvol vermell amb què alimentava el seu potent sector ramader. Va comprendre que tot es reduïa a l’absència d’un agent pol·linitzador, l’abellot, així que va organitzar el trasllat d’un minúscul però valuosíssim carregament de diverses reines amb barco, una missió fallida en el primer intent (van arribar totes mortes), però exitosa en la segona temptativa. Va ser així com els abellots van passar a ser testimonials a Anglaterra i comuns a l’altra punta del món.

La qüestió, abans d’anar als detalls més escabrosos promesos en el primer paràgraf, és dibuixar literalment un perfil de què és un abellot. Amb un nul respecte a Linné, quedi això clar, és una abella grassa, cosa que ens porta al cartell que, pel que sembla, segueix penjat en una de les àrees de treball de la NASA, en concret el departament dedicat a dissenyar l’aspecte que han de tenir les naus espacials en un entorn sense atmosfera. No hi ha, ni tan sols en el camp de de la ciència-ficció cinematogràfica, dues naus aeroespacials iguals, i a això dona resposta, en certa manera, aquest cartell. «El cos de les abelles no està aerodinàmicament fet per volar, però les abelles, per sort, no ho saben».

Doncs el mateix i amb més pes es pot dir dels abellots i el seu cos de satèl·lit Sputnik, i en això Goulson es recrea en un dels capítols del llibre per explicar com hi ha hagut fins i tot estudis seriosos, amb les seves equacions i anàlisis de física, per demostrar la impossibilitat que aquests insectes volin. No només ho fan, sinó que a més venen dotats d’una mena de GPS similar al dels coloms missatgers. L’autor i altres investigadors, tot s’ha de dir, han experimentat amb ells. Una de les maneres menys cruels ha consistit a allunyar-los del niu dins de provetes i certificar així la seva capacitat de tornar a casa després de trobar-se en un entorn inesperat. El més llest de la classe va saber trobar el camí malgrat estar a més de 10 quilòmetres del punt de partida. Com ho va aconseguir és en veritat indesxifrable. El coneixement d’aquest insecte avança a poc a poc i, de vegades, per vies inesperades. Que als abellots els fan pudor els peus és una conclusió que l’autor, professor de biologia a la Universitat de Sussex, proclama davant l’evidència que n’hi ha prou que un abellot es posi en una flor perquè altres membres de l’espècie sàpiguen que ja ha sigut trepitjada i, fins i tot, si és una interessant productora de nèctar.

Tot el que s’ha dit fins aquí, no obstant, no són més que els preliminars, mai tan ben dit, del que potser ha convidat a la lectura d’aquesta recensió bibliogràfica, vaja, dit per força, la pertorbada (des del punt vista de la moral humana) vida sexual dels ‘Bombus’. És shakespearià. Amb una proporció de set mascles per reina arribat el moment de la còpula, sis estaran condemnats al celibat i el setè és molt probable que mai conegui la seva prole, perquè les femelles ponedores guarden l’esperma durant mesos i només l’utilitzaran per fecundar els ous quan arribi el moment, probablement quan el pare faci malves.

Ells tampoc es queden curts. El seu instint procreador és insaciable i, en un d’aquests experiments que Goulson esmenta, encara a risc que la protectora dels abellots se li tiri a sobre, assegura haver vist mascles copular amb femelles decapitades, cosa que no queda gaire clar què demostra, tret que el sexe sembla ser una llei tan inapel·lable com la de la gravetat.

Hi ha una espècie de reina endèmica del Japó que s’acobla amb mascles d’altres espècies, amb la qual cosa es condemna sense saber-ho, pel seu afany fornicador, a no tenir mai descendència per pura incompatibilitat genètica, motor últim de la vida en el regne animal, una cosa que un altre subgènere d’aquest insecte, el ‘Bombus psithyrus’, resol d’una manera infame. Sotja un niu, l’envaeix i, en cas d’èxit, mata la reina, que és d’una altra espècie, i mitjançant feromones o simplement sota amenaces esclavitza les obreres del niu i les obliga a alimentar-la a ella i les seves cries. Poc menys que BDSM al niu.

El que Goulson sent pels abellots, amb tot, no és morbo, sinó admiració. «El sexe sempre ha sigut difícil per a les plantes», diu. I aquesta és, al cap i a la fi, la qüestió més crucial, la importància dels insectes pol·linitzadors no només per garantir l’equilibri de la biodiversitat, sinó també, en un aspecte molt poc conegut, el seu transcendental paper a l’hora de convertir Espanya en una potència en l’exportació de tomàquets. Per 50 euros és possible contractar els serveis d’un rusc d’uns 80 individus, capaços de pol·linitzar gratament i incansablement les flors del ‘Solanum lycopersicum’, o sigui, el tomàquet, una tasca que antany feien a mà els agricultors, amb molta menys perícia, amb una tècnica que encara es porta a terme a Austràlia, un dels pocs països del món que intenta mantenir tancades les seves fronteres als abellots.

Molt més, per descomptat, a ‘Una historia con aguijón’, de Dave Goulson, per gentilesa de Capitán Swing.

(Per si han tingut l’amabilitat d’arribar fins aquí, en infinit agraïment, aquest text té una bola extra, un divertiment, com veuran)

Charles Darwin va dedicar el seu temps també a l’estudi a l’abellot i, en conseqüència, aquest ocupa un lloc en el seu relat de ‘L’origen de les espècies’. Va observar que els nius d’abelles i abellots eren més abundants a prop dels nuclis urbans que no en plena campanya, una cosa en principi inexplicable, però va raonar que la causa era que els gats domèstics controlaven la població de ratolins, depredadors dels nius d’aquests insectes. La presència de gats, va exclamar Darwin, propicia l’abundància de determinades flors, com la del trèvol vermell.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El més graciós és com el seu gran amic Thomas Henry Huxley, conegut com el ‘Bulldog de Darwin’ per la vehemència amb què defensava la teoria de l’evolució, va portar aquesta deducció a altres camps, de broma, però estructuralment de debò. Que Huxley era un tuitaire ‘avant la lettre’ ja ho havia demostrat quan, el 1860, es va enfrontar en un debat públic a l’obtús bisbe Samuel Wilberforce a compte del que Darwin havia posat sobre la taula. Wilberforce, sense coneixements científics, li va dir a Huxley si el seu avantpassat simi era per part de pare o de mare. Pel que sembla, aquest no es va arrugar i va respondre que preferia descendir d’un mico que d’algú que dilapida el seu talent intel·lectual a posar obstacles al coneixement científic.

La qüestió és que Huxley era, pel que sembla, amic de Darwin i també de la broma. Va agafar el seu argument del trèvol vermell, els ratolins i els gats i el va elevar a l’enèsima potència quan va afirmar que el gran poder de l’Armada britànica era un mèrit de les solteres angleses. ¿Per què? Perquè tenen per costum tenir gats, que es mengen els ratolins, que es mengen els abellots, que són els que pol·linitzen el trèvol, que serveix d’aliment per al bestiar, indispensable per produir el rosbif en salaó, que com tothom acceptava llavors, era la raó última de l’eficàcia de l’Armada.