La guerra del porno: el sector clama contra el contingut gratis i salvatge de l’ ‘online’

A l’altre costat, bona part dels professionals que treballen en continguts per a adults s’encaminen cap al porno ètic, del qual beu el Saló Eròtic de Barcelona, l’espot del qual parla de masculinitat fràgil, i que ofereix tallers sobre autoestima corporal i educació sexual i afectiva. Com remarca Erika Lust, la pionera de la pornografia feminista, «el porno és un espai per expressar-nos al voltant de la sexualitat», i «el model [de distribució] té una influència enorme sobre com l’entenem, especialment els joves que veuen porno abans de tenir sexe».

Segons l’estudi ‘(Des)información sexual: pornografia i adolescència’ elaborat per Save the Children el 2020, els joves veuen pornografia per primera vegada als 12 anys i gairebé set de cada 10 (el 68,2%) la consumeixen de forma freqüent. Ser el ‘llibre d’instruccions del sexe’ és un espant, com ho és la deficient educació sexoafectiva dels menors. Però si un segueix la traçabilitat de qui s’enriqueix avui amb el negoci, pot ser que arribi a senyors que fan xerrades TED sobre emprenedoria, estiuegen als Hampton i assisteixen a gales benèfiques.

Del DVD a l’hemorràgia

Erika Lust i la pornostar catalana Silvia Rubí han vist com canviava la indústria. Del control del treball i el seu empaquetament en DVD (embolicat en cel·lofana) a la imparable hemorràgia ‘online’. Actualment el 98,5% del porno a la xarxa és gratis i els intents de les administracions per regular-ne l’accés han fallat.

«I al no haver de fer un esforç, el consumidor de porno no ho veu com una eina per potenciar la seva sexualitat –assegura Lust–, sinó com la bossa de patates que endrapa per calmar l’ansietat o l’avorriment». A més, com que els algoritmes pentinen les recerques, l’audiència cada vegada està més famolenca d’escenes extremes (són tendència «les de puerils i d’incest», segons Rubí, mentre que les tatuades –com ella– cotitzen a la baixa).

La gratuïtat ha obligat el 70% del ‘negoci tradicional’ a tancar, i els supervivents experimenten situacions kafkianes. «Paguen molt poc per una escena que després veus que està en infinits portals», explica Silvia Rubí; o estan trossejades i retitulades de manera recargolada. «De vegades n’has de recomprar una per la qual et van pagar 100 euros perquè no continuï circulant eternament a internet», afegeix l’actriu.

Però hi ha alguna cosa encara pitjor: pugen clips de menors extrets de xarxes socials enviats per tercers, o d’exnòvios abusius amb set de venjança, o pengen vídeos de violacions i imatges sexuals de nens. «La gent parla de mainstream porn, però jo l’anomeno big porn –diu Lust–. De la mateixa manera que el big food no està interessat a servir el menjar més saludable, el big porn no està interessat en la sexualitat humana. Volen guanyar diners i concentrar poder».

Els tentacles del gegant

¿De qui parlen Lust i Rubí? El rei absolut del porno online gratis és MindGeek, una empresa registrada a Luxemburg amb oficines a Mont-real, Bucarest, Dublín, Londres i Los Angeles. A la seva web corporativa s’anuncia com a «líder en disseny i desenvolupament i gestió de llocs web amb molt trànsit», a seques, però tres dels seus llocs amb molt trànsit són Pornhub, YouPorn i Tube8, al top 10 mundial.

L’embrió de l’imperi va ser YouPorn, fundada el 2006 –un any després de YouTube– per l’alemany Fabian Thylmann, un ‘nerd’ que va veure als ‘clips’ de porno gratuïts [‘tubes’] una oportunitat de negoci. A base d’un bombardeig d’adquisicions, es va convertir en l’amo del hòlding eròtic més gran. Però el 2012 va ser arrestat a Bèlgica per evasió d’impostos i extradit a Alemanya.

Va vendre l’empresa al seu director d’operacions, David Tassillo, i a un inversor austríac anomenat Bernd Bergmar, que es resisteix a passejar orgull corporatiu en els sopars d’empresaris. Va passar a dir-se MindGeek i avui és un conglomerat amb uns ingressos anuals de 460 milions de dòlars i 1.600 empleats.

«Per a ells el porno no és el producte, l’utilitzen per atraure gent», explica Erika Lust. Segons dades de consulta pública, el grup controla una subsidiària de videojocs per a adults, un producte VPN [xarxa privada virtual] perquè els usuaris puguin navegar de forma anònima i una extensa xarxa de publicitat (el ‘Sunday Times’ va publicar una aterridora llista de les corporacions que anuncien les seves maioneses, gelats i desodorants, entre altres, a Pornhub).

Mentre que MindGeek va ser obligat abans de la pandèmia a tancar una porció de contingut per allotjar clips de menors, els professionals del porno estan subjectes a lleis per garantir que els artistes siguin majors d’edat.

 Porno ètic

«Volem que s’acabin els ‘tubes’, el porno només és porno quan està consensuat i hi ha papers firmats pel mig», conclou Sílvia Rubí, representant del «porno ètic», que és el que té en compte les condicions laborals de l’equip, que la història tingui un contingut que no sigui masclista ni misogin i que els performers estiguin d’acord amb el que fan.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

En això va ser pionera Erika Lust, que el 2004 va obrir el camí del porno alternatiu, «més enllà de la visió masculina dels culs, les mamelles, els cotxes i els cigarros» que dominaven la indústria. I el seu discurs va reeixir. Carles Valdés, fundador de l’agència de publicitat Vimema i creatiu dels espots del Saló Eròtic de Barcelona des de fa sis edicions, ratifica la tendència: «Mentre el porno tradicional era molt masclista, està avançant l’‘slow sex’ [sexe més conscient]. I a més, afegeix Lust, «en el sector sexual es negocia al voltant d’una taula i no a sota, com en la indústria de la moda».

¿Significa que no hi ha traces de masclisme en la producció de continguts per a adults? En absolut. «Els que s’han dedicat tota la vida al porno volen aferrar-se a dinàmiques dels anys 90, tenir el poder dins de l’escena –diu Rubí–, però entre els joves hi ha més desconstrucció». Segons Erika Lust, cada vegada «més homes volen apartar-se de la misogínia, refusen aquest tipus de plataformes i paguen pels continguts». El consum del plaer també pot ser responsable.