Gossos davant nens: com la covid va fer baixar la natalitat però va animar a l’adopció de mascotes

Els gossos, prèvia entrevista amb els futurs amos, no paraven de sortir d’allà. Poc els importava el pes, edat o aspecte, perquè el flux d’adoptants no s’aturava en un símptoma més, sense precedents, del furor pels gossos que va implicar la primera fase de la pandèmia del coronavirus. El nombre de gossos a Espanya va passar, entre 2019 i 2021, de 6,7 milions a 9,3, un augment del 38%, segons l’Associació Nacional de Fabricants d’Aliments per a Animals de Companyia (ANFAAC), a la qual convé acudir davant la falta de dades oficials.

Mentrestant, la natalitat va continuar caient i va provocar que la ja per si sola àmplia bretxa demogràfica entre gossos i nens s’eixamplés encara més. Les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), difoses dimecres, reflecteixen que els naixements han caigut gairebé un 30% durant l’última dècada. El 2021 van néixer 336.811 nens, 2.395 menys que l’any anterior. És gairebé un tòpic remarcar que a Espanya, amb la segona taxa de natalitat més baixa de la UE (7,6 per cada 1.000 habitants, només per davant d’Itàlia), hi ha més gossos que humans menors de 15 anys. És totalment cert, malgrat els problemes que això suposa per garantir en el futur instruments tan importants com les pensions. 

Boutiques i tanatoris

Hi ha, tanmateix, una altra manera de veure tot això, una en la qual la bretxa entre animals domèstics i criatures no s’ha ampliat. Al contrari: en un territori on la reproducció és cada vegada menys freqüent, la frontera amb els gossos s’ha anat estrenyent fins al punt que, en certes llars, sobretot en les d’adults joves, s’ha difuminat gairebé per complet perquè tot el que envolta els humans té un reflex caní. 

Hi ha escoles bressol canines i almenys a Madrid costen tant o més que les de nens en una ciutat de províncies. Hi ha parcs d’aigua canins. Hi ha fotògrafs canins, com Emilio Cuenca, un dels més sol·licitats, que explica que el 75% de les persones que li encarreguen una sessió per a la seva mascota tenen «entre 25 i 45 anys». Hi ha tanatoris per a animals domèstics. Hi ha botigues per a gossos, que existeixen des de fa molt, només que ara es fan dir boutiques. Hi ha una expressió per a tot aquest fenomen: els ‘perrhijos’. 

«Ara veus el gos gairebé com un fill, així que en part et pot cobrir aquesta necessitat. És el meu cas, per exemple. Jo no soc pare. Tenim tres gossos. Estem buscant un fill però, en el cas que no arribi, la meva dona m’ha arribat a dir: ‘Doncs tindrem un altre gos’», explica Rubén Goñi, amo de la boutique Gentlecan.

 El 2018, Goñi i la seva dona van obrir una molt cuidada perruqueria canina. Tres anys més tard, durant la cresta de l’onada de la passió pels gossos, van inaugurar la botiga a pocs metres del parc del Retiro, en un dels barris més cars de la capital. És com un petit temple dedicat a adorar l’antropomorfisme, amb bustos de gossos vestits igual que els elegants senyors anglesos que a la primera meitat del segle passat acudien a exclusius clubs socials (barret fort, ulleres i fins i tot pipa) i articles com jerseis per a gossos fets de llana d’alpaca. El més barat costa 53 euros.  

«Hi ha gent que passa per aquí i es posa les mans al cap al veure que hi ha poca gent disposada a gastar-se tant diners en el seu gos», explica Goñi. No és estrany, continua, que els seus clients tinguin a casa seva una habitació destinada exclusivament a la seva mascota o almenys un armari. «Per la meva experiència, la pandèmia va portar dues reflexions en moltes famílies: que la casa se’ns ha quedat petita i que ens vindria bé tenir una mascota», conclou. 

Té raó. En un estudi dut a terme a través de 1.300 entrevistes realitzades tres setmanes després de l’inici del confinament, a l’abril de 2020, tres de cada quatre enquestats van contestar que el seu animal domèstic els havia ajudat a suportar un confinament durant el qual ells eren gairebé els únics que podien sortir al carrer perpassejar una mica, sempre que anessin acompanyats del gos. Per aquestes dates, les xarxes socials es van omplir de testimonis de pares desesperats que demanaven consell sobre què fer amb els seus fills, enclaustrats en tan pocs metres quadrats. 

Un origen desconegut

Ningú sap del tot com s’ha arribat fins aquí, a una situació en la qual el 26% de les llars espanyoles, per exemple, té almenys un gos, un percentatge només superat a Europa pels països de l’Est, segons Fediaf, l’organisme que aglutina en el continent la indústria d’aliments per a mascotes. Abans que els humans munyissin vaques, pasturessin cabres i criessin porcs, abans que inventessin l’agricultura i el llenguatge escrit, abans que es fessin sedentaris i sens dubte abans que tinguessin gats, van tenir gossos. Els científics concorden que allò va començar fa com a mínim uns 15.000 anys i que el gos ve del llop, però a partir d’allà les teories divergeixen.

La tesi dominant al principi, esbossada per Charles Darwin en les primeres pàgines de ‘L’origen de les espècies’, va ser que algun caçador-recol·lector visionari va robar cadells de llop i va començar a criar llops més i més tranquils, fent així els primers passos d’un llarguíssim camí que desemboca en els jerseis d’alpaca a 53 euros la unitat. La cosa és que un llop és difícil de domesticar, fins i tot quan és cadell, de manera que a poc a poc els investigadors van intercanviar els rols.

Van ser ells que van triar ser gossos. Es van autodomesticar, segons assenyalava la nova teoria, al comprovar que podien viure més i millor si s’acostaven als humans per alimentar-se de les seves restes. Però hi ha un problema. Els ‘sapiens’ continuaven sent llavors nòmades: viure al costat d’ells, en continu desplaçament, no podia ser fàcil, sobretot quan entraven al territori d’alguna altra manada de llops en estat completament salvatge. Així que hi ha una nova tesi que diu que hi va haver alguna mena de mutació genètica que va fer que alguns llops comencessin a ser molt més dòcils. El cercle, en qualsevol cas, encara no s’ha tancat en un moment en què sembla que s’ha fet un nou salt evolutiu: el gos com a substitut de l’humà.

Tornada a l’abandonament

Fa moltíssima calor a les portes del centre de protecció animal de Getafe. Pepo, un mastí rescatat d’una finca on vivia permanentment lligat i sense gairebé aliments, s’acosta perquè li facin festes. I aquí, caminant amb lentitud i dificultat, arriba la Muta, una gossa molt gran, sense raça definida, que hi veu poc i pateix demència. 

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Recolzada en una de les parets del recinte, Ana Julia Fuentes, que gestiona el centre i té una associació anomenada Hydra dedicada a la teràpia amb animals i especialitzada en ensinistrament caní, diu: «Cada vegada veiem més casos de persones que creuen que el gos és el seu fill i els tracten com si fossin persones. Després venen els problemes, perquè ara hi ha molts més problemes de conducta en els gossos que abans. Puja al llit, menja del meu plat. I el gos tendeix a agafar més i més. I de sobte mossega o destrossa la casa. Tot això forma part de la moda d’humanitzar els gossos. I quan ho expliques als amos, s’ofenen. ‘És que és el meu ‘perrhijo’’, diuen. Però no ho és. És el teu gos». 

En els últims mesos, Fuentes ha vist com l’impuls d’adoptar gossos desapareixia al mateix ritme que els humans recuperaven espais de la seva vida abans que arribés del coronavirus. Ara, explica, rep dues o tres trucades o missatges al dia d’amos que volen desfer-se del seu gos. «Pel que conec d’altres centres, està passant el mateix a tot arreu», explica. Espanya, segons va concloure un estudi de la Fundació Affinity a finals de l’any passat, és líder en abandonament d’animals: uns 700 al dia. «Tot això», conclou Fuentes, «ens parla sobretot de com som els humans de capritxosos, egoistes i irresponsables».