Mas-Colell: «Barcelona té una possibilitat real de ser el nucli universitari més important del Mediterrani»

¿Per què aquesta urgència perquè Barcelona avanci en la internacionalització de la universitat?

¿I per què no? Sempre és bo ser dinàmic. Ara és un moment òptim perquè sortim de la pandèmia i, sobretot, perquè el panorama de l’educació superior a Europa s’està reconfigurant i definint ara. Hem de veure si Barcelona serà un node important en l’educació superior a Europa. Això és rellevant també fora d’Europa. Barcelona té una possibilitat real de ser el nucli universitari més important del Mediterrani. Però toca posicionar-se. Tenim molts competidors.

¿Per què serà bo per Barcelona?

Hi ha tres raons. Una, l’educació superior és una indústria, diferent d’altres, per crear llocs de treball de qualitat per a gent qualificada i això té molt impacte en altres sectors econòmics. I és una indústria en què tenim avantatges comparatius perquè sabem que Barcelona és un lloc atractiu i perquè hi ha una base universitària. La lògica econòmica diu que aquest avantatge s’ha d’explotar.

Una segona raó és que si tenim molts estudiants serem un centre de formació mundial. Això crea xarxa. Per exemple, l’àrea universitari de Boston té ambaixadors i connexions a tot el món, i aquesta xarxa és molt important.

I una tercera raó és que alguns dels estudiants que vinguin s’acabaran quedant i per tant acabaràs incorporant talent. L’experiència indica que el dinamisme econòmic està relacionat amb la capacitat d’incorporar i de capitalitzar talent que vingui de qualsevol lloc del món. Em sembla que són tres raons de pes per impulsar aquesta internacionalització.

¿On hauria d’incidir Barcelona per posicionar-se?

En primer lloc, facilitar l’arribada d’estudiants estrangers, no només de la UE, sinó extracomunitaris. Això també ho hauria de fer Espanya. Aquesta mesura inclou una multitud de dimensions regulatòries. Per exemple, els visats. He de dir que l’avantprojecte de la nova llei d’universitats (Losu) fa un pas significatiu en aquest tema. Ara els visats són per un any. La llei proposa que siguin pel temps que duren els estudis i fins i tot planteja una petita ampliació per facilitar la incorporació al mercat laboral. Un altre element són les ambaixades i consolats d’Espanya a l’estranger, que haurien de ser més sensibles i incorporar entre les seves tasques promocionar les destinacions universitàries espanyoles.

Un altre àmbit on la regulació és rellevant té a veure amb l’accés a la universitat i la selectivitat. És evident que si insistim que hi hagi una diferència mínima en el procés de selectivitat per als espanyols i els estrangers, farem aquest accés molt difícil. Convé avançar en aquest punt. No dic que hi hagi un accés lliure, però l’assignació de places, per exemple, ha de tenir en compte que l’estranger s’ha de planificar amb temps. No pot ser que s’assignin places el juny per al setembre.

És necessari que els mecanismes de la selectivitat i la preinscripció a la universitat siguin atractius per als estudiants estrangers. Perquè vinguin a estudiar graus. Hem d’aspirar que els nostres graus i postgraus siguin valorats internacionalment. Aquí la Generalitat té molt a dir.

La Comunitat de Madrid i universitats com la Carlos III van una mica per davant en el procés de facilitar l’accés als estrangers. ¿Catalunya està perdent oportunitats?

Catalunya s’ha de posar les piles perquè la competència és forta i ve de molts llocs. No només de Madrid, sinó d’altres comunitats autònomes i de països com Portugal i Itàlia. Els grans centres d’educació superior europeus es configuraran en els pròxims 10 o 15 anys. Ens convé ser-hi i arribar aviat. Si ens posicionem ràpid tenim molts avantatges respecte als nostres rivals. Està més que demostrat que l’entorn físic i urbà de Barcelona atrau la gent jove. I tenim una base universitària forta. Segurament, de mitjana, el nostre sistema universitari és el més potent de la Península. I per tant és una cosa que hem d’aprofitar.

¿Per què creu que Catalunya fa una interpretació més restrictiva de la llei que Madrid pel que fa a la reserva de places o l’homologació de títols?

No domino el tema, però sí que sé que la Carlos III ha sigut capaç d’implementar una política dinàmica en un context normatiu que és espanyol i que, per tant, és la mateixa també per a Catalunya. Recomanaria analitzar com ho han fet. I això val per al Govern de la Generalitat i també per als equips rectors de les universitats públiques i privades catalanes.

¿Per què al·ludeix als rectors?

Ens hem de moure tots. Tenim 12 universitats. S’han de mobilitzar les 12 perquè si n’hi ha una que no ho fa és com si un 8% no es mobilitzés.

¿Creu que no van totes a una?

No dic que no vagin alhora. Competència al marge, dic que han de tenir el mateix objectiu, presentar-se al món com un gran centre universitari. Després cada una desenvoluparà les seves iniciatives. Aquestes iniciatives han de ser potents, competitives i atractives, però les iniciatives col·laboratives poden ser-ho molt més. De vegades cal unir-se. Moltes estan enfocades en les aliances europees. Està bé. Però jo recomanaria que treballessin amb les dues opcions: Europa i la resta del món.

Internacionalitzar la universitat no és només atraure estudiants. Els professors estrangers també són claus.

Sí, però aquest tema em preocupa menys. És relativament fàcil tenir professorat internacional. I en això les universitats catalanes van per davant a la mitjana espanyola. L’atracció d’estudiants internacionals s’ha de basar en una docència en anglès i crec que no tindrem dificultat a trobar professorat jove capaç de desenvolupar aquesta docència. En part ja el tenim aquí, docents locals que han passat molts anys a l’estranger, i també el podem portar de fora. Repeteixo que una de les raons per impulsar la indústria de l’educació superior és que crea ocupació i ajuda a fixar talent.

Apunta el tema de l’anglès. ¿No ho veu contradictori amb el pla del Govern per impulsar l’ús del català a la universitat?

El pla del Govern no posa restriccions als màsters, o sigui que per aquí, bé. Pel que fa als graus, estem lluny que un 10% o un 20% es facin en anglès; tenim molt camí per recórrer. Per tant, comencem el camí. I a partir d’aquí ja veurem si tenim limitacions o no. Està clar que a l’estudiant internacional li hem d’oferir graus en anglès, que n’hi ha molt pocs. Aquí hi ha marge per créixer.

¿Com hauria de ser l’accés a la universitat? ¿La selectivitat és una via vàlida?

No voldria qüestionar la selectivitat. És un sistema que ha permès assignar plaça a estudiants locals de manera efectiva, transparent i honesta. No valorem prou el que ha representat la selectivitat per eliminar, per exemple, la cultura de la recomanació. Segurament és millorable, però ha sigut un procediment adequat. Sí que grinyola per incorporar estudiants extracomunitaris. Una mesura raonable seria reservar un percentatge de places per aquests estudiants i que el seu accés depengués exclusivament de les universitats, tenint en compte que aquest percentatge no podria ser molt alt perquè al cap i a la fi les places universitàries públiques les financen els contribuents. Tinguem present també que la demografia local no serà gaire expansiva, per la qual cosa hem d’atraure estudiants de fora.

Notícies relacionades

¿Com serà la futura selectivitat? Així seran els nous exàmens d’accés a la universitat

Ann Cook: «Hi hauria d’haver múltiples vies per accedir a la universitat»

¿Quin paper jugarà el descens de la natalitat en la reconfiguració del mapa universitari?

Jugarà un paper històric. Hi ha qui diu que sobraran professors universitaris. Jo estic convençut que no serà així perquè crec que la docència de qualitat del futur serà molt més personalitzada, més de grups petits. Per tant, no crec que sobri professorat. M’agradaria que hi hagués molts més professors perquè com més en tinguem, més alt serà el to intel·lectual del nostre país. Això ens donarà una oportunitat en el nostre objectiu d’atendre l’alumnat internacional.