¿Què és la grassofòbia? ¿I la neutralitat corporal? Guia per entendre la pressió estètica

En català, positivitat corporal. És un moviment que als anys 70 van posar en marxa dones negres, grasses, trans, ‘queers’ i amb diversitat funcional dels EUA que mantenien que la bellesa és fruit de la convenció social i reclamaven que tots els cossos són dignes i mereixen ser respectats. El concepte apareix cada vegada més banalitzat en fotos d’‘influencers’ de cossos normatius i en anuncis de moda i cosmètics que s’apunten a l’etiqueta de la inclusió.

En català, neutralitat corporal. «En alguns casos, l’exigència de la positivitat corporal (estima’t, accepta’t) pot generar frustració», afirma l’actriu Júlia Barceló al seu llibre ‘Operación bikini’. ¿Que el teu aspecte no sempre t’agrada? No passa res, no hem de celebrar els cossos constantment per tractar-los bé. La idea de fons és desinflacionar la importància que donem a l’aparença física i viure el cos des del benestar.

Avergonyir algú pel seu físic. Aquests missatges reprovatoris més o menys subtils tant procedeixen de l’entorn com dels mitjans. De fet, durant dècades, ha sigut un dels pilars de la indústria cosmètica i de la moda, que han construït un fabulós negoci a costa de la inseguretat femenina i aquest mantra pel qual mai s’està prou prima ni s’és prou jove ni blanca.

Segons dades de 2020 de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia de Catalunya, el 47% de noies d’entre 12 i 16 anys volen aprimar-se i el 41% ha fet alguna vegada dieta sense supervisió mèdica. Aquestes xifres estan relacionades amb l’anomenada cultura de la dieta, segons la qual per ser feliç i tenir èxit s’ha d’estar prima. Alhora, perpetua la grassofòbia i prioritza el pes sobre l’autèntica salut i benestar.

És el títol de l’assaig que va escriure el 1991 l’acadèmica i consultora política Naomi Wolf sobre aquesta estranya confluència entre l’avanç de les dones en l’esfera pública i l’exigència de cànons cada vegada més inabastables. «L’ideal de bellesa és ideal perquè no existeix», va dir Wolf. És a dir: mai res serà suficient.

Es tracta d’un concepte que va més enllà de la pressió estètica i al·ludeix a un problema estructural greu, ja que les violències i el rebuig contra les persones grasses estan molt normalitzats: pateixen discriminació en àmbits –des de la feina fins al sistema de salut– sovint impensables quan no es viuen aquestes corporalitats.

 Es refereix a la fiscalització constant sobre què hem de fer o com hem de vestir segons l’edat, la constitució, el gènere o la raça. «¿T’has engreixat?». «Els tirants no et queden bé». «¿Per què has deixat de tenyir-te? Sembla que t’hagin caigut 10 anys a sobre».