La caiguda mortal d’un malalt d’ELA arriba als tribunals

La titular del Jutjat de Primera Instància número 5 de Terrassa ha condemnat Bansabadell Vida a satisfer els 300.000 euros que s’estipulava en la pòlissa d’assegurança, més els interessos legals que corresponguin des de la interposició de la demanda, segons la sentència a què ha tingut accés EL PERIÓDICO. «Em pregunto a quantes famílies se’ls haurà negat el seu dret. Un cop més han hagut de ser els tribunals els que han posat en el seu lloc la companyia d’assegurances», diu a aquest diari Daniel Vosseler, l’advocat dels demandants. La sentència pot ser recorreguda davant l’Audiència de Barcelona.

Cop al cap

Juan Pérez va subscriure el 17 de febrer del 2017 una pòlissa d’assegurança amb cobertura de mort per accident i incapacitat absoluta amb l’entitat Bansabadell Vida. Els beneficiaris eren la seva cònjuge i fills. El 24 de març del 2020, quan era al pati de casa seva a Terrassa, l’home va ensopegar amb una petita rampa, va caure contra una paret i es va colpejar el cap, patint un traumatisme cranioencefàlic. Va ser ingressat d’urgències a l’Hospital Mútua de Terrassa. Cinc dies després, el 29 de març, va morir.

A partir d’aquest moment va començar una batalla amb la companyia d’assegurances per poder cobrar la pòlissa, fins que el cas va arribar als tribunals de justícia arran de la interposició de la demanda per part de la família. La discussió estava en si la mort va tenir lloc com a conseqüència d’un accident cobert per l’assegurança o, en canvi i com defensava la companyia d’assegurances, s’havia d’atribuir a la malaltia de Juan Pérez, l’ELA, que li havia sigut diagnosticada dos anys després de la subscripció de la pòlissa. «M’agradaria dir que la gent lluiti fins al final, tot i que el director del teu banc et digui que no tens possibilitats. Al final no era només un tema econòmic, pesava molt més la dignitat del meu pare. Ara sento que per fi puc passar el dol després de més de dos anys sense descansar», explica la filla del mort.

La jutge ha donat la raó a la família demandant i afirma que «la mort del pacient no té una relació directa amb la malaltia de l’ELA» i va ser un accident. Concreta que «és una malaltia neurològica que té una evolució progressiva, en què es veuen afectades la parla, les extremitats superiors i les inferiors, posteriorment amb limitacions al tronc i finalment, al diafragma». El pèrit de la companyia d’assegurances va reconèixer que aquesta malaltia no sempre es manifesta en aquest ordre. En el cas de Juan Pérez, va ser primer la parla i després les extremitats superiors i, «en menor mesura», les inferiors, «sense arribar a desenvolupar més la malaltia a causa de la mort».

La togada assegura que «és evident» que la seva mort «no va ser conseqüència de l’evolució natural de la malaltia que patia», perquè, segons les estadístiques assenyalades per un dels pèrits, les morts per aquesta malaltia es produeixen per insuficiències respiratòries o bé trastorns a l’empassar, «i no per caigudes». La magistrada reconeix que aquest cas «podria suscitar certs dubtes», ja que, com va explicar l’expert de la companyia d’assegurances, els pacients d’ELA poden patir caigudes a causa del debilitament dels músculs. No obstant, afegeix, d’això no es desprèn que «qualsevol caiguda sigui per la malaltia».

«Autonomia moderada»

Notícies relacionades

Bakú aconsegueix 300.000 milions a l’any per als països del sud global

Els juristes reclamen una normativa per fer front al ‘greenwashing’

La sentència diu que «no queda acreditat» que Juan Pérez tingués importants limitacions a les cames i destaca que quan va morir es desplaçava de forma autònoma amb l’ajuda d’un caminador i fèrules. «El fet que el pacient tingui alguna limitació per moure’s podria haver influït en l’accident, però d’això no es dedueix necessàriament que constitueixi la causa fonamental» de la caiguda i la mort, argumenta.

«De deduir-se sense més ni més, això implicaria afirmar que cap pacient diagnosticat d’ELA pugui tenir una caiguda accidental», com li pot passar a qualsevol persona, pateixi o no una malaltia, al·lega. «La caiguda del pacient es produeix a la rampa d’accés de la terrassa del seu domicili a l’interior, un lloc que no presenta especials dificultats i que el finat coneixia bé, i on no s’ha de realitzar cap moviment d’aixecar el peu (...) Constitueix aquest un element que condueix a pensar que la caiguda va ser casual o accidental», acaba dient.