Pastors contra ossos al Pirineu: «Ells o nosaltres»

«Si voleu fer experiments, poseu vosaltres les ovelles», els va dir aquell dia als agents forestals que havien pujat fins al Cap de Juverri, a prop de Farrera (el Pallars Sobirà), on el ramat pastava i dormia, sense a prop ni gos guardià, durant els mesos de calor.

Als seus peus hi havia dues ovelles mortes, atacades poc abans per un os. El dia abans, el mateix plantígrad n’havia matat tres més. Cinc més estaven desaparegudes. 

Cornellana, de 65 anys, va parlar amb les seves filles (una, plorant, li va demanar: «deixa de pujar a la muntanya, pare, que et passarà alguna cosa)» i va decidir que fins aquí havia arribat. Trauria les ovelles del Pirineu, les posaria a la venda i abandonaria el pasturatge. «Els ossos no són compatibles amb la ramaderia extensiva tal com l’he conegut jo», assegura. 

Agressions i verí 

La convivència entre ossos i pastors mai ha sigut del tot pacífica en aquestes muntanyes. Aquí, a diferència del que passa a la Serralada Cantàbrica, l’animal va arribar a desaparèixer, víctima dels caçadors, i els almenys 70 exemplars que habiten actualment el Pirineu són d’origen eslovè, gràcies a quatre soltes diferents portades a terme en les tres últimes dècades. Des d’aleshores, el conflicte amb els pastors d’ovelles, un animal que resulta molt més còmode d’atacar per a l’os que les vaques que protagonitzen la ramaderia a Astúries o Palència, mai ha estat gaire lluny. 

El 2008, l’atac a la Vall d’Aran d’una ossa anomenada ‘Hvala’ a un caçador, a qui va provocar 13 punts de sutura entre la cama esquerra i el braç dret, va fer que tots els grups polítics en aquest territori s’unissin per exigir que els plantígrads, des del primer fins a l’últim, marxessin per on havien vingut. El 2020, va aparèixer mort l’os ‘Cachou’, a qui s’atribuïen cinc atacs a bestiar. Havia sigut enverinat. La investigació, que continua en curs, va destapar una xarxa formada per funcionaris i autoritats que presumptament va ordir un pla perquè el plantígrad ingerís líquid anticongelant.

El recent atac a les ovelles de Cornellana ha tornat a caldejar els ànims, malgrat que les agressions s’han reduït en els últims temps. Segons les dades proporcionades a aquest diari per la Conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, els atacs d’ossos a ovelles i cabres al Pirineu català van ascendir a 61 el 2018, però des d’aleshores han baixat fins a arribar als 9 de l’any passat. Per això, sense deixar de reconèixer el que per a un pastor suposa que el seu bestiar aparegui esbocinat, tot i que rebi compensacions econòmiques, la Generalitat crida a la calma. Els conservacionistes també argumenten que el debat s’està «escapant de la mà», posant el focus en la importància que un animal tan lligat al Pirineu com l’os torni a trepitjar les muntanyes. 

Molta altura, pocs fruits

Però els pastors insisteixen que els plantígrads han de marxar, una posició a què dona suport a laUnió de Pagesos. «Veig molt difícil la coexistència entre el bestiar extensiu i l’os. És ells o nosaltres. I la partida l’està guanyant l’os. No han posat límits a la zona os, quants ossos hi ha d’haver, quan pararà tot això. Perquè el Pirineu no és Astúries. Les muntanyes aquí són molt més altes, amb menys fruita seca i fruits silvestres. Quan l’animal es desperta d’hibernar, si no agafa un senglar, ho té difícil per menjar. Això és el principi del final de la ramaderia», afirma Joan Guitart, coordinador de les comarques de muntanya en el sindicat agrari. 

Diumenge passat, Guitart i altres companys van pujar al Pallars Sobirà a acomiadar les ovelles de Cornellana, que ara es troben a Puiggròs (les Garrigues), lluny del Pirineu i dels ossos. Allà hi havia també un senyor de 92 anys anomenat Josep Bringué, plorant per la desaparició de l’últim ramat en un poble que en va arribar a tenir quatre. Una idea va començar a instal·lar-se en el grup com a forma de protesta davant l’ocorregut: una «vaga de muntanya». Segons Guitart, que aclareix que la decisió encara no s’ha pres, consistiria en això: «Deixar de treure els animals. Abandonar-ho tot. Que només netegi la muntanya l’Administració. I si hi ha un incendi, ells sabran». 

Tanques electrificades

«Lamentem aquesta situació. No és una bona notícia per al país, perquè la ramaderia extensiva és molt important per a la conservació d’aquests espais oberts», diu Marc Vilahur, director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural. Però Vilahur també remarca que les ovelles de Cornellana no tenien un gos de guarda, i que el pastor tampoc havia recorregut al dispositiu de la Generalitat per evitar els atacs d’os durant aquests mesos. Consisteix a reagrupar diversos ramats i col·locar una tanca electrificada en l’espai on passen la nit.

«El reagrupament pot sonar bé. Et diuen que et cuiden les ovelles, però no les veus en dos o tres mesos –objecta Guitart, de la Unió de Pagesos. I els animals engreixen menys. Se n’ajunten dos o tres mil, així que els més febles pateixen, perquè no troben menjar. Al final és un altre problema derivat de l’os». 

Notícies relacionades

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Eva Tortajada: "En la seva primera etapa de vida, els fills necessiten sentir-se segurs"

Pot ser. Però la ramaderia ovina extensiva té al Pirineu problemes més importants que l’os, segons Guillermo Palomero, president de la Fundació Os Bru. «El sector té reptes molt més importants, com la falta de relleu generacional o la capacitat per competir amb els preus del mercat», explica Palomero, per a qui el conflicte, en el fons, té bastant a veure amb «un sindicat que aprofita la conjuntura per fer-se notar en els mitjans», magnificant l’impacte d’atacs com els que ha patit el ramat de Cornellana.

L’antic pastor, mentrestant, continua capbaix, trist. Troba a faltar aixecar-se a primera hora del matí, pujar al tot terreny i pujar a la muntanya a passar el dia amb les seves ovelles. Cornellana pensava jubilar-se ben aviat, però no així. «No amb aquesta angoixa», assenyala. «des d’aleshores se m’ha quedat alguna cosa entre l’estómac i el cor. I no se me’n va. La meva vida és la família i les ovelles –diu entre llàgrimes. Hi haurà qui digui que soc un sentimental per prendre-m’ho així, però com més les cuides, més mal et fa. El que jo sento ara no l’hi desitjo a ningú».