Del «filla de puta, tant de bo t’atropellin» a «ensenya més cama»: l’assetjament de carrer es trasllada a les ciclistes

A una li han dit «grassa» i «subnormal». A una altra, un dia que vestia una faldilla llarga, la van convidar a ensenyar «més cama». Una tercera ha rebut comentaris relacionats amb el color de les seves calces.

Totes elles són dones que utilitzen la bicicleta per a circular per Madrid, on es repeteixen els casos d’assetjament de carrer, una fustigació que es tipifica com a delicte lleu segons la nova llei de llibertat sexual que serà ratificada pel Senat en els pròxims dies.

Aquest diari ha obert un qüestionari sobre assetjament de les ciclistes, al qual han respost 35 dones d’entre 20 i 65 anys. Del total de les dones preguntades, més de la meitat han reportat haver patit assetjament verbal mentre anaven en bicicleta.

Fa menys d’un any que només quatre de les enquestades utilitzen la bici com a mitjà de transport. La resta tenen una important experiència. El grup més nombrós de les enquestades, de 10 persones, és el de les dones que van en bici des de fa de 5 a 10 anys, i és, casualment, la forquilla que en gran manera ha patit assetjament en aquesta situació: un 66,67% d’elles.

Majoritàriament, es tracta de dones que fan servir la bicicleta per desplaçar-se per la ciutat, sense una finalitat concreta, tot i que quatre d’elles la utilitzen exclusivament per anar a la feina o al centre d’estudis i, tres més, per fer rutes esportives.

Totes elles, excepte una, circulen soles. La que va acompanyada porta un menor.

Les 18 ciclistes que componen aquest 51,4% de les afectades traslladen que han patit tipus de vituperis.

Els exemples d’assetjament que enumeren s’assembla molt al que pateixen fora de la calçada i dels carrils bici. «És el mateix que caminant. Des de ‘rossa’ a al·lusions a ‘polvos’, ‘el que et faria’, etc.. Però la malvolença, principalment a través de les paraules, sol ser molt més gran quan les dones van amb aquest mitjà de transport.

Les més repetides tenen a veure amb aspectes físics –«cul gros, ves més ràpid»–, comentaris sexistes o xiulets; consells paternalistes –van qüestionar si la meva roba era adequada per anar amb bicicleta– o insults gratuïts, com a «mocosa», «imbècil» o «gilipolles».

«Que estava circulant malament, quan no era real. Que no puc anar per allà. Que carai quin cul. I més comentaris incomprensibles o que no intento ni entendre», assenyala una ciclista que apunta, a més, que són «paraules que saps que es dirigeixen cap a la teva persona pel simple fet de ser tia, anar en bici i no acoquinar-te davant de cap vehicle».

Aquesta jove, que prefereix no donar el nom, és conscient que circula correctament i que té tot el «dret de fer-ho». «Noto que els comentaris s’incrementen a mesura que vaig agafant més seguretat; quan anava més insegura els notava menys», assegura.

En algunes ocasions, els retrets pugen de to i confien que el trajecte d’aquestes dones acabi en desgràcia. «Filla de puta, tant de bo t’atropellin», li van dir a una.

Una altra d’aquestes dones considera que ha rebut més queixes de la resta de conductors «pel fet de ser dona, com si no tingués dret a ser trànsit».

Gairebé totes, 33 de 35, reconeixen haver sigut víctimes en alguna ocasió d’accions que han fet perillar la seva integritat física, especialment avançaments compromesos i tocs de clàxon il·legals. «En una ocasió un conductor va arribar a baixar del cotxe per cridar-me», diu una.

Per sort, sol quedar en un ensurt i en surten il·leses, però n’hi ha algunes que reconeixen que aquestes maniobres els han fet precipitar-se de la bici. «Un taxista em va tirar al posar-se al carril bici», recorda una. «Una furgoneta parada darrere meu en un semàfor em va empènyer lleugerament a propòsit», explica una altra.

Aquest tipus de situacions no cessen ni tan sols quan la persona que va al volant treballa per a un servei públic. «En una ocasió un autobús de l’Empresa Municipal de Transports de Madrid (EMT) em va tocar el clàxon insistentment, em va avançar a baixa velocitat i el seu conductor em va dir: ‘Et puc tirar’. Ho vaig denunciar a la seva web i mai vaig obtenir resposta».

Aquestes pràctiques desencadenen en elles «nerviosisme i inseguretat per continuar circulant», confessa una dona que en alguna ocasió s’ha vist obligada a «parar un moment per recompondre’m».

En general, les dones que han patit algun tipus d’assetjament damunt la bici i que han contestat el qüestionari no denuncien els fets davant les autoritats. Només cinc d’elles han compartit les seves experiències a les xarxes socials i una ho va traslladar a Madrid Ciclista, una associació mixta que va néixer la tardor del 2015 a fi de posar «la bicicleta al centre del trànsit de la ciutat».

No obstant, aquest tipus d’episodis durant els trajectes no es reserven exclusivament a les ciclistes. Ells també els pateixen. «En general, la bici rep un cert assetjament», afirma Elena García, membre de Madrid Ciclista.

Aquesta petita enquesta no s’ha de prendre necessàriament com una representació de la realitat. Tot i això, des de Madrid Ciclista, que va llançar fa uns anys el taller en ciclisme urbà Dones en bici, dones sense límit, certifiquen per a aquest diari que les participants els traslladen males experiències prèvies i pors d’anar en bici per la ciutat abans de la formació.

La majoria d’aspectes que ensenyen, com les normes, fer una rotonda o senyalitzar, «serien estris de la mateixa manera per a un home que per a una dona». Però en aquesta formació, la principal lliçó és de confiança.

Des de l’associació, tal com expliquen en la presentació del curs en la seva pàgina web, denuncien que es tracta les dones «amb paternalisme freqüentment i el que per a un home és una activitat per mantenir-se en forma mentre salva el planeta, per a nosaltres és poc menys que una irresponsabilitat». «La bretxa de gènere és un fet i volíem aportar el nostre gra de sorra de manera local», precisen.

«N'estem molt contentes perquè moltes d’elles venen una mica tímides i ens expliquen les pors que han passat i gairebé sempre en surten més apoderades, sentint-se amb més drets i sense necessitar demanar permís. Estem eufòriques quan acabem cada taller», afirma Elena García. 

Assenyala que en moltes ocasions «la bici també et salva d’assetjaments» de carrer. «De vegades vas en bici de nit i algú et diu alguna cosa des de la vorera, però tu vas ràpid i passes, cosa que caminant és més complicat. En certs moments, anar en bici és més segur que caminant», afegeix.

Perquè, com diu la cançó Esta noche, de Tremenda Jauría, «‘no vuelvo a casa sola, mi bici me guía. Madrid sobre ruedas mucho menos fría’».

Pors adquirides

Des de l’associació miren d’informar sobre el fet que només un terç dels ciclistes són dones. No només a Madrid. En altres ciutats, els resultats de l’estadística es repeteixen.

Notícies relacionades

80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Elena García suggereix que aquest menor ús per part de les dones té a veure, almenys en part, amb el fet que elles tenen «pors més accentuades que els homes». «Des de petites ens diuen que hem d’anar molt amb compte, que no sortim a determinades hores, que truquem quan arribem... i això ens fica una sèrie de pors al cos que després, sense adonar-te’n, t’afecten en totes les decisions que prens», expressa.

A aquests temors, s’hi sumen, assegura, les obligacions familiars i d’atencions o aspectes d’imatge, com «l’exigència d’arribar impol·luta a la feina».