«La meva casa són cendres, no n’ha quedat res»: la tràgica tornada a casa dels veïns de l’incendi del Bages

Ferrer parla tremolant i amb un fil de veu. Acaba de tornar del que abans era la seva casa. «Et queda una sensació de ràbia, d’impotència... És que no n’ha quedat res», segueix. «Només són unes 15 les que estan intactes. La resta és una ruïna», explica. Ella és una dels pocs veïns que ha pogut pujar a casa. Ho han fet els que necessitaven agafar material sanitari, com bombones d’oxigen o medicació, o que volien rescatar els seus animals i donar-los menjar, ja que van haver de tancar-los a casa. I van acompanyats pels efectius dels Agents Rurals, que busquen proves de les causes del foc i calculant les afectacions materials.

Records calcinats

«El que em fa més mal són els records que s’han quedat allà i no recuperaré», diu desolat Roberto García. Aquest viudo, pare d’una nena d’11 anys, sap que la seva casa està enderrocada. «Ja m’han dit que no hi ha sostre... que són tot cendres», explica. Ha passat la nit al pavelló municipal. «És que no tinc on anar», diu. La seva casa, com la majoria de les de River, té una parcel·la de terreny amb jardí d’uns 100 metres quadrats, tot i que la majoria de les cases amb prou feines tenen una planta de 80 metres quadrats. García encara n’estava pagant la hipoteca. «M’ho prenc com puc, pitjor la nena, que ho té tot allà: els llibres, els deures, l’ordinador...», segueix. Resignat, mira al capdavant. «De pitjors n’hem sortit», respon esperançat. Fa sis anys, la mort de la seva dona per un càncer ja el va fer trontollar. «Pensava que no hauria de suportar un altre pal», deixa anar capbaix.

Els seus veïns miren d’animar-lo. Asunción Blanco, ‘Conchita’, subjecta el gos davant el poliesportiu municipal. «Estic tranquil·la perquè vaig poder salvar els gossos... Però allà segueixen les fotos i la roba del meu fill», diu amb els ulls vermells, a punt del plorar. «Va morir quan tenia 14 anys, però jo tenia totes les seves coses allà guardades», segueix. Ella va veure com diumenge les flames s’acostaven a casa seva. «Estava estenent la roba i vaig començar a trucar al meu marit perquè vingués. Estava tan nerviosa que se’m van trencar les ulleres... Allò era com ser a l’infern», segueix. A la fi, sap que la seva casa segueix dempeus. «El jardí i la piscina sí que estan cremats, però almenys la casa està bé», prossegueix. Viu de lloguer.

Suport psicològic

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El David no pot articular paraula. Li tremolen els llavis i només resa per la seva gata. «De moment hi ha molt enuig, però començaran a sortir quadros d’ansietat quan vagin a casa i vegin la situació», assegura Carme Espelt, psicòloga de Cardona traslladada fins al Pont de Vilomara per atendre els afectats. L’enuig que ha vist la psicòloga és majúscul. Els veïns han esbroncat l’alcalde, Enric Campàs. «No saben dir-nos quines cases estan cremades. I és que fa temps que avisem, no netegen el bosc: allò era un polvorí», critica Gerard Candel, un dels veïns afectats, que ha hagut de deixar la seva casa. S’ha aixecat als 30 minuts de la trobada. «No aguantava més».

Fora del poliesportiu diversos nens juguen mentre esperen els pares. «¿I la teva casa s’ha cremat?», pregunta l’Elisa, de cinc anyets, als altres nens que joguinegen per terra. «Ahir sí que vaig tenir por, avui he dormit a casa de la meva tia», diu la nena. La Xenia, una altra amiga, posa èmfasi en una dada. «Ahir era el meu aniversari, vaig fer nou anys». Ningú recorda ja la celebració. Va haver de suspendre’s. La nena i els seus pares van haver de fugir amb el que duien posat. No sap quan tornarà a casa. Però a ella aquesta data, el seu novè aniversari, mai se li oblidarà.