Els veïns d’A Veiga de Cascallá, a Ourense: «Se’ns ha cremat la vida sencera en 20 minuts»

El cartell que dona nom al llogarret està doblegat de la forta calor de la nit passada i la carretera que divideix el poble marca les vivendes afectades. A la part de dalt, cap casa habitada va ser danyada, només dues cases abandonades van ser reduïdes a cendres i el carbó dibuixa un halo al voltant de l’església del poble com si hi hagués alguna cosa que la protegís.

El Ceferino té 88 anys i passeja per la carretera sense rumb. Es para per dir que «ha sigut una desgràcia» i explica assenyalant amb el dit índex que «el foc estava dalt de la serra i amb el vent va baixar molt ràpid. Després ens van dir que marxéssim i vam marxar». I afegeix, posant-se la mà al cap, que «va passar de les teulades a les teulades de les cases de la part de baix del poble».

Almenys, una dotzena de cases estaven afectades. Algunes de deshabitades, unes altres segones residències, altres de rehabilitades i altres d’habitades. Una d’aquestes últimes era la d’una família que de matinada veia com les flames cremaven els seus records, tiraven les seves parets i fonien els mobles deixant-hi només cendres. El Pepe mira casa seva sense parlar. El Pablo ho fa encara en xoc i se li escapa un «no hi han quedat ni calçotets». La seva mare encara té forces per treure parament de casa que va aguantar l’envit de les flames i algun menjar que estava en una part de la vivenda que va resistir.

Pocs mitjans antiincendis

Ells es recozlaven en un mur d’una altra casa amb resignació mirant com els professionals del servei d’extinció refrescaven la casa a primera hora del matí. La seva mare no tenia més sentiments que la sinceritat. «Se’ns ha cremat la vida en 20 minuts», va dir amb el cor trencat i sanglots que feien brillar els seus ulls. Als carrers del nucli hi havia teules als carrers, parets totalment reduïdes a pedres i només alguna estructura es mantenia dempeus. Un altre dels veïns es lamentava del que havia passat i criticava l’estat de la muntanya, així com la falta de mitjans d’extinció quan les flames assetjaven les cases: «El foc s’apaga a l’hivern; no pot ser que arribem a aquesta altura de l’estiu i la muntanya estigui amb brossa. Així ha estat, en qüestió de minuts ha baixat des de dalt de la muntanya fins a les cases». I va argüir que «no pot ser que el foc comenci a Riodolas, arribi a O Barco, creui el Sil i arribi fins aquí. No pot ser, els serveis d’emergències han d’actuar».

Notícies relacionades

Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra les Dones: ¿Per què se celebra el 25 de novembre?

Jessica McCabe: "L’error més comú amb el TDAH és pensar que no ens importa tenir-lo"

Amb la pena per davant i la impotència per darrere, molts al·leguen que «ens queda el dubte de si haguéssim pogut salvar casa nostra». I una dona diu resignada «hi som tots, i això és el veritablement important. Perquè no sabem que hagués passat si ens arribem a quedar per intentar apagar el foc».

Passava el temps sense que els veïns marxessin de la que era, fins ahir, la seva vida. Molts d’ells no eren capaços de preguntar-se «¿i ara què?» per la desolació que els envaïa. Només els sortien paraules i comentaris esporàdics. Es van quedar amb les ruïnes de cases que van passar de generació en generació. Una pèrdua d’un patrimoni immaterial que no té cap compensació. Una destrossa que arrenca l’ànima, com van fer les flames amb tot el que van trobar al seu pas.