Una família desnonada pateix el triple de problemes de salut

En els últims cinc anys, 10.733 famílies han demanat una vivenda social d’emergència. El 40%, desestimats, i amb llistes d’espera que superen l’any i mig. La majoria són famílies en situació de pobresa que no poden pagar el preu de la vivenda ni els subministraments bàsics i temen acabar al carrer. En aquesta situació es troba també Olga Fernández. Aquesta veïna de Sant Boi (Baix Llobregat) va comprar un pis al barri barceloní del Bon Pastor amb la seva parella. Ell va morir el 2015 per un càncer. Ella va continuar treballant netejant escales i oficines, però el seu sou, de menys de 700 euros al mes, li feia impossible pagar 400 euros de la hipoteca ni tampoc les factures de la llum. «A mi em van tallar la llum... Vaig estar un any encenent espelmes i llanternes», recorda.

Depressió diagnosticada

Olga Fernández va perdre la feina. El món li va caure a sobre. «Problemes de salut mental, ansietat... n’he tingut sempre», reconeix. Segons les dades de l’informe, la meitat de les famílies enquestades per l’Agència de Salut Pública té un diagnòstic de depressió, una xifra que dispara les dades de la mitjana espanyola, situada en un 4,7%. Una malaltia de la qual també Fernández es tracta. «Em va passar al novembre, quan em veia incapaç de pagar les noves factures de la llum i quan em deien que em desnonaríem». «Recordo que vaig estar dues setmanes tancada a casa, al llit. Només plorava, no volia sortir». I per primera vegada trenca el tabú: «Mai l’hi vaig dir a ningú però hi va haver algun dia en què vaig pensar a tirar-me pel balcó: però després vaig pensar, amb la mala sort que tinc segur que em trenco alguna cosa i em quedo amb una discapacitat per a tota la vida».

La situació de malestar psicològic és aclaparadora. El 75% dels afectats per la pobresa davant el 16,4% de la població general. El risc no és tan sols mental, també afecta la salut física. «Detectem més malalties respiratòries, cardiovasculars, infeccions... Són persones que no senten afecció per les seves vivendes, viuen en situacions que no són adequades i estan molt més afectades de totes les malalties», ha explicat Ana Novoa, metge i tècnica de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. «Hem d’insistir que els efectes de la pobresa energètica no només es troben en l’hivern, amb més refredats: l’augment actual de les temperatures i la incapacitat de mantenir la llar a una temperatura adequada també és greument generador de malalties», ha assegurat.

Olga Fernández, per exemple, tremola al pensar a encendre el ventilador. Passa els dies al centre comercial de la Maquinista i, de vegades, es refresca obrint les neveres del súper. «No m’atreveixo a encendre el ventilador perquè no podré pagar la factura de la llum», es queixa. És clienta de Naturgy, una entitat que ni ha condonat el deute de les famílies vulnerables ni ha firmat l’acord amb la Generalitat per assegurar la gratuïtat d’aquests clients. «Les elèctriques han de saber-ho, la pobresa energètica mata: a l’hivern i a l’estiu», ha insistit també Maria Campuzano, portaveu de l’APE. Per tenir un abast de la tragèdia, del 2020 al 2021, les persones que no poden mantenir climatitzada la seva casa han crescut del 9 al 15%, segons l’enquesta de condicions de vida de l’Institut Català d’Estadística (IDESCAT).

Nens vulnerables

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

L’estudi insisteix en la situació dels més vulnerables. A Barcelona, el 2,8% dels nens, i el 2% de les nenes tenen un estat de salut dolent o regular. En el cas dels menors que viuen en llars desfavorides, aquests indicadors pugen fins al 14,3% d’ells i el 15,4% d’elles. Més del triple. La Nadia, mare de dues nenes d’11 i 14 anys, ho va viure en primera persona. La família va afrontar el 2018 tres intents de desnonament d’un pis al districte de Ciutat Vella on havien residit durant 30 anys. «Al principi no els dèiem res als nens i quan arribaven els desnonaments els enviàvem a casa de la meva mare, però se’n van acabar assabentant», explica. «A la més gran li van diagnosticar un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) i li costava molt menjar... La petita es va tornar molt agressiva a l’escola», explica la mare, que va aconseguir un pis de lloguer social a Trinitat Vella, a l’altra punta de la ciutat.

Olga Fernández escolta la presentació de l’informe des d’una cadira. «La meva vida va començar a canviar quan em vaig implicar en els moviments socials, sobretot en l’APE. Deixes de tenir por, de tenir vergonya... S’ha de demanar ajuda». «No sé si això servirà d’alguna cosa, si millorarem en alguna cosa, però almenys que se sàpiga, que hi ha gent que et pot ajudar i que la gent s’assabenti del que està passant a les ciutats», sospira.