La nacra, el mol·lusc que va vestir Cleòpatra, puja rendida al cadafal de l’extinció

Les extincions d’espècies rarament són sobtades. D’acord, va ocórrer per un cataclisme amb els dinosaures fa 65 milions d’anys. Tret dels creacionistes, aquest és l’exemple acceptat per tothom. La del dodo, tot i que rapidíssima també, no pot considerar-se sobtada. L’illa Maurici, la seva única llar, es va mantenir pràcticament deshabitada per l’home fins a 1638. Per aquell ocell, grassonet, mans i incapaç de volar, aquella novetat, l’aparició d’uns mamífers bípedes, va ser tota una tragèdia. El 1662 se’n va veure l’últim exemplar viu. Aquesta plusmarca d’extinció veloç amenaça amb batre-la ara un gegant dels mars, la nacra, que pel seu aspecte sembla simplement un musclo de colossals dimensions, però és, ja ho veuran després, molt més que això, un animal molt singular. La qüestió és aquesta: des del 2016, un enemic d’origen totalment desconegut fins aleshores pels biòlegs i, després, una cadena de dissorts, entre elles, és clar, la crisi climàtica, han posats les nacres a un pas de l’abisme. Aquest any sembla fins i tot que hagin decidit caminar col·lectivament cap al cadafal i renunciar a la seva primaveral festa de la reproducció, un esdeveniment potser sense precedents. Hi ha plans i finançament per evitar aquesta aparentment imminent extinció, per això mereixen ser explicats.

Els protagonistes principals d’aquesta terrible història són dos. A saber.

‘Pinna nobilis’, aquest és el nom científic d’aquesta espècie endèmica del Mediterrani que durant cinc milions d’anys ha poblat les prades submarines de posidònia. Allà on era abundant, sempre abans del 2016, conferia al lloc un paisatge insòlit, com si un Obèlix submarí hi hagués plantat milers de menhirs. Una nacra adulta, que pot superar el mig segle d’edat, arriba a mesurar més d’un metre d’altura dempeus, la seva posició natural. És, mà a mà amb la cloïssa gegant (‘Tridacna gigas’), el mol·lusc més gran del món i, si només parlem del Mediterrani, es tracta del més colossal, sens dubte.

‘Haplosporidium pinnae’. Aquest és l’antagonista de la nacra en aquest drama submarí. És un paràsit del qual no se sabia res abans del 2016, gairebé com si aquell any hagués arribat d’un altre món. Potser, se sospita, és un ésser mutant. No hi ha pistes clares sobre la seva procedència. No ataca cap altre bivalve llunyanament emparentat amb les nacres. La seva sobtada arribada a les aigües del Mediterrani és tan sorprenent com ho va ser per als dodos l’arribada dels europeus a l’illa Maurici. D’aquest paràsit només es coneix la seva perillositat (ataca les glàndules del sistema digestiu de la nacra) i, sobretot, la seva insaciable expansió. Va causar els primers estralls a les costes del sud d’Espanya. Ja és a Turquia. Queden molt poques aigües mediterrànies que no hagi colonitzat. Les menys salines, com la badia dels Alfacs.

Per la major part dels lectors cinquantins o més, la nacra és, probablement, un record de la infància. La seva closca, nacrada i irisada per la part interior, es venia a les botigues de souvenirs de la costa, al costat dels matalassos inflables i de les galledes i les pales per fer castells. També era freqüent com a decoració de la paret d’un restaurant de paelles, freqüentment entrellaçada en una xarxa de pescador. Allò, amb la mirada d’avui, era una insensatesa, però el cert és que hi havia milions de nacres al mar.

Els seus enemics naturals eren els pops, les estrelles de mar i algun peix voraç, i els antinaturals eren, queda clar, els pescadors. La nacra, tot i que no ho sembli, també es menja. La musculatura que uneix l’animal amb la closca es considera una ‘delikatessen’ en alguns ports, pot ser que més per la raresa que pel gust. Però capturar-lo tenia, sobretot, una altra finalitat. No com a objecte decoratiu. Des que Mesopotàmia era el bressol de la civilització, els filaments que coronen les nacres eren utilitzats per teixir l’apreciadíssim bissus, una seda del mar abans que la seda veritable arribés d’Orient. Hi ha qui ha comptat fins i tot les vegades que apareix citada a l’Antic Testament com a símbol de distinció, en 45 ocasions, la majoria en el tràfec de tresors del regnat de Salomó, però també apareix esmentada en els textos clàssics, perquè amb aquesta costosíssima seda (per teixir un quart de quilo de tela es necessitaven 1.000 closques) es van vestir Cleòpatra i les prostitutes més benestants de Roma.

El cas és que, després de cinc milions d’anys de tranquil·litat i fins a 4.000 de suportar els humans, que no és poc, les nacres estan actualment en perill crític d’extinció, una situació extrema a la qual han arribat en només sis anys, certifica Patricia Prado, biòloga de l’IRTA literalment submergida en la preservació d’aquesta espècie tan magnífica. Prado pilota un dels projectes que finança la Fundació Zoo de Barcelona, una línia científica realment molt poc coneguda d’aquest parc animalista. Els debats «zoo sí, zoo no» eclipsen lamentablement aquestes línies de treball. Com recorda la seva presidenta, «des d’aquesta fundació s’han finançat aquests últims anys 39 projectes d’investigació i conservació d’espècies, mà a mà amb altres entitats i administracions, i el cert és que en alguns casos comencen a donar fruits».

Això últim seria el més desitjable en el cas de la nacra, que donés fruits, però el cert és que el paràsit que ataca el seu sistema digestiu ja no és el seu únic problema. El que ha ocorregut aquest any és una punta preocupant.

Des que va començar aquesta supersònica extinció el 2016, l’única llum al final del túnel eren aquells racons del Mediterrani on inesperadament les colònies resistien millor que en altres indrets. Dos llocs d’estudi, ben coneguts per la biòloga Prado, són la badia dels Alfacs i la del Fangar. En la primera, el 2014, és a dir, abans del cataclisme, es va calcular que hi havia unes 90.000 nacres, vaja, més quantitat que no pas habitants del Delta. El juliol del 2018, amb l’aigua a més de 28 graus, se’n va constatar una tremenda mortalitat. Es va calcular que van sobreviure només un 0,1% dels exemplars. La sorpresa va arribar amb una recerca més pacient que va revelar l’existència de colònies d’uns 2.000 individus que havien sobreviscut a aquell tràgic 2018. La raó era que el paràsit no estava en aquestes aigües perquè probablement la seva salinitat, fruit de les aportacions d’aigua dels arrossars, era menor. El mateix va passar al Fangar. Allà, també en aigües poc salines, habitaven 533 nacres, una bona notícia que se’n va anar en orris quan el temporal ‘Gloria’ va fuetejar aquesta part de la costa i en va arrasar la majoria.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Aquesta és la qüestió: que el paràsit, en aquesta guerra, té aliats inesperats. De vegades és un temporal i, d’altres, les desraons humanes. Al mar Menor, a Múrcia, llar als anys 80 d’aproximadament un milió de nacres, els problemes mediambientals han provocat que la població no superi actualment els 2.000 o 3.000 exemplars.

I en aquesta cadena de catastròfiques dissorts arriba per fi aquest 2022 de temperatures insuportables a terra, però, en especial, d’una anomalia tèrmica al Mediterrani, una sorpresa amb un impacte tan gran que encara és molt difícil de calcular, tot i que només l’exemple de les nacres és perfecte per il·lustrar una part del que pot succeir. Aquesta és una espècie, com totes, molt exigent a l’hora de reproduir-se. Són animals hermafrodites que alliberen òvuls i esperma quan la temperatura és la idònia, segons l’opinió del seu ADN, a uns 20 graus. Durant milers d’anys, aquesta festa de la procreació l’han celebrat les nacres durant més d’un mes i mig cap al maig, després del fred de l’hivern i abans de l’arribada dels banyistes. Aquest 2022, sosté Prado, no hi ha hagut festa. El trànsit de l’aigua freda al caldo ha sigut molt veloç. Aquest serà un any sense natalitat, com si els exemplars encara vius d’aquesta espècie haguessin abraçat les tesis dels antinatalistes i, pitjor encara, de gran estrès, ja que amb temperatures superiors als 28 graus, com ja passa en alguns punts de la costa, aquest bivalve que va vestir Cleòpatra pateix el que no està escrit.