El linx apunta com a remei a la plaga de conills a Catalunya i Aragó

El linx ibèric és un animal realment bonic. Pràcticament tots els felins ho són, cert, però els exemplars d’aquesta espècie, amb les seves barbes d’avis mestres de kung fu, venen a més equipats de sèrie amb alguns extres que fan d’ells uns animals indispensable per al manteniment de l’equilibri ecològic a la península Ibèrica, si és que això encara és possible de recuperar. A fenicis, grecs i romans els va sorprendre aquesta terra de ponent per l’abundància de conills. Algunes tesis etimològiques sostenen que Hispània, tal com la van conèixer els romans, és una evolució del nom que li van posar els fenicis al lloc després de l’espant que els va causar aquesta abundància de conills. Terra de conills, així se suposa que li van dir. Hi hauria també abundància de linxs, per fortuna per a la cultura agrícola de les societats iberes i de les quals les van succeir, perquè si una cosa caracteritza a aquest felí de gairebé un metre de llarg i 12 quilos de pes és la seva notable habilitat com a caçador. Un conill al dia. Aquesta es calcula que és la seva mitjana de captures.

La prestació que porta de sèrie el linx ibèric és una audició a escala humana sobrenatural. La seva oïda és capaç de captar les toves i extremament silencioses petjades d’un conill. Sense aquesta virtut, els seus potents velocitat i salt serien potser inútils.

Aquesta és la qüestió. Nuria El Khadir, directora de CBD-Habitat, i Samuel Pla, un dels seus home de treball de camp, han dedicat la primera fase del seu projecte a censar la sobrepoblació de conills en algunes zones de matolls i bosc i en altres de cultiu de la serra d’Agramunt, per exemple, i també de les terres a l’oest de la frontera administrativa que separa Aragó i Catalunya. Es compten per milers per quilòmetre quadrat els conills en algunes zones. La seva voracitat és marabuntiana. Amb la sequera, a més, davant l’absència de pastures naturals han entrat de cop a les finques de cultiu i han donat compte fins i tot del tronc de les vinyes més tendres.

Les trampes que col·loquen els pagesos donen uns resultats ridículs. La punteria dels caçadors sovint és la d’Elmer Gruñón. Comptar amb la col·laboració dels linxs no hauria de semblar a hores d’ara cap disbarat, però la reintroducció d’espècies en hàbitats en els quals ja ningú les recorda mai és senzilla, explica El Khadir. El linx probablement es va extingir a Catalunya i Aragó als anys 30, perquè la seva llar va ser urbanitzada, perquè va ser capturat i, pel que sembla, també perquè el seu nombre mai va ser gaire alt, amb la qual cosa l’endogàmia va jugar en contra seu. El seu cas no és el del suposadament temible os, menys encara el del llop, causa d’una por atàvica en els entorns rurals. És només un felí que rarament atacaria un ramat de bestiar, a tot estirar alguna gallina despistada. La seva dieta preferent, exclusiva si s’ho pot permetre, és el conill, però tot i així és necessari prèviament fer pedagogia als municipis seleccionats per a l’alliberament i, sobretot, comptar amb la complicitat dels que allà viuen i treballen.

«De moment, l’acceptació allà on ha portat a terme una missió d’aquest tipus és molt alta, del 93%». Els diferents projectes d’alliberament de femelles a Andalusia, Castella-la Manxa i Portugal han brindat uns excel·lents resultats, com a mínim des del punt de vista dels linxs. Des del 2010 s’han deixat anar 340 exemplars criats en captivitat. El 2021 van néixer uns 500 cadells. L’empresa va vent en popa, tant que en cas que Catalunya i Aragó donin el vistiplau a la iniciativa, l’obtenció d’exemplars no serà cap obstacle. N’hi ha de disponibles.

La qüestió, és clar, és ¿quan? El Khadir i Pla aconsellen no trepitjar l’accelerador. S’ha d’anar porta per porta a explicar el projecte. En el millor dels casos, d’aquí tres anys es podria procedir a l’alliberament de 20 femelles reproductores, més els mascles que siguin necessaris, tot i que l’important aquí són elles. Després només s’haurà de confiar que la natura segueixi el seu curs. Aquesta és una espècie que cria cada any. Les femelles donen a llum de dos a quatre cadells. No tots sobreviuran. Pot ser que fins i tot algun, mentre la mare va a la recerca del dinar, morin víctima d’algun dels seus germans fet un Caïm. Però el que l’experiència acumulada revela és que, en absències d’hostilitat humana, els linxs són capaços de sortir del coll d’ampolla de l’extinció.

Notícies relacionades

Valvanera Ulargui: "Les cimeres climàtiques haurien de ser més eficients"

Resistir a la indiferència

Els responsables de la Fundació CBD-Habitat, després d’analitzar el terreny, creuen que els linxs s’ensenyoririen fàcilment del lloc. Són animals territorials, que només abandonen el seu feu en absència d’aliment, tot i que, tot s’ha de dir, en ocasions passa l’inexplicable. Va passar el 2018 amb el Litio, un exemplar que va fer honor al seu nom, com si caminés mogut per una bateria. Nascut en captivitat el 2014, el 2016 vivia lliure a l’Algarve, la punta sud de Portugal, on de cop va decidir creuar tot Espanya en diagonal, la buidada, aquesta sense gran dificultat, però també una infinitat d’autopistes i vies de ferrocarril. Gràcies al localitzador que portava en un collar va ser finalment capturat a Santa Coloma de Cervellò. Si hagués creuat el Llobregat (el linx és un bon nedador) només li haurien quedat 12 quilòmetres per plantar-se a la plaça de Catalunya.

Aquell succés va ser notícia durant diversos dies, perquè era insòlit, però, sense pretendre-ho, el Litio va posar una pregunta sobre la taula. ¿Per què no? ¿Per què renunciar a la reintroducció del linx al nord-est peninsular?