L’Espanya buidada continua atraient joves i dones: «La ciutat no és un oasi, aquí hi ha oportunitats al·lucinants»

Com Tom, molts opten per una vida al poble. Segons un informe del Ministeri de Transició Ecològica al qual ha tingut accés aquest diari, es consolida una tendència observada arran de la pandèmia i l’Espanya buidada continua atraient població. Les dades de l’estudi ‘Moviments de població cap al medi rural’ indiquen que entre el 2018 i el 2021 s’han empadronat 222.229 persones en petits municipis i que pobles de menys de 1.000 habitants han tingut un saldo positiu. És a dir, n’han arribat més dels que se n’han anat. Tot i així, una població envellida i la baixa natalitat fan que el saldo global sigui negatiu.

Si entre el 2011 i el 2017 els pobles petits van perdre 104.526 habitants –50.000 eren menors de 35 anys– ara n’atrauen més de 200.000. La meitat són immigrants i, la resta, urbanites que decideixen deixar la seva vida a la ciutat. Alguns tenen arrelament familiar en aquests pobles i d’altres busquen un mode de vida diferent. «La pandèmia del 2020 accelera i intensifica de manera excepcional la sortida de població de les ciutats a les àrees rurals, però el 2021 sembla que confirma que és un moviment no tan puntual, sinó més aviat tendencial», indica l’estudi elaborat pel departament de Teresa Ribera.

Una altra dada rellevant és que de les més de 57.000 persones que han arribat a municipis de menys de 5.000 habitants el 2021, el 46% té menys de 35 anys. «La joventut és la que té el talent. ¿Qui emprèn? ¿Qui innova? ¿Qui aquesta preparada? ¿Qui estudia màrqueting i controla Internet? La joventut», per això, explica Rhode, els joves poden ser la solució a la despoblació rural, a l’envelliment de la població i a la falta de mà d’obra al camp. La pandèmia va accentuar la tendència, però el camp atrau gent des del 2018. «El 2020, durant la pandèmia, molts dels que van arribar als pobles eren jubilats que van veure que tenien un patrimoni i relacions familiars», explica Luis Camarero, catedràtic del Departament de Teoria, Metodologia i Canvi Social de la UNED. Però el 2021, amb les facilitats del teletreball, ara són els joves els que segueixen els seus avis.

Un mode de vida

«Nosaltres tenim nous pobladors, famílies senceres, però sobretot gent que ja té arrelament i que ha decidit tornar. Els nets dels avis que viuen al poble. I no només hem aconseguit créixer, sinó rejovenir el cens». Amb aquest orgull parla Marta Corella, alcaldessa d’Orea, un municipi de Guadalajara d’uns 200 habitants. El que més els atreu, diu, és el mode de vida. «El que es pot trobar en un poble és autenticitat, naturalesa, recuperar l’essència de l’ésser humà. Ara, a més, plantegem projectes per dinamitzar el poble, perquè hi hagi alternatives d’oci i que sigui possible teletreballar i crear espais de ‘coworking’. La gent ja no vol quedar-se només els tres mesos d’estiu».

Un d’aquests joves és Enrique Collado, que, després d’acabar la carrera a Madrid, ha decidit tornar al seu poble, El Recuenco, un municipi de l’Alt Tajo que té uns 60 habitants. «Aquí es pot teletreballar. L’ajuntament ens deixa una sala i treballem, però també anem al riu, al camp, a collir bolets, a muntar en bici o a prendre una tapa. A més, no es tracta d’estar tot el temps al poble. Jo passo el 60% del meu temps aquí, però també surto a les ciutats a veure clients, vaig a Madrid, surto a altres pobles per temes d’oci. Viure aquí és un privilegi, no un sacrifici», postil·la.

Collado està tan convençut d’això que fins i tot ha fundat Rumbo Rural, una iniciativa en la qual joves dels pobles de l’Alt Tajo o que tenen arrelament allà lluiten per repoblar les seves localitats. Porten a terme projectes senzills, com rutes turístiques i esdeveniments esportius, i també assessoren els ajuntaments de la comarca perquè puguin aconseguir ajudes com els fons Next Generation, o treballen amb el Ministeri de Transport en projectes d’agenda urbana. «Hem sortit fora, hem après i hem tornat als pobles. Ara busquem atraure més joves, tot i que surtin a estudiar i després tornin, tot i que portin una forma de vida mixta com jo. No es tracta de massificar els pobles, sinó que siguin viables»

La forma de vida també va ser el que va atraure Tom al camp. «Em quedo aquí per la tranquil·litat, per la gent. A la ciutat va haver d’arribar una pandèmia mundial perquè molta gent conegués el seu veí, aquí ens coneixem tots. Si em falta menjar vaig a casa del meu Paco i li demano; si els fa falta el meu cotxe, els el deixo. A mi no se’m fa pesat treballar: vaig amb el tractor, faig la meva feina, ningú em mana i arribo a casa tranquil, sense emportar-me cap preocupació a casa. I també tenim altres diversions: anar al mas d’un amic que té piscina, beure vi, jugar a les cartes. A la meva finca, per exemple, posem tobogans d’aigua gegants. I ens divertim. No necessitem pujar una foto a les xarxes socials amb una copa de 14 euros».

«El que atrau la gent són els diners»

«He tornat perquè el preu dels lloguers a Madrid és desorbitat. Aquí es pot accedir a una vivenda de molta més qualitat a un preu reduït». És el que diu Daniel Hernández, un madrileny de 25 anys que fa menys d’un mes va decidir tornar al poble dels seus pares, Berzosa, una localitat madrilenya de poc més de 2.000 habitants. És dissenyador gràfic i abans hauria hagut d’estar a la ciutat, però amb el teletreball tot s’ha facilitat. «A sobre puc viure en una zona silenciosa i tranquil·la a prop de la muntanya», ressalta.

A més, diu Hernández, hi ajuda molt que les localitats de Torrelodones i Villalba, de 20.000 i 60.000 habitants, siguin molt a prop, un viatge de 15 minuts amb cotxe. La proximitat a ciutats més grans sembla un factor decisiu en la mobilitat de les ciutats als pobles. Segons l’informe del MITECO, el 80% dels pobles que estan a menys de 15 minuts d’una ciutat de 50.000 habitants, ha crescut. En canvi, dels que estan a més de 90 minuts només han atret població un 49%.

«La ciutat ja no és cap oasi pels lloguers alts, la contaminació, la precarietat. Aquí hi ha moltíssimes oportunitats. A la comarca hem muntat la primera explotació de boscos sostenibles i el sector de la resina està traient una rendibilitat increïble», assegura Collado. Des del seu llogarret pròxim a Còrdova, Rohde diu el mateix: és rendible treballar al camp. «No és per tirar coets, però aquí un jornaler cobra 51 euros per 6 hores. A jornada real sempre estàs per sobre del salari mínim. Si a això li sumes l’estalvi en menjar i que el lloguer d’un xalet de tres pisos està per 350 euros... El que atrau la gent són els diners, la feina estable».

El problema fonamental en aquest sentit, diu l’alcaldessa d’Orea, és la falta d’oportunitats per a les dones, un factor que comporta la masculinització dels pobles. «Els nois troben feina abans perquè han estudiat graus mitjans o superiors. Les noies del poble estan més formades, tenen carreres, doctorats o màsters i els és més difícil trobar feina, tot i que són les que fixen la població»

Feminitzar els pobles

Malgrat tot, una de les dades més positives que dona l’estudi ‘Moviments de població cap al medi rural’ és que les dones espanyoles estan començant a deixar les ciutats per tornar als seus pobles. «Davant la pèrdua de gairebé 90.000 dones entre el 2011 i el 2017, des del 2020 el saldo interior femení cap als petits municipis és de +50.376 dones», explica l’estudi. Això és, en part, gràcies a projectes com el de l’equip de govern de Marta Corella a Orea.

«A l’ajuntament som més dones que homes i estem treballant molt en els plans d’ocupació perquè en vinguin més. Volem transformar la nostra escola en un bosc-escola amb valors molt centrats en la naturalesa i això podria atraure famílies senceres i també professores. També hem creat un projecte forestal amb una enginyera al comandament». Es tracta, diu l’alcaldessa, de crear una inèrcia: l’escola atrau nens i famílies, això genera ocupació, millora l’economia i, per tant, hi ha més natalitat. Es tracta també de posar fi a la masculinització del camp.

Un altre factor important és la conciliació. «Aquí és molt més fàcil perquè coneixes els teus veïns i els pots demanar favors, com que t’agafin coses al súper o fins i tot que et recullin el teu fill de l’escola. Si aconseguim que vinguin 20 famílies, ja serà una revolució», assegura Collado.

L’alcaldessa parla dels avantatges que té criar un nen en un poble. «A Orea els nens són persones independents; des dels quatre anys comencen a ajuntar-se amb altres nens de la seva edat. Estan molt vinculats al món de la naturalesa, a la pesca, als cavalls. Aquí sonen les campanes i ja saben que s’ha mort algú, aprenen el cicle de la vida, d’on surt el pollastre que mengen i la llet que beuen. Si les parelles joves volen donar el millor als seus fills, han de donar-los l’oportunitat de viure al poble».

Encara queda molt per fer

Evidentment, a l’Espanya buidada encara queda molt per fer i moltes decisions polítiques per prendre perquè els pobles siguin viables i no acabin desapareixent. Començant per dotar-los de serveis públics bàsics: educació, sanitat, transport i telecomunicacions. «No hauria de ser una reivindicació, hauria de ser llei. Són els esglaons en els quals assentar-nos per passar al següent», afegeix. Segons diu l’estudi, «és clau lluitar contra la despoblació avançant en territoris rurals amb capacitat de fixació i atracció de població»

Com explica l’expert en mobilitat rural Luis Camarero, no s’intenta atraure, sinó retenir la població que ja ha arribat. Que tots els nous pobladors que van arribar arran de la pandèmia vulguin quedar-se amb la nova normalitat i establir una família perquè continuïn amb la tendència positiva, però «sense millorar l’accessibilitat a serveis públics i la mobilitat no es pot atraure la natalitat, i són els nens els que poden rejovenir i canviar la tendència».

Internet és una de les tasques pendents de les administracions públiques. «Jo he pogut venir a teletreballar aquí perquè disposo d’una bona xarxa i alternatives, com repetidors o amplificadors de wifi, però n’hi ha molts que no tenen bona connexió als seus pobles, si és que en tenen», diu Hernández. «Al poble només tenim ADSL», assegura Corella. «Imagina el que implica això a un hotel de 3 estrelles, a restaurants o albergs».

Rohde ha canviat la seva forma de vida i de treballar. Es va obrir un compte a Twitter per difondre com és la vida d’un jove agricultor perquè persones de la seva edat coneguessin la realitat darrere del seu treball, però al final s’ha acabat fent viral i ven el seu propi oli. «Per mi ha sigut un factor decisiu, ara sí que em surten els comptes. Però aquestes iniciatives només les poden iniciar els joves, que és el que falta al camp».

«Internet és fonamental, però també ho és el transport. Per exemple, si no tens una escola al teu poble però et posen una ruta al més proper, també és una solució», comenta Collado. «El transport públic és gairebé inexistent en aquests pobles i, si n’hi ha, necessites moltíssimes connexions per arribar a qualsevol lloc», diu Hernández. «Necessites el cotxe per a tot.»

I, és clar, l’ús constant del cotxe s’ha vist afectat per l’enorme pujada de preus de la gasolina i per la falta de gasolineres. «A El Recuenco la gasolinera més pròxima està a 20 quilòmetres; són 40 d’anada i tornada i això ja suposa una despesa important de temps i de diners. Ja hi ha gent que no ve als pobles pel preu del carburant», diu Collado. «Està molt bé que el Govern subvencioni els trens de Renfe, però si el 57% del territori només es pot moure amb cotxe, ¿en què l’ajuda?».

Generar teixit empresarial

La gran dificultat dels joves és la falta de teixit empresarial. Entrar en el món agrícola no és gens fàcil, diu Tom Rohde. «Al camp tot és caríssim: un tractor pot costar entre 80.000 i 90.000 euros; un remolc, uns 10.000, i a part el que costi l’arrendament de les terres. Digues-li a un jove que ha de venir al camp per desemborsar un quart de milió d’euros, que veurà rendibilitat en 60 anys i que, a sobre, haurà de treballar 17 hores al dia i també els festius. És impossible».

Però, ¿i les ajudes? «No arriben. Jo mai hi he pogut accedir-hi i vaig començar a emprendre en el camp quan tenia 20 anys. Els joves tenen les idees i el talent, però no els diners. I, al final, aquesta professió s’està perdent. A penes l’1% dels agricultors té menys de 30 anys. Si no ho arreglen, quedarem quatre gats», es queixa.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

«Emprendre és, sens dubte, la manera de generar aquest teixit empresarial, però per a això es necessita inversió, ajudes i assessorament», explica el fundador de Rumbo Rural, que assessora joves per tirar endavant els seus projectes. «Molts tenen una idea però no els diners ni l’assessorament per dur-la a terme. És imprescindible que s’entengui que fa falta invertir i que la rendibilitat arribarà més tard, per això les ajudes són importants. Però, a més, tots aquells que ja tinguin un negoci en un poble han de rebre assessorament sobre com digitalitzar-lo o internacionalitzar-lo».

Per Enrique Collado «l’ésser humà és l’animal en perill d’extinció en el camp». Per això creu que administracions i empreses han de posar tot de la seva part per repoblar l’Espanya buidada. «Si aguantem 20 anys més hi haurem guanyat, perquè els pobles són el futur», resumeix Corella.