¿Per què Espanya no té cap universitat al ‘top 100’?

El ‘top 100’ de l’Academic Ranking of World Universities (ARWC) –conegut al món universitari com a ‘rànquing de Xangai’– està encapçalat pels EUA. Com sempre. Harvard és la universitat més ben valorada del món des de fa 20 anys, seguida de Stanford. Mentrestant, el Massachusetts Institute of Technology li ha ‘robat’ aquest any la posició número tres a Cambridge, que retrocedeix al quart lloc.

Perfil científic

Hi ha diversos motius que expliquen per què cap facultat espanyola és entre les cent millors del món. El primer és que el rànquing de Xangai té un perfil molt científic. Les variables que es tenen en compte són els premis Nobel i les medalles Fields tant dels seus graduats com del personal acadèmic. Els articles i la producció científica també tenen molt pes en els criteris de selecció, així com la publicació d’investigacions a revistes prestigioses, com ‘Nature’ i ‘Science’.

La Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) remarca que Espanya, per la mida i la intensitat de la seva activitat en Recerca i Desenvolupament (R+D), «difícilment podria situar alguna de les seves universitats al ‘top 200’» de l’ARWU. Segons la CRUE, els centres espanyols «desenvolupen l’activitat científica en un entorn de despesa en R+D que està entre la meitat i la quarta part de la dels països que situen les seves universitats al ‘top 200’ dels rànquings internacionals de referència». 

Mentre va dirigir el Ministeri d’Universitats, Manuel Castells va explicar en una entrevista amb EL PERIÓDICO que a Espanya li falta una Harvard o una Stanford, entre altres motius, perquè les facultats espanyoles no disposen d’un capital d’uns 40 mil milions de dòlars, com Harvard. «La matrícula que paguen els estudiants de Berkeley és de 30.000 dòlars a l’any. I a Harvard, 60.000,» explicava el llavors ministre. Catedràtic a Berkeley (Califòrnia) durant 24 anys, el sociòleg va abandonar el Govern de Pedro Sánchez al desembre per motius de salut i va ser substituït per Joan Subirats. Malgrat que les facultats espanyoles són molt més barates que les nord-americanes, la població espanyola entre els 25 i els 65 anys que està titulada en estudis superiors és del 26%, davant el 36% dels EUA.

El catedràtic de Periodisme de la Universitat Carlos III (Madrid) Carlos Elías, que ha sigut professor visitant a Harvard i a la London School of Economics, remarca que Espanya podria ser al ‘top 100’ del rànquing de Xangai si diverses universitats s’unissin, una cosa que ja s’està fent en països com França i Alemanya.

El catedràtic, autor de l’assaig ‘Science on the ropes’, destaca que la fusió de centres és una mesura que no implica un augment de finançament i que, tanmateix, repercutiria positivament en la producció científica. Això faria, segons la seva opinió, que Espanya tingués moltíssimes possibilitats de tenir una facultat entre les cent primeres millors del món. No ser en aquesta llista «perjudica la imatge d’Espanya com a país avançat», recalca Elías.

Notícies relacionades

Universitats lluny del cim

Objectiu: convertir Barcelona en un campus universitari internacional

Joan Guàrdia, rector de la UB, està convençut que la fusió d’universitats és una cosa que «caldrà plantejar-se formalment en algun moment», com ja s’ha fet a Califòrnia, París i Berlín. «És una idea òbvia; una manera de poder ser reconeguts a escala internacional. El sistema universitari de Barcelona és potent. També ho són les universitats públiques de Madrid, la del País Basc i la de Granada», explica Guàrdia.

Respecte al fet que la UB estigui en la primera posició de tot Espanya, el rector admet la seva «moderada satisfacció» pel mèrit que té ser entre les 200 millors universitats del món malgrat tenir uns pressupostos bastant limitats. «Ser allà és un reconeixement a l’esforç de molts investigadors que treballen amb mitjans escassos. Hem de ser conscients de la potència del nostre sistema universitari, i tenim una gran tasca per fer: explicar la nostra feina molt millor a la societat», conclou.