Persones amb discapacitat denuncien que l’Administració els discrimina a Catalunya

«La nostra vida va canviar quan ens van dir que el nostre fill té autisme», explica la mare, Fabiola Álvarez. Van decidir viatjar a Espanya el 2020 pel bé del seu fill, perquè van pensar que aquí tindria més oportunitats que a Guatemala. Ella era secretària; ell, instructor de karate. «No som aquí per guanyar diners ni tenir millors llocs de treball. Ho vam fer perquè allà no podíem pagar les atencions que necessitava el meu fill», diu ella. Al país centreamericà, les proves mèdiques del nen costaven 2.000 quetzals (uns 260 euros), l’escolarització adaptada, 3.000 quetzals mensuals més (uns 386 euros), però el salari de la família no superava els 2.000. «Ens van dir que a Espanya hi havia ajudes per als nens; allà la situació és dramàtica», continua la mare.

«El pitjor moment de la meva vida»

La família va arribar aquí al gener del 2020. Van estar gairebé un any malvivint en una habitació rellogada on també hi havia altres persones. «Va ser horrible, el pitjor moment de la meva vida», explica la Fabiola. «Sentia que el meu fill semblava més un animaló que una persona. Ell portava fatal haver d’estar tancat en una habitació i recordo que en sortíem mig amagats per por de la resta d’inquilins», diu la mare. Com que el nen no tenia la discapacitat reconeguda, no podia sortir de casa, com sí que feien altres nens amb la mateixa patologia que ell. Des que van arribar a Espanya, la mare treballa netejant cases i escales a particulars, sense contracte. El pare, del que faci falta: en la construcció, de fuster, venent diaris... Cap dels dos té permís de residència legal a Espanya. El nen tampoc.

La Fabiola va començar a respirar quan, el setembre del 2021, la família va contactar amb l’associació Adimir. Es tracta d’una entitat de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) que els va ajudar a trobar un pis en més bones condicions. «Tenim un greu problema amb els nens sense papers: l’Administració no els reconeix el dret que se’ls valori la discapacitat i, per tant, queden exclosos de totes les ajudes socials», explica la presidenta d’Adimir, Carolina Ibáñez. Tot i que la llei orgànica 4/2000 estipula que els nens estrangers sense papers tenen dret a les mateixes prestacions que la resta (no és així en el cas dels adults). «Les famílies estan desesperades: els ajudem en la compra, en les beques menjador... En el que podem», segueix Ibáñez. Al José Fabio, per exemple, li van concedir una beca de dues hores setmanals de teràpia al centre per intentar ajudar-lo a millorar les seves capacitats d’aprenentatge i van empènyer la família a l’àrdua batalla per demanar una beca menjador.

Un nen normal

A l’escola, al José Fabio, que amb prou feines parla, «el tracten com un nen normal», en paraules de la mare. Compta amb el recolzament del servei de Suport Intensiu a l’Escolarització Inclusiva (SIEI), que es dedica a portar el menor a una aula especial quan no es troba a gust a l’aula ordinària. «No sé si se’n riuen d’ell, si es troba bé a l’aula... L’escola fa tot el que pot, però jo crec que estem perdent uns anys molt importants perquè pugui desenvolupar tot el seu potencial», segueix la mare. També hauria de tenir accés a ajudes socials, rebaixes de transport públic i compra farmacèutica. No el té. Aconsegueixen omplir la nevera, però amb dificultats. La roba del nen i les seves joguines són prestades. «Quan som al metge, al supermercat o al carrer, el nen moltes vegades s’atabala i jo no puc treure cap carnet ni dir res. A ulls de tothom, el meu fill no té res», explica la mare.

Error en l’adreça

Contactat per aquest diari, el departament de Drets Socials té una versió molt diferent dels fets. Expliquen que el menor té reconeguda una discapacitat del 66% des de setembre del 2021 i vàlida fins al 2027. Però la família no tenia coneixement d’això i tampoc ha rebut la targeta que ho acredita. Resulta que l’adreça del domicili que constava a la documentació era incorrecta. «A nosaltres ens van dir que, com que no teníem papers, el nostre fill no podia ser valorat», insisteix la mare.

Notícies relacionades

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Una de cada 10 agressions sexuals a BCN és grupal

«La Generalitat fa valoracions de discapacitat a tots els menors d’edat, estiguin o no en situació irregular. Hem fet diverses instruccions sobre aquest tema, l’última del 2018, que especifica que els estrangers menors d’edat han de ser valorats», expliquen des del Govern. Una altra cosa és el que passa amb les ajudes a la dependència. «Requereix cinc anys de residència, a excepció dels menors amb una discapacitat superior al 33%». José Fabio compleix tots els criteris, però la família mai ha rebut una prestació social.

Discriminació normalitzada

Aquest és només una de les més de 318 vulneracions de drets a persones amb discapacitat que la federació Ecom va quantificar el 2021. Són gairebé 200 més que l’any anterior. El 64% dels casos afecten l’Administració. «El dret a una vivenda social adaptada, els recursos per aplicar la inclusió escolar, les prestacions socials... Són drets que no són efectius per les traves burocràtiques, la lentitud, la rigidesa, la total incomprensió o la falta de pressupost. No s’implementen i afecten les persones amb discapacitat», explica Inma Gómez, responsable de l’àrea de defensa de drets de la federació. Segons aquest informe, més del 50% dels casos mai es denuncien oficialment. «El problema és que ho hem normalitzat, hem integrat la normalització», conclou Gómez.