«No ho negociïs tot amb els teus fills, marca’ls límits»

¿Quina reflexió podem fer des de la psicologia per analitzar el fenomen dels grups de joves que posen música a tot volum al carrer o a la platja, malgrat ser un empipament per a la resta de persones?

Aquesta actitud implica crear una connexió entre ells i, alhora, aïllar-se de la resta del món. Això és una cosa molt pròpia de l’adolescència, una etapa en què és importantíssima la pertinença al grup. A més, necessiten sentir-se únics, especials i diferents de les generacions anteriors. Ells i elles es desmarquen dels nens, que no escolten música, i dels adults, que tenen altres preferències culturals. No ens oblidem que en l’adolescència augmenta el seu sentit crític i rebutgen l’autoritat: no els agrada el que hi ha, els agrada el seu món.

L’empatia és una de les paraules que més se sent a les escoles i a qualsevol taller sobre educació. ¿En què hem fallat?

Li ensenyem molta teoria en educació emocional, però no com portar-la a la pràctica. Els expliquem les emocions, els diem que ens posin caretes perquè ens diguin com es troben i els demanem que ens descriguin la nostàlgia i l’empatia. Però no anem més enllà. Les generacions joves tenen altres valors. Sobretot, l’individualisme: jo puc aconseguir el que vulgui, jo hi tinc dret, jo m’ho mereixo i jo ho valc.

Tindran problemes quan siguin adults.

Crec que sí. Tots tenim dret a tot és una cosa que està molt bé en el sentit de la llibertat. Però se’ns oblida el component social d’aquests drets. Tu no vius sol al món. Tu tens dret a escoltar música, és clar, però la teva llibertat acaba on comença la dels altres. Això sona molt antic i no està ben vist, però és veritat. El mateix s’aplica a gent i qualsevol edat que fa una festa descomunal a casa sense importar-li els veïns.

¿La falta d’empatia pot derivar en problemes psicològics? ¿És una cosa que vostè està veient a la consulta? 

No tant això. El que sí que observo és una absència de tolerància a la frustració. És a dir, nens i joves que no poden suportar el malestar que els produeix alguna cosa, el que sigui. Es frustren i no són capaços de veure solucions. Aquestes es troben quan un està calmat. No naixem amb aquesta habilitat, es practica. Així que hauríem de comprendre el malestar dels nostres fills i filles, però també ensenyar-los que hi ha coses que no els agraden i que per trobar solucions i que la vida no sigui tan negativa és fonamental estar calmat.

En tot cas, no som davant d’una generació més egoista o més vaga que una altra, ¿oi?

És clar. Nosaltres també vam ser joves, amb les mateixes motivacions que en l’època de Plató. Això sí, ara tenen més tecnologia i informació. Però els que hem canviat hem sigut nosaltres. Procedim d’una educació molt rígida i ens hem passat de permissivitat i flexibilitat. Buscar el punt mitjà és complicat. El millor estil educatiu és el democràtic, però ara veig excés de democràcia en moltes cases. Hi ha nens a qui no els pots donar tanta democràcia. ¿Arriba un moment en què tot és negociable? Doncs no. L’habilitat de negociar els serà molt útil en el futur, però en el dia a dia dels pares i les mares és esgotador. Negociar cada decisió...

Notícies relacionades

Vichy Catalan dona suport al projecte Camí de Mar

Una fallada als frens és la principal hipòtesi de l’accident mortal

Però ordenar fer alguna cosa «perquè jo ho dic» és contraproduent.

Efectivament, ni un extrem ni l’altre. Hi ha normes que han de ser rígides i tenir una raó. I si no ets capaç d’explicar als teus fills la raó, potser és que aquesta norma no és tan important. Per exemple, quina roba es posa o si menja pasta o arròs. Tanmateix, hi ha coses que no són negociables. Menjar fruita en lloc de dolços, per exemple. Ens passem de democràtics. Els nens han de tenir clar fins on arriben ells i fins on arribem nosaltres.