«He sobreviscut 30 anys al carrer gràcies al meu gos»

Des d’un pis facilitat per la fundació Arrels, un lloc on s’està acostumant a descansar, fa recompte de totes les persones que ha conegut en aquests 30 anys al carrer, amb els seus corresponents sobrenoms. Tots morts. L’últim gran company que va morir va ser el Blanco, un gos llop de Groenlàndia, que el va empènyer a continuar vivint quan la vida es tornava de color negre. «Que deixin de posar diners a canviar els carrers i els donin a la gent que ho està passant malament, que n’hi ha molta», implora als polítics.

Fa tres mesos que l’Antonio va entrar al primer pis que està al seu nom. «Encara no m’ho crec, que això sigui meu... és molt difícil fer-se’n a la idea. Fa tres mesos que hi soc i només he dormit tres nits al llit... em costa acostumar-m’hi», explica. Ha viscut 30 anys en l’escala més baixa de la societat. S’ha adaptat a l’asfalt de Barcelona. Només així se sobreviu. «Has d’emmotllar-te perquè no hi ha una altra, quan se’t tanquen totes les portes i no tens on agafar-te has d’adaptar-te. Si no, o et passes el dia plorant o et dispares un tret. I jo no vull ni una cosa ni l’altra», segueix. Al carrer s’ha enamorat, s’ha decebut, s’ha drogat, s’ha desintoxicat, ha fet amics i enemics.

La mort del pare

Però l’Antonio va néixer a Sant Boi, en una família de nou germans dels quals només cinc segueixen amb vida. Va créixer al barri de Marianao, just el lloc on la seva vida es va desplomar. L’inici de tot el sofriment el situa amb la mort del seu pare. «Va ser una tuberculosi mal curada», explica ell. «Jo estava les 24 hores amb ell. El cuidava, estava amb ell a l’hospital, li feia de tot. I quan va morir als meus braços vaig caure en picat», explica. Primer va ser la ludopatia i després l’heroïna. Era el 1992. L’any dels Jocs Olímpics, que García se’l va passar posant gandules a la platja de Sitges. «Allà va ser quan vaig començar a dormir a la platja. Primer una nit, després una altra i t’hi acabes adaptant», explica. Està pràcticament barallat amb els seus germans, i no vol preocupar la seva mare. «Fa tres anys els vaig donar el meu número de mòbil i ¿saps què? Mai no em van trucar», diu.

Al carrer i treballant

El fet curiós de la seva història és que els primers deu anys que va estar vivint al carrer els va passar treballant. «El problema és que no tenia contracte ni res, llavors saps que un dia treballes però al següent no ho saps», diu. Recorda el seu ocupador, Juan El Tramposo, l’anomena. Trampós pel fet de no fer-li contracte, i per pagar-lo malament. «Un dia potser dormia en una habitació, però després l’altre ja no tenia diners i me n’havia d’anar al carrer», segueix. A aquesta feina la van seguir d’altres similars. Va aconseguir deixar l’addicció a l’heroïna, però la situació d’extrema pobresa mai no va canviar. Fins que va passar una cosa pitjor: tres hèrnies discals que l’impedien treballar. «Això va ser el més dur, que no podia treballar, però no em van donar cap ajuda, la primera que vaig cobrar va ser fa tres anys», explica. Això va ser la caiguda als inferns.

Durant tot aquell temps, l’Antonio ha estat vivint en infinitat de llocs acompanyat amb una manta i un edredó. «L’important és anar en grup, per tenir cura els uns dels altres,» explica. Compartia caixer amb la Rosario, la dona que van cremar viva tres adolescents. «Em podia haver tocat a mi», pensa en veu alta. Del carrer diu que recorda bons amics. El veïnat, depèn. «L’última època dormia al passatge del Rellotge, però els veïns no m’hi volien i trucaven a la Guàrdia Urbana, deien que no volien que els seus fills em veiessin», explica.

La mirada dels altres és també un fet important. «La gent et mira per sobre de l’espatlla... però cada vegada menys. Molts s’han de replantejar les coses perquè estan vivint el que ja has passat, són més a prop de l’abisme», explica. Però al carrer, diu, també hi ha bona gent. Moltes persones l’han ajudat per poder menjar almenys una vegada al dia. D’altres, li van regalar un gos, el Blanco, que li va canviar la vida.

El gos en el record

«Blanco era la meva família, era el meu company de vida, el meu millor amic», explica emocionat. Un gos llop de Groenlàndia, amb un preciós pelatge blanc, que ara té tatuat al pit. El van sacrificar l’octubre del 2021. «Em va ajudar a tirar endavant», explica emocionat. Un gos que, a ulls dels serveis socials, li tancava moltes portes. «Et diuen que amb un gos no pots anar als albergs ni a les pensions ni res», segueix. Per ell va seguir a l’asfalt. Tampoc ningú va escoltar la seva petició d’un pis social que fa 12 anys que espera en el patronat de vivenda de Barcelona.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

No va tocar un sostre fins que a l’estiu del 2021 l’Antonio va contraure la covid. Allà els seus camins es van separar. Blanco se’n va anar amb una altra família mentre l’Antonio es recuperava a l’Hospital del Mar, després a l’Hotel Salut i, finalment, en una pensió.

El gos va ser sacrificat. «És veritat que Blanco estava malament, però és que ni em van avisar». Del gos ara en queda una foto que fa més de tres anys va fer el fotoperiodista Emilio Morenatti. Tots dos són davant el mar, d’esquena. «Jo allà vivia en un quarto de comptadors, i el Blanco podia utilitzar el terrat». Aquest dimarts, l’Antonio ha penjat la foto al menjador al seu nou pis. «Caldrà decorar el pis amb el que jo he sigut, ¿oi?», diu emocionat.