La inaccessible tornada al col·le: «Només tenim per a un llibre»

La mare es diu Lourdes. La filla adolescent començarà dimecres el segon curs de grau mitjà de gestió administrativa. És conscient que no ho farà com la resta dels seus companys: li falta el material. Com aquesta, hi ha centenars de famílies amb dificultats per a la tornada el col·le. I més encara amb la inflació. «Ens diuen que l’escolarització és gratuïta, però és mentida. A mi em demanen més de 300 euros pels meus dos fills», explica Loli Parada, una mare soltera desesperada.

La família de la Lourdes viu en un pis de l’Hospitalet de Llobregat finançat amb el suport de Càritas. Ella i el seu marit, Antonio, paguen 230 euros al mes. «Més no podem assumir», expliquen. Ell treballa en la construcció sense contracte. Ella, cuidant avis algunes hores a la setmana. Amb sort guanyen 600 euros al mes per mantenir les seves tres filles de 18, 6 i 4 anys. Les nenes han començat 1r de primària i P-4. Els pares, desesperats, no han pogut comprar-los el material. «A l’estiu les obres tanquen i no hi ha feina», explica ell. Aquest agost han sobreviscut amb 100 euros que la mare ha aconseguit treballant en cases. És menys del que costen els llibres de la seva filla gran. «Esperem que millori i truquin al meu marit aquestes setmanes», confia ella.

«Estic en la misèria»

Aquesta família es troba en especial situació de vulnerabilitat: van emigrar del Perú el 2019 i no tenen permisos per viure ni treballar legalment a Espanya. A ell, els seus caps li deuen més de 600 euros i va patir un accident laboral però no va poder demanar la baixa. «Com que no tinc contracte... Fan el que volen amb nosaltres», es resigna el pare. Però no és una situació exclusiva de les persones migrants. Loli Parada, veïna de Santa Coloma de Gramenet, té el mateix problema. És mare soltera de tres fills que tenen 14, 15 i 16 anys. «Cada setembre tinc el mateix problema, però aquest any... És impossible, estic en la misèria», exclama.

L’escola li ofereix utilitzar llibres de text reutilitzats per als seus tres fills. Però, tot i així, ha de pagar una quota mínima. «Em demanen 140 euros per cada un», lamenta. La suma supera els 400 euros, que és el que ella guanya cada mes netejant llars i escales. «No ho puc pagar. El que acabo fent és anar a parlar amb el director, demanar-li que m’ajudi i després vaig pagant el que puc, però encara dec diners de l’any passat», explica. «Per sort, la Creu Roja em dona el material escolar i m’ajuden», insisteix la dona, que participa en molts dels programes de l’entitat, entre els quals hi ha els de suport psicològic.

Deixar de menjar per pagar factures

Però la compra del material escolar és només una de les moltes factures que fan tremolar les famílies més empobrides. «Tal com han pujat els preus, jo només menjo una vegada al dia. La resta, vaig tirant amb cafès amb llet», reconeix Parada. Amb sort, els seus fills tenen dret a la beca menjador durant l’any que els assegura un dinar en condicions a l’institut. Una sort, la de les beques menjador, que la família peruana va aconseguir tramitar a l’abril. «Estem esperant que aquest any també ens la puguin donar», segueix la mare, que gràcies a les donacions de la seva escola va poder comprar regals per als Reis de les seves filles el Nadal passat. Al recordar-ho, esclafeix a plorar.

Notícies relacionades

¿Què ha fallat en el procés de preinscripció de l’FP a Catalunya?

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

Una altra de les factures que veuen impossible d’assumir és la de la vivenda. Parada està ocupant un pis amb els seus tres fills, però la volen desnonar ben aviat. Els serveis socials li han instal·lat un comptador d’aigua, però la companyia elèctrica no ha fet el mateix. Els menors viuen amb la seva mare amb la llum punxada. La família Sifuentes Becerra té sort pel suport de Càritas, tot i que en els últims anys han estat vivint en una nau industrial abandonada a Sant Joan Despí i en una habitació de relloguer a Ripollet. «Dormíem els cinc en un matalàs», explica la mare.

A la Lourdes i a la Loli els fa molt mal que els seus fills entrin a l’escola en condicions diferents de la resta d’alumnes. Tampoc podran assistir a les excursions, com la resta de la classe, a menys que l’escola o les entitats socials els les financin. «Fa vergonya haver d’anar demanant, però pels teus fills fas el que sigui, encara que jo em quedi sense res», insisteix el pare, Antonio. «El pitjor és que l’educació és la porta que tenen els meus fills pequè no acabin com jo... I veure aquestes diferències ja d’entrada... Em mata», lamenta, per la seva part, Parada.