Tinder no vol que trobis l’amor: així funciona el seu algortime

L’aplicació no va inventar el fet de lligar per internet, però sí que va popularitzar convertir aquesta experiència en un entreteniment addictiu. Exposats en un catàleg digital segons l’opinió dels altres, els usuaris només han de moure el dit a la dreta o a l’esquerra (‘swipe’) en funció de si volen connectar amb la corrua de pretendents que hi ha a l’altre costat de la pantalla. Quan dos perfils s’agraden (‘match’), poden començar a xatejar. La plataforma de cites més popular del planeta assegura que en l’última dècada ha realitzat més de 70.000 milions d’aparellaments.

La clau de l’èxit de Tinder rau en el seu disseny, que utilitza tècniques de ‘gamificació’ pròpies dels videojocs per atraure els usuaris i retenir-los el màxim temps possible dins de la plataforma. L’‘app’ explota la voluntat humana d’agradar als altres: cada vegada que fem ‘match’ el nostre cervell segrega dopamina (l’hormona del plaer), com quan es juga a les màquines escurabutxaques. La xarxa es converteix en un espai on buscar recompensa, ja siguin els xuts de felicitat que causa la validació física del nostre aspecte o la promesa de trobar l’amor.

Estatus de desitjabilitat

A més del seu impacte psicològic, l’èxit de Tinder es basa en uns engranatges matemàtics que expliquen per què t’apareixen certs perfils d’usuaris i no d’altres. Fins al 2019, l’‘app’ va utilitzar un sistema algorítmic conegut com a Elo –utilitzat per la FIFA o en competicions d’escacs– que donava més punts als usuaris que agradaven més i després els feia coincidir amb d’altres del mateix nivell de desitjabilitat. Com va destapar la periodista Judith Duportail, per aconseguir-ho, Tinder recopilava les converses entre usuaris, els ‘likes’ de Facebook i les hores de connexió.

Així, l’elecció de fotos atractives i una descripció enginyosa en el perfil es converteix en un estudiat procés per escalar posicions en aquesta classificació interna entre guapos i lletjos, en una pura competició per captar l’atenció dels altres que trasllada la lògica turbocapitalista a les relacions sexoafectives. «Es formalitza la recerca de parella com una transacció econòmica: transforma el jo en un producte envasat que competeix amb els altres en un mercat obert regulat per l’oferta i la demanda», ha assenyalat la sociòloga Eva Illouz.

Capitalisme sexoafectiu

Tot i això, aquest sistema presentava múltiples dubtes ètics sobre la discriminació que podia aparèixer en la classificació interna dels individus. «És com arribar a una festa i no tenir oportunitat de veure totes les persones considerades massa lletges, guapes, riques o pobres», va assenyalar Duportail al seu llibre d’investigació ‘El algoritmo del amor’ (Contra), apuntant a una «lògica patriarcal».

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Tinder assegura que va canviar aquest sistema i que el va reemplaçar per un algoritme d’intel·ligència artificial (IA) que analitza l’activitat i les fotos de l’usuari per conèixer millor els seus gustos i que permet recomanar-li parelles que concordin amb el seu comportament. Fins i tot pot calcular el seu coeficient intel·lectual, el seu estat emocional o la seva formació per fer que els ‘matchs’ siguin més precisos. Si t’agrada la gent morena, tocar la guitarra i la gastronomia, l’‘app’ et mostrarà gent amb aquests mateixos interès.

Mitjançant les tècniques de ‘gamificació’ i el seu algoritme de jerarquia social, Tinder busca enganxar els usuaris i arrossegar-los a pagar una subscripció, la clau del seu model de negoci, una cosa que ja fan més de 9,6 milions de persones arreu del món. La versió gratuïta de l’‘app’ limita a 20 el nombre de ‘matchs’ diaris. Per millorar les possibilitats de lligar amb funcionalitats exclusives com el ‘Super Like’ hauràs de passar per caixa. L’objectiu de Tinder no és que trobis l’amor, sinó que paguis per continuar intentant-ho. La seva propietària, Match Group, va obtenir l’any passat 2.983 milions de dòlars de beneficis.