Ansietat laboral: quan l’estrès a la feina t’acaba portant al psicòleg

Qui més qui menys, tots portem a la motxilla la càrrega emocional de la covid –tants mesos envoltats de mascaretes, precaucions i por dels contagis no s’obliden fàcilment–, i en molts sectors de l’economia s’ha escampat la urgència per recuperar a tota brida la productivitat i els guanys perduts en les dues últimes temporades, sobretot ara que la tardor s’anuncia carregada de nuvolades negres per als balanços de les empreses i les butxaques dels ciutadans.

En aquest clima marcat per la màxima exigència i els pitjors presagis, els entorns de feina s’han convertit en una font de malestar, si no de malaltia, per a multitud de treballadors que l’últim any, sense gairebé adonar-se’n, han passat de queixar-se d’estrès laboral a manifestar quadros d’ansietat o depressió, i de rendir a bon ritme a l’oficina a encadenar baixes mèdiques o plantejar-se seriosament la renúncia al destí professional.

Càrregues laborals

Per la seva naturalesa íntima i delicada, els trastorns de l’ànim solen escapar al radar de la salut pública i acostumen a arribar tard a l’estudi de les grans patologies socials. Una plaga vírica es detecta ràpid, però els efectes psicològics d’haver de suportar infernals jornades de feina i d’atendre càrregues laborals insofribles sota l’amenaça de perdre el lloc i quedar-se a l’atur són assumptes que rarament ocupen els grans titulars dels noticiaris.

Malgrat això, cada vegada és més difícil trobar algú que no conegui alguna persona que de nit s’atipa de somnífers i ansiolítics per allunyar del coixí els problemes de la feina o que ha hagut d’anar al psicòleg per tractar-se la fòbia que ha desenvolupat a la veu del cap o a la cadira de l’oficina.

En els últims mesos s’han multiplicat els estudis que alerten de la perillosa relació que s’ha establert entre el món de la feina i les malalties psicològiques. L’últim informe de salut mental elaborat pel portal d’ocupació Infojobs revela que durant l’any passat un de cada quatre treballadors ha manifestat en algun moment trastorns mentals relacionats amb la seva tasca professional i un terç va necessitar anar al metge per resoldre-ho. De fet, l’última enquesta de ‘Condicions de treball i salut’ que elabora la Universitat Autònoma de Barcelona i el sindicat CCOO assenyala que el 24% dels treballadors espanyols prenen sedants de manera habitual.

Estrès a l’oficina

Segons un sondeig de la consultora de recursos humans Hays, el 64% dels empleats han tingut en els últims 12 mesos algun episodi d’ansietat, fatiga o esgotament relacionat amb la càrrega de treball que suporten, una ferida emocional que la firma de serveis empresarials Cobee diagnosticava recentment amb més severitat en un altre estudi, en què elevava al 80% el nombre de treballadors que diuen que pateixen estrès a l’oficina habitualment. 

«Si caus d’una bastida i et fas una ferida, tothom veu la sang. Però els problemes de salut mental a la feina no es veuen i això impedeix que en siguem conscients de la magnitud, que és més gran del que habitualment es creu», observa Joaquim Raduà, psiquiatre de l’Hospital Clínic de Barcelona i coautor d’un estudi internacional elaborat per l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer en coordinació amb la Universitat de Linköping (Suècia) i el King’s College de Londres, que ha tret a la llum una dada demolidora: l’estrès laboral és el causant del 18% de casos de depressió que es diagnostiquen cada any. 

«És a dir: si no hi hagués estrès a la feina, gairebé un de cada cinc trastorns depressius no es desenvoluparia», resumeix el psiquiatre, que es declara «sorprès» que en les empreses es prenguin decisions que afecten la psique dels treballadors sense tenir-ne en compte la situació mental. «És com si encarreguessin tasques físiques a uns operaris sense mirar com estan de l’esquena o les articulacions», compara.

Casos reals

Sota els percentatges que aporten els estudis de salut laboral s’hi amaguen situacions com les que han viscut en els últims mesos el Carlos, la Lucía i la María. En realitat, cap dels tres es diu així. Per l’estigma que avui continua perseguint els temes relacionats amb la salut mental i per protegir les seves carreres, prefereixen no revelar la seva identitat, però les seves batalles amb l’ansietat laboral són tan reals com el desmai que el primer va patir a l’oficina el mes de febrer passat. «Feia temps que el cos m’avisava. Alguns dies, de tant d’estrès, havia arribat a perdre la parla. Però aquell matí vaig col·lapsar i vaig perdre el coneixement. Em vaig despertar a l’hospital, on em van ingressar durant tres dies i em van derivar al psiquiatre», explica el Carlos. 

Professional del sector del calçat de València de llarga trajectòria, té clar que la seva condemna la va firmar el dia que va fitxar per la multinacional que va acabar emmalaltint-lo, i de la qual no vol tornar a sentir parlar. «T’ofereixen molts diners perquè acceptis, però el que trobes a l’arribar és l’esclavitud del segle XXI. Fa 30 anys que treballo, sé què és deixar-m’hi la pell en els projectes, però això és una altra cosa. Aquí no tens temps ni vida pròpia, per a ells només ets una màquina que ha de fer realitat objectius impossibles diàriament. Fins que rebentes i et substitueixen per un altre», explica amb dolor.

Insults i vexacions

A la Lucía va ser un pèssim cap, incapaç d’ajustar la càrrega laboral dels seus equips, que va acabar portant-la a teràpia. «Adoro la meva feina, però aquell coordinador va començar a encarregar-me tasques i responsabilitats que m’excedien i per a les quals no estava preparada», recorda. Aquella situació va desembocar en un quadro de ‘mobbing’ amb insults i vexacions en públic. «Cada dia tornava a casa plorant i només aconseguia desfogar-me a la consulta de la psicòloga, però em resistia a demanar una baixa per por de perdre la feina. Al final, que m’acomiadessin ho vaig sentir com un respir», explica aquesta dissenyadora de moda d’Alacant que ha acabat creant la seva pròpia firma per poder continuar vivint de la seva feina. «Després d’aquella experiència, m’aterreix la idea de tornar a una empresa i posar-me de nou a les ordres d’un cap», confessa.

En el cas de la María, periodista de Barcelona, el que la té actualment de baixa no és la càrrega laboral que solia atendre en el mitjà en el qual treballava, sinó la ressaca de la tempesta emocional viscuda en aquests dos anys de pandèmia. «Pensava que estava bé, però aquest hivern, entre la sisena onada de la covid i la guerra d’Ucraïna, em vaig bloquejar. De sobte, em vaig veure incapaç de preparar una entrevista, em venien suors quan havia de fer una trucada per preguntar una dada. Després de tenir un atac de pànic a l’oficina, vaig haver de deixar la feina», recorda. Ara, a la dificultat de vèncer la seva fòbia laboral s’hi afegeix el «sentiment de culpa» per ser a casa sense treballar. «És com si tots acceptéssim, jo la primera, que una baixa només està justificada si et trenques una cama, però no si pateixes un problema mental. Com si això fos menys important, tot i que m’anul·li més per funcionar», reconeix.

Estrès crònic

Alguna cosa falla quan l’activitat que ens ocupa la major part del temps, ens dona aliment econòmic i ens situa en la societat, al final ens acaba emmalaltint. «L’error és haver assumit que si no estem estressats, no treballem bé. L’estrès és útil, perquè ens posa alerta i ens fa ser productius, però es torna perillós quan es fa crònic. Perquè hi ha un mecanisme que no falla mai: si l’estrès no es talla, tendeix a anar a més i acaba en ansietat», explica Dolors Liria, vicedegana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i especialista en salut mental a la feina. 

Segons la seva experiència, darrere d’aquestes situacions hi sol haver múltiples causes. «De vegades, per autoexigència, excés de responsabilitat o por, el treballador no s’atreveix a negar-se a atendre certes tasques que el sobrepassen. En altres ocasions, però, són els caps o la mateixa organització els qui funcionen sense adonar-se de l’estat mental dels empleats. La teràpia pot recuperar la persona, però quan el problema és a l’empresa, s’ha de canviar la manera de treballar», distingeix la psicòloga.

L’associació de Mútues d’Accidents de Treball (AMAT) calcula que l’estrès és responsable d’1 de cada 4 baixes laborals que se sol·liciten a Espanya, un contratemps que té un cost estimat de 80.000 euros per a les empreses i la Seguretat Social. Al final, forçar la màquina més enllà del que es pot suportar acaba sortint car. «Moltes companyies no veuen el capital humà com un actiu, sinó com una cosa que han d’esprémer al màxim. A la llarga, aquesta cultura laboral que promou l’addicció a la feina i no respecta el temps lliure ni el dret al descans de l’empleat, només genera absentisme i rotació del personal», avisa Francisco Trujillo, doctor en Dret laboral i expert en prevenció de riscos laborals.

Gran dimissió

Notícies relacionades

Cremats a la feina, però sense renunciar

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

En el sector dels recursos humans, una de les notícies inesperades sorgides a l’empara de la pandèmia la va protagonitzar l’allau de professionals, sobretot als Estats Units però també a uns quants països europeus, que van decidir renunciar als seus llocs per buscar feina en altres destinacions menys exigents, tot i que amb un salari més baix. A Espanya, la ‘great resignation’ –o ‘gran dimissió’, nom amb què ha sigut identificat aquest fenomen– no ha calat tant perquè, segons els experts en mercat laboral, la dificultat per trobar una nova feina al nostre país actua com a fre, però aquesta objecció podria estar deixant de ser efectiva: una recent enquesta realitzada per Infojobs entre els seus usuaris revelava que el 27% dels treballadors amb contracte vigent es plantejaven seriosament buscar un altre destí laboral. Entre les raons al·legades per fer aquest pas, la més anomenada (32% de vegades) era la salut mental, per sobre del salari (27% de les respostes).

«Aquest malestar respon a una concepció de l’economia orientada exclusivament a l’estalvi de costos. Darrere del ‘low cost’ hi ha això: condicions laborals inhumanes, precarietat i desarrelament», entén l’economista Jordi Alberich. La pandèmia ha posat sobre la taula la salut mental amb una urgència mai vista fins ara. Segons l’opinió d’aquest expert en organitzacions empresarials, que cada vegada parlem més d’aquestes malalties és un senyal que convida a l’esperança. «Ara falta que comencem a parlar de salut mental a la feina i que les empreses entenguin que la inversió més gran que poden fer és cuidar-se de l’equilibri anímic dels seus empleats», conclou.