Esmorzem ansiolítics i anem a psicoteràpia. ¿Per què estem tan malament?

Moltes persones s’aixequen al matí, prenen un cafè per aixecar l’ànim i després, un Lorazepan per baixar les revolucions. Necessiten les dues substàncies, tot i que la combinació és un absurd farmacològic. «En realitat, el que és veritablement absurd és que a aquesta persona se li demani funcionar quan el seu cos no hi està preparat en aquell moment. El problema rau en el que hem assumit com a normal», afegeix Carmona, especialitzada en estudis feministes. ‘Malestamos’ no demonitza la medicació quan és necessària i està planificada per un especialista. El que sí que fa és remarcar que les pastilles es limiten a tractar els símptomes físics de l’ansietat (hiperventilació, estat nerviós, palpitacions), però no aturen les seves veritables causes, el que hi ha darrere d’aquest malestar. «Una pacient pot patir un trastorn de l’ànim i tenir una arrel laboral. Bé, potser la medicació li dona prou forces com per apuntar-se a un sindicat», explica Padilla, que forma part del grup Más Madrid a l’Assemblea de Madrid.

Tant els psicofàrmacs (que tenen una resposta més immediata) com la psicoteràpia (que ofereix una resposta a llarg termini i permanent) són «absolutament necessaris» per a la gent que els necessita, apunta Carmona, que treballa en un centre de salut mental. Però són eines pensades per a una persona concreta. L’especialista en posa un exemple: «Són martells formidables. Si el que necessites és clavar un clau, genial. Però si el que necessites és obrir un bric de llet...». La psiquiatra, coordinadora del llibre ‘Mejorar los barrios para una mejor salud mental’, conclou que medicaments i teràpia psicològica s’orienten al marc individual, però el que cal fer és anar a la causa (col·lectiva) dels problemes.

L’ansietat –el trastorn psicològic més comú, juntament amb la depressió– no passa perquè sí. Passa per alguna raó. Ara bé, patir crisi de pànic amb freqüència no és una malaltia, és un símptoma, una reacció a alguna cosa. Carmona remarca que quan una persona recorre als serveis mèdics, els facultatius n’haurien d’analitzar no només el problema físic, sinó que qui és aquesta persona que tenen davant i per què li està passant el que li està passant. «Potser les crisis d’ansietat les pateix abans d’entrar a la feina, una ocupació insatisfactòria que la té atrapada», apunta Carmona, que posa èmfasi que de vegades els psiquiatres es limiten a validar el sofriment d’aquesta persona però no poden anar més enllà perquè la solució és col·lectiva i no està a l’abast de la seva mà. Una crisi d’ansietat es pot patir per ser víctima d’un trauma o tenir foscos secrets familiars, però també per viure un conflicte permanent per no arribar a les condicions mínimes per viure. 

Necessitem vides vivibles, ciutats vivibles i horaris laborals vivibles. Els autors de ‘Malestamos’ en proposen un exemple claríssim: les ciutats financeres on entres a treballar a les vuit del matí i en surts a les deu de la nit (si tot va bé). Això sí, han condicionat una zona de gimnàs, amb tot els seus aparells, perquè «la salut que et treu la feina te la dona l’esport i així fem creure que és un joc de suma zero».

Estar malament no és una depressió, ni un estat d’ansietat generalitzada, ni una malaltia. Però tampoc és un estat complet de salut i benestar. Llavors, ¿què és? Padilla i Carmona contesten que és una desesperança sense horitzó, un sentiment d’època. Una cosa que no només et passa a tu, sinó a tothom. «Allà no pot arribar la psicoteràpia, per això és fonamental passar del ¿què n’és del meu? a ¿què n’és del nostre?». Una esmena a la totalitat del sistema és una tasca massa ambiciosa, però abans d’arribar a aquest horitzó hi ha moltes accions que es poden emprendre pel camí. Padilla explica que, per exemple, és imprescindible fer que aflorin infraestructures socials, àmbits per interactuar. Des de biblioteques fins a espais de cura o parcs. Un altre pas per al canvi: sindicar-se. «Cal transformar la mirada i pensar en col·lectiu. Buscar associacions al teu barri o en l’escola dels teus fills, però no per veure quin benefici en pots treure tu, sinó per pensar en el bé comú», afegeix la psiquiatra.

«És impossible viure en estat de catàstrofe», va escriure la poeta i assagista Alejandra Pizarnik. Aquesta catàstrofe, però, bé podria dir-se que és el que fa tants anys que encadenem, des de la crisi econòmica del 2008, fins a l’emergència climàtica passant per la recent pandèmia. «No es pot viure sempre en estat de catàstrofe, però sí en el que podríem anomenar un estat de malestar, que és una mena de catàstrofe larvada que té el seu significat més gran no només en el que està malament, sinó també en el que mai estarà bé». Padilla, pare d’una nena, i Carmona, mare de dos, confien en les noves generacions per sortir del bucle en què hi ha la societat actual. «La generació Z, al portar la salut mental per bandera, busca normalitzar i esborrar estigmes», aplaudeixen. Ara bé, la salut mental és un assumpte tan esbombat que s’ha convertit en el nou «parlar de quin temps fa». Els que necessiten més ajuda –les persones amb trastorns mentals greus– han quedat relegades del debat. I no és just.