Ritus masclistes iniciàtics al col·legi major: quan el reforç de la masculinitat depèn del grup

Un jove crida insults intimidatoris contra dones i la resta de companys s’hi sumen proferint brams intimidadors des dels seus balcons. La coreografia de la depredació del col·legi major Elías Ahuja és l’escenificació d’un ritu iniciàtic masclista, rituals que existeixen des de temps immemorials perquè el grup actua de reforç de la masculinitat: no n’hi ha prou amb la biologia per ser home, sinó que el mascle ha de ser reconegut pels altres.

«Un element central en la construcció de la masculinitat tradicional és justament la necessitat que han tingut sempre els homes de reafirmar-se en grups. La història de la humanitat és plena de rituals vinculats a determinats passos d’edats, quan els joves entraven en l’edat adulta i es feien activitats que tenien a veure amb l’estereotip de l’home mascle, violent, que demostrava la seva valentia», explica el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Còrdova i investigador especialitzat en igualtat de gènere i noves masculinitats Octavio Salazar.

Coincideix en l’anàlisi l’exdelegat del Govern contra la Violència de Gènere i metge forense, Miguel Lorente: «Aquesta escenificació compartida és molt típica de la masculinitat. La clau de la masculinitat té dues grans referències: no ser dona, la negació del femení en allò masculí [...] i un element pràctic, àgil, dinàmic i molt eficaç, que és que per ser home no n’hi ha prou amb la condició biològica del sexe, sinó que has de ser reconegut per altres homes».

«Les relacions grupals defineixen molt més la masculinitat: ets home però necessites ser reconegut per entorns més pròxims. Aquests rituals i elements comuns es poden traduir en un assetjament compartit, a fer determinades bromes o dur a terme determinades accions quan estan de festa, com anar a trencar un vidre amb una pedra. És una espècie de repte al qual et sotmeten per demostrar la teva masculinitat i millorar-la, pujar en l’escala de la consideració com a home, com a mascle, com a tipus amb fortalesa», afegeix Lorente.

Aquests rituals han adoptat diferents formes en funció de l’època. «El servei militar obligatori va ser durant molts anys una espècie de ritual de passada, un espai només per a homes en el qual es forjava el model de masculinitat. Com que aquests rituals han anat desapareixent des del punt de vista més institucional, la necessitat dels homes de reconèixer-se en el grup s’activa a través d’aquest tipus de comportament», diu Salazar. «Recordo, de jove, com al meu poble anar a la mili era el moment en què un noi anava de putes. De vegades el portava al prostíbul el seu pare o un tiet i li deien: ‘vine, que et faré un home’. La idea de sexe en aquestes condicions era una manera de demostrar que s’era un home», rememora Lorente.

Una manada de depredadors

El comportament misogin dels residents del col·legi major madrileny Elías Ahuja, masculí i gestionat pels agustins, ha escandalitzat la societat espanyola i ha generat un profund rebuig. «¡Putes, sortiu dels vostres caus com conilles! Sou unes putes nimfòmanes. Us prometo que follareu totes en la ‘capea’. Amunt, Ahuja», s’escolta en el vídeo que s’ha viralitzat.

Es tracta d’una cultura de la depredació, «una manada disposada a ser depredadors amb qualsevol que es posés per davant. Davant això no n’hi ha prou amb el Codi Penal, sinó que fa falta educació», en paraules de Salazar. «Segurament, un per un no serien capaços de fer-ho, però en grup sí. Hi ha un problema de construcció de la masculinitat, no hem aconseguit revisar-la i substituir-la», considera el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Còrdova.

El bucle de la masculinitat exigeix reproduir aquests comportaments grupals i vigilar que d’altres els compleixin per ser reconeguts com un més. «Aquests nois que participen necessiten reafirmar-se davant els altres. A la gran majoria li resultaria difícil desmarcar-se», incideix el catedràtic. S’imposa l’espiral del silenci per als dissidents.

Així, aquestes dinàmiques comprometen molts que, sense pensar-lo ni voler-ho, es veuen obligats a ser reconeguts com integrants dels seus grups perquè, si no ho fan, «pateixen les conseqüències de ser un traïdor, un marica, un mal home», assenyala Lorente.

L’escenificació en el cas de l’Elías Ahuja resulta molt impactant, reconeix aquest expert, perquè la porten a terme de forma coordinada i públicament, si bé incideix que aquests comportaments es veuen cada dijous, cada cap de setmana, entre joves com els de ‘La manada’ de Pamplona, que presumien a les xarxes socials que sortien a violar «‘guarres’», que surten amb els seus amics i comenten: «mira aquestes putes, a veure si ens les follem». «Això passa cada dia», lamenta Lorente.

Demana revisar per què no s’és més crític amb la cultura i el masclisme que provoquen que aquest sigui un llenguatge habitual entre els joves.

Virtuoses o putes

Els experts redunden en l’impacte de la pornografia i d’imaginaris sexuals presents en la publicitat i en les xarxes socials. Es percep les dones com a «objectes disponibles» i això reafirma el poder masculí. En el vídeo del col·legi major es parla de putes i nimfòmanes, evidència d’una visió del cos i la sexualitat de les dones de la qual els homes han tret profit i satisfacció durant segles.

«No sortim d’aquest marc relacional tan pervers, sobretot per a les noies i les dones, que sembla que esteu sempre condemnades a un doble paradigma: o sou virtuoses o putes, sense intermedi. Els joves es continuen movent en aquests paradigmes per reafirmar la seva virilitat», apunta Salazar.

En el mateix sentit, l’exdelegat del Govern contra la violència de gènere apunta que els homes construeixen la identitat de les dones sobre dues grans referències o pols: la idea de possessió i control, «aquesta dona és meva», i la d’objecte, «una cosa, no algú, que puc utilitzar com jo vulgui per satisfer el meu desig, fantasia, voluntat».

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

La sexualització es construeix, d’aquesta manera, sobre la idea de posseir i dominar, com deixen clar els crits de l’Elías Ahuja: l’home decideix què s’ha de fer i com fer-ho. «Hi ha una construcció cultural clara quan, de manera lineal i senzilla, les presenta com a putes. D’alguna manera, el que estan fent és ocultar la violència sexual anomenant-les putes, perquè les putes són les dones amb qui es pot mantenir sexe, ho vulguin o no», matisa Lorente.

La cultura masclista també és porosa entre les noies, com es pot veure en el fet que les noies de l’escola veïna normalitzin, justifiquin i treguin importància a l’actitud dels residents de l’Elías Ahuja. Salazar destaca una qüestió geogràfica que mostra com homes i dones viuen en mons separats, el fet que els col·legis majors no siguin mixtos i estiguin un davant de l’altre. «Com si visquéssim en dos mons separats, les noies d’una banda i els nois de l’altra, amb codis molt enfrontats. Hauríem de desmuntar aquesta idea. En comptes de solucionar possibles problemes, el que fa és remarcar que els grups visquin en mons separats. Eduquem-nos per conviure i compartir, per reconèixer-nos i respectar-nos. [...] Seria urgentíssim treballar amb homes i nois joves perquè ells siguin també part de la transformació de com entenem la sexualitat, el cos de les dones i les llibertats», conclou.