Dona antiavalots dels Mossos: «Quan tiren una ampolla, no es plantegen si hi ha una mare darrere del casc»

¿Una furgoneta d’antiavalots és un lloc de testosterona i masclisme?

No. Gens ni mica.

¿Mai ha hagut d’escoltar comentaris masclistes? ¿En els més de vint anys que porta en la Brigada Mòbil (Brimo)?

[Somriu] Quan vaig arribar la veritat és que no sabien gaire bé com tractar-me. No estaven acostumats a treballar amb dones i notaves que et miraven estrany. Tothom ha rebut una educació patriarcal. Però mai m’han fet cap comentari a la cara que pugui considerar masclista.

¿La seva parella porta bé el risc que comporta la professió d’antiavalots?

El meu marit és el cap de la meva furgoneta [Rialles].

I li encarrega tasques menys perilloses...

Al contrari. Soc un membre més de l’equip. Hi ha companys que no han sabut que érem parella fins després de diverses setmanes.

¿Té fills?

Un. I també tinc un net.

¡Una àvia a la Brimo! ¿Però quants anys té?

51 anys. Vaig ser mare molt jove. Quan vaig aprovar les oposicions a agent dels Mossos d’Esquadra, el 1993, el meu fill tenia 5 anys.

¿I li agradava la idea que la mama fos policia?

Una vegada em va dir que tenia una feina d’homes. Li vaig ensenyar que això no era veritat, que les dones també som policies.

¿Per què volia ser policia?

No ho sé. Des de sempre que ho havia volgut. A la meva mare no li agradava gens la idea. Fins i tot quan vaig aprovar i ja era a l’escola, continuava insistint que això no era per a mi. Al final vaig haver de demanar-li que ho assumís d’una vegada. Al meu pare, en canvi, la idea li va encantar. Recordo que quan tenia 11 o 12 anys ja m’ajudava a buscar informació per assabentar-me de què calia fer per ser policia.

¿Com ha portat la seva família la mala premsa dels antiavalots?

Saben que no és veritat gran cosa de tot allò que s’explica de nosaltres. Crec que deixes de veure així els antiavalots quan en tens un a prop teu.

¿Què ha sigut el més dur?

Faltar a funcions infantils on actuava el meu fill per culpa dels horaris.

¿I el més trist?

Trepitjar La Rambla després dels atemptats del 17-A. Acostumats a veure aquell lloc sempre ple de gent i de soroll, l’impacte que va suposar trobar-lo buit i en silenci va ser tremend. Ens va tocar treure ciutadans que s’havien quedat dins de bars i locals. I alguns estaven en xoc i sortien amb les mans enlaire al veure’ns i intentaves dir-los que no feia falta, que havíem vingut per ajudar-los i que podien abaixar-les. I després t’agafaven del braç i quan els conduïes a l’altre costat del cordó no volien deixar-te anar [s’emociona].

 

¿I el més aterridor?

El 2005, al desplegar-se els Mossos a Barcelona, vam assumir el control del dispositiu de seguretat al Camp Nou. Un grup de Boixos Nois va llançar còctels molotov contra la nostra furgoneta i vam passar moments molt difícils: no teníem ni visibilitat ni llibertat de moviments per poder actuar i sortir d’aquella situació com abans millor. És l’única vegada que he passat por fent aquesta feina.

¿I en els disturbis de la sentència del procés? ¿O en els Can Vies? ¿O per Pablo Hasél?

Al veure imatges d’alguns d’aquests disturbis l’endemà prens consciència del risc que has passat. Però mentre treballes, no. És que amb por no pots ser aquí. Si t’espanta això, has de deixar-ho. A mi em faria més por pujar cada dia a un avió com fan les hostesses. Els disturbis d’octubre del 2019 més que espantar-me em van esgotar, a tots ens van esgotar. Dormíem tres hores i tornàvem a treballar. Els veïns em deixaven menjar preparat perquè no tenia res a la nevera.

¿Es fa difícil notar el rebuig de la gent?

A mi m’agrada el contacte amb les persones, fins i tot amb aquelles que no m’hi volen, allà.

¿I no cansen els insults?

Els aguanto perfectament. Perquè entenc que no van dirigits a mi personalment. I perquè no pots deixar que t’afectin. Això és el més important en la nostra feina. Preparar-se físicament és senzill, allò complicat és tenir cap.

¿Creu que els manifestants que li tiren ampolles s’imaginen que ataquen una mare o una àvia?

Ni s’ho plantegen. Per a ells som una cosa que protegeix una institució que no volen.

¿Fins quan estarà a la Brimo?

Fins a l’últim dia que pugui. M’encanta.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

¿Per què?

Per la cohesió que crea el treball en equip. Per a mi els companys són com de la família.