Magda Polo, víctima d’assetjament a la universitat: «En el deganat deien que jo era la ‘problemàtica’»

Polo va ser qui fa més de dos anys va impulsar un procés de recerca de professores i investigadores universitàries que haguessin passat pel seu mateix calvari. Va ser la llavor del reportatge MeToo a la Universitat publicat a EL PERIÓDICO el gener passat. Llavors va voler mantenir l’anonimat. Ara vol trencar-lo.

¿Per què ha decidit fer el pas endavant?

Perquè, més enllà del meu cas particular, no vull que hi hagi més dones assetjades i vull contribuir a trobar camins per solucionar aquest greu problema. Les dones tenim el deure d’acabar amb aquesta xacra que ens mina físicament i psicològicament. Han passat ja molts mesos, encara no hi ha xifres sobre la dimensió del problema i estem sotmeses al mateix assetjament que al principi.

Si tot continua igual, ¿no té por d’empitjorar la seva situació?

Temo que pugui empitjorar, sí; però és tanta la indignació que sento que el meu cor m’ha dit que havia de fer aquest pas com a mostra de solidaritat cap a les dones víctimes d’assetjament. Perquè trenquin el seu silenci i ja no tinguin més por. Vull que les nostres filles, nebodes, germanes no passin per aquesta agonia. I per aquesta raó, m’ofereixo a treballar amb la meva universitat i amb les de les meves companyes per solucionar aquestes situacions tan indesitjables.

¿Com va començar tot?

Després del diagnòstic de càncer, només vaig agafar la baixa per a l’operació, però vaig continuar fent classes durant l’any i mig de químio i de radioteràpia. El catedràtic X em va dir que, si no feia la meva feina i més, no arribaria mai a aconseguir una plaça. Va deixar d’explicar-me coses que afectaven el meu funcionament, no em feia partícip de res, no em deixava triar horaris, no sabia res sobre els projectes d’investigació que es portaven a terme. No entenia a què treia cap tot això. Estava desorientada.

¿Va empitjorar?

Sí. Cada vegada que jo publicava un llibre o feia una conferència, em queien bronques per qüestions que no tenien res a veure. El catedràtic X em va arribar a acusar d’«estafar» la universitat per treballar en diferents llocs. Anar demostrant cada cosa em va desgastar tant que vaig caure en una depressió. Van començar els anys de calvari i difamacions.

¿Quina mena de difamacions?

Em convocava per correu electrònic a tribunals de màster fantasma, no hi havia ningú; organitzaven activitats de la meva àrea sense mi. El servei mèdic de la universitat, que em controlava la fibromiàlgia, em va veure molt angoixada i em va aconsellar que anés a l’Oficina de Seguretat, Salut i Medi Ambient (OSSMA) que, sospitant que hi hagués darrere una qüestió de gènere –el professor sabia que jo m’havia casat amb una dona i hi tenia dos fills–, em va indicar que anés a la Unitat d’Igualtat.

¿Tenia fonament aquesta sospita?

El catedràtic X no va fer mai comentaris homòfobs davant meu, tot ho enfocava a la meva feina. En el deganat, que es van posar al seu costat sense dubtar-ho, deien que jo era una persona «problemàtica». El 23 de maig del 2019 vaig interposar una denúncia davant la Unitat d’Igualtat. «Ets molt valenta –em va dir la directora–, a partir d’ara no estàs sola». I jo, ingènua de mi, m’ho vaig creure.

¿No va ser així?

Assessorada pels meus superiors a la universitat, vaig posar la denúncia. La vaig acreditar amb correus electrònics vexatoris, testimonis que havien presenciat maltractaments, un correu electrònic que ell va enviar a una institució important en què mentia sobre la meva persona i la meva professionalitat... Ell, segons els responsables del cas (dues advocades i un psicòleg), no va presentar res de res. Em van proposar una mediació.

¿Ficar en el mateix pla la víctima i el presumpte assetjador?

Una advocada molt pròxima a mi no ho va veure clar, però jo tenia ganes de centrar-me en la meva feina i vaig acceptar. D’una manera constructiva, volia que es prengués consciència del problema i no es tornessin a repetir els fets ni per a mi ni per a altres dones. Ell no va reconèixer res del que havia passat... Va ser tot molt desagradable i la meva salut anava empitjorant.

Finalment, van dictar una resolució.

Inclou escrits enviats pels alumnes que posen de manifest «situacions d’hostilitat», «comentaris masclistes i misògins», «comportament autoritari» i «calúmnies compatibles amb una situació de tensió» entre els dos. Adverteix que poden ser constitutives de faltes disciplinàries greus o molt greus, però no ho qualifica d’‘assetjament per raons de sexe’. En dues ocasions he intentat que es donés a conèixer la meva versió en un consell del departament i no ha sigut possible, no m’ho han permès.

Han passat vuit mesos des que que es va publicar el ‘MeToo a la Universitat’ d’EL PERIÓDICO.

En el meu cas i en el d’altres companyes, no ha canviat res. Continuo tenint reunions en les quals se’m falta al respecte, no participo en activitats de la meva àrea i el meu departament que m’haurien d’arribar com a membre, continuo sentint-me aïllada i sola dins del grup de treball a què pertanyo.

¿Ha emprès alguna nova acció?

Per segona vegada vaig recórrer a la Unitat d’Igualtat, als Serveis Jurídics i a l’OSSMA, amb noves proves de la situació actual. No saben què s’ha de fer perquè diuen que encara no s’ha aprovat el nou protocol. Em sento víctima de violència institucional. No acaben d’entendre quin és l’abast i la gravetat del problema.

Notícies relacionades

Valvanera Ulargui: "Les cimeres climàtiques haurien de ser més eficients"

Resistir a la indiferència

S’està elaborant un protocol-guia contra la violència masclista a les universitats. ¿Li dona esperances?

La Conselleria d’Igualtat i Feminismes juntament amb la d’Investigació i Universitats han mostrat una gran sensibilitat i ens han convidat que participem en l’elaboració. Però més que un protocol-guia s’hauria d’evitar arribar a la seva execució. Sincerament, només tinc les esperances posades en el fet que el meu rector i la resta de rectors puguin trobar solucions.