Lydia Cacho: «La societat espanyola està cega i sorda davant el tràfic de dones i nens al seu propi país»

Sí. Honestament sí. Ha sigut un procés complex, però sí. Vaig aprendre des de molt petita, gràcies a la meva mare feminista, a construir xarxes de suport. No només de treball feminista, també xarxes d’afectes. A més que, quan jo era petita, tenia molta claredat sobre les injustícies.

Parla sempre de la valentia de les nenes i nens que li van explicar les seves doloroses històries per poder desmantellar la xarxa. Allò va passar fa més d’una dècada, ¿els ha seguit la pista? ¿Què se’n va fer, d'ells?

Sí, és clar. La majoria estan formidablement. Una de les nenes que més ens preocupava és treballadora social i treballa amb nens i nenes sense privilegis. Un altre dels nois es va convertir en metge. Una altra està estudiant per ser advocada. Sí que els segueixo la pista. De fet soc padrina de tres dels nadons que han tingut.

Explica que li van oferir un milió de dòlars pel seu silenci. ¿En cap moment va dubtar?

No. Mai. Sabia que eren diners tacats de sang. Perquè a més aquests diners me’ls estava enviant un senador súper poderós que té darrere seu unes històries veritablement de terror. El que vaig sentir en aquell moment va ser una sorpresa absoluta. ¿Com s’atreveixen a portar-te aquests diners en efectiu, com de pel·lícula, i a sobre dir-te que amb ells podràs salvar més víctimes? 

Aquesta impunitat de la qual tant parla. ¿Tot continua igual?

Mèxic ha canviat molt. Està en una crisi tremenda; però una crisi de violència que justament s’està mostrant perquè es fa molt bon periodisme. La feina de les i els periodistes ha aconseguit treure tot el fang. Sembla un país de bàrbars, però en realitat és un país de valents que estan traient a la llum tota aquesta barbaritat per intentar canviar-la. I això m’emociona.

Un país de valents, sens dubte. El segon més perillós del món per exercir l’ofici. ¿Qui mata els periodistes a Mèxic?

El 40% dels assassinats són perpetrats per agents de l’Estat: militars, policies, governadors o alcaldes que envien sicaris, òbviament, i que volen eliminar periodistes que estan evidenciant la corrupció. Un altre 40% té a veure directament amb la delinqüència organitzada que sent que han trencat un pacte de silenci que hauríem de tenir els periodistes. La resta està relacionada amb actes de violència per part d’empresaris. 

Vostè viu a Espanya exiliada per les amenaces de mort al seu país. En una entrevista recent deia que l’exili no és una llar, és un cau. ¿Confia que algun dia podrà tornar a la seva llar, amb la situació que em descriu?

Passaran molts anys perquè jo pugui tornar a trepitjar el meu país i seran a prop de la gent que estimo. I justament perquè estem esperant la sentència del primer governador pres per tortures. Molt abans que el detinguessin, vaig rebre amenaces de mort directes, dient-me que si jo testificava contra ells, em matarien. El mateix que amb la resta dels mafiosos i traficants de nenes que ara són a la presó. No podré tornar en més d’una dècada, això segur.

¿Una dècada?

Hem aconseguit moltes sentències, ja. Però el cas que jo vaig obrir és molt gran. Estem sol·licitant la detenció i sentència de 35 servidors públics que van des de governadors a senadors, policies, etcètera. Portem 16 anys amb ell. Hem aconseguit que es detinguin 13 d’ells, però seguim amb els altres. I evidentment ells ja tenen una xarxa de venjança en contra meu. Però és important seguir, no poden sortir-se amb la seva. 

És una de les periodistes que més ha investigat sobre turisme sexual. ¿Creu que des de països com Espanya hi ha suficient consciència de tot el que s’amaga darrere?

La societat espanyola en general, més enllà de petits grups, està molt cega i sorda davant el tràfic de dones i nenes i nens a la Península Ibèrica. És un país meravellós, però té un deute històric amb les dones i amb les nenes. Es parla molt sobre feminisme, sobre drets de les dones, però hi ha un problema molt greu amb l’explotació sexual. Gravíssim. A més, en la mesura que la policia espanyola actua, ells han aconseguit anar-se’n al ciberespai, on es fa molt més complexa no només la investigació, sinó la persecució dels criminals. Espanya és un dels països d’Europa, per darrere d’Europa de l’est, per descomptat, en els quals aquestes màfies operen més. A Ucraïna, amb la guerra, la situació ha empitjorat moltíssim. Moltes de les noies ucraïneses víctimes de tràfic han acabat a les urpes dels traficants aquí a Espanya. I hi ha molts clients que estan comprant noies ucraïneses aquí a Espanya a partir d’això.

¿A què creu que es deu aquesta falta de consciència?

És un efecte social que passa arreu del món. Hi ha un corrent de rebel·lia social que ha aconseguit calar en la narrativa mediàtica i emocional, però no ha aconseguit els avenços necessaris en l’àmbit jurídic. Creen lleis i lleis i tens una quantitat de lleis magnífiques, però sense capacitat operativa. Són lleis que no tenen recursos assignats. No tens prou policies especialitzats... Hi ha molt discurs i lleis sobre el paper, però, en el moment de repartir els recursos, aquí és on hi ha el gran error a Espanya.

Vostè també és crítica amb les polítiques migratòries que, d’una banda, són molt dures amb les persones que volen sortir del seu país per la via legal, però, de l'altra, posen l’alfombra vermella a les grans màfies.

La migració, l’asil, en general a Europa, es dona depenent de quant calés tens a la cartera. Per això hi ha tantes regions a Espanya on hi ha tanta màfia russa instal·lada no com a màfia russa, tot i que nosaltres ho sapiguem, sinó com a grans empresaris de l’hostaleria, del turisme... ¿Per què? Perquè van arribar amb molts calés, amb grans inversions i immediatament van obtenir un passaport espanyol per poder moure’s tranquil·lament per Europa, i això evidentment passa aquí, a Suïssa i a Noruega. Hi ha una gran discriminació en el tema migratori. Cap país vol rebre persones pobres, dones perseguides per les violències criminals. Els països volen que arribin persones que puguin invertir, perquè vivim en un món capitalista que li ha arrabassat el rostre humà a la migració i hem de tornar-l’hi.  

Notícies relacionades

El 57% de les famílies catalanes compren les joguines un mes abans de Nadal

ALDI llança la seva gamma Special de productes gurmet

Per acabar, ¿com veu la llibertat d’expressió a Espanya?

Espanya és un país que evidentment té llibertat d’expressió, però el problema que a mi m’agradaria que es pogués discutir més obertament entre col·legues és l’autocensura. Jo parlo amb alguns amics periodistes, sobretot homes, que em diuen que ells no volen arriscar-se, que aquí a Espanya no els maten, però que desapareixen dels mitjans. L’autocensura juga un rol molt important.