La Societat Espanyola de Geriatria denuncia «nul·la voluntat» de les autonomies per millorar les residències

Abans d’entrar a analitzar alguns dels casos cal tenir en compte el marc general. La majoria dels geriàtrics tenen més de 50 places i només el 25% d’ells són de menys mida. Centres molt familiars, que majoritàriament es troben en entorns rurals i l’atenció del qual és de proximitat i adaptada als interessos dels usuaris. En la resta, García parla d’una producció «industrial». «Despersonifiquen, treballen en sèrie, van atapeïts de ràtios i no es pot perdre el temps. Nosaltres treballem perquè no sigui així», insisteix el president. Una visió que també comparteix el Ministeri de Drets Socials.

Paper mullat

El mes de juny passat, en un consell interterritorial, el Govern central va aconseguir aprovar, per només un vot, un pla per canviar el model d’atenció a les residències. Van votar en contra totes les comunitats governades pel PP, a més de Catalunya, el País Basc i Castella-la Manxa.

El pla dicta mesures molt concretes. Estipula unitats de convivència de màxim 15 persones, limita la mida dels centres, obliga a prestar una atenció sanitària per part de l’atenció primària i incrementa ràtios de personal (tot i que molt per sota del necessari). Però pot ser que acabi en paper mullat. Són les comunitats les que estan capacitades per fer tals canvis. El document no pot ser més que una recomanació.

I després hi ha el tema de fons: el finançament. «Creiem que és insuficient», es queixa García. Fa més de 10 anys que el Govern central aporta menys del 20% de les despeses a la dependència, tot i que hauria de destinar més del 50% a les autonomies.

Espanya destina un 0,7% del PIB a les cures dels dependents, molt lluny de les dades de França, el Regne Unit o Suècia, que superen el 2%. El 2021, el 2022 i el 2023 l’Executiu central aportarà 600 milions d’euros extres al finançament als dependents. «Moltes comunitats no ho estan invertint en serveis, sinó en liquidar el deute generat d’anys anteriors», diu l’expert, que assenyala a continuació algunes de les autonomies que han introduït canvis a les residències.

Castella i Lleó

És la primera comunitat, i gairebé l’única, que ha implementat la creació de les unitats de convivència. «Ja eren líders en atenció domiciliària a l’entorn rural: és una comunitat molt envellida i amb una població molt dispersa. Fa un mes la seva consellera va impulsar la creació d’unitats de 15 persones a les residències, ja és obligatori», explica García. Ho han fet aprovant una llei al Parlament autonòmic: no autoritzaran noves residències ni acreditaran els centres si no fan aquesta remodelació. També han sigut els primers d’aplicar la política de contencions zero i d’incrementar ràtios de personal.

Andalusia

«Inverteixen molt en atenció domiciliària, però després del coronavirus no han mogut fitxa a les residències», conclou García. Aquest expert troba a faltar una aposta clara en l’atenció geriàtrica sanitària sent com és Andalusia la comunitat més poblada i amb més taxes d’envelliment. Ni tan sols té metges especialistes en aquest rang d’edat. «És una vergonya, d’ignorància total», remarca García. També qualifica d’«inexistent» el mecanisme aplicat per controlar l’avenç del virus a les residències. «Van contractar unes infermeres d’enllaç entre l’atenció primària i les residències però anaven tan desbordades que no els podien atendre», explica.

Madrid

El gran drama de les residències madrilenyes després de l’onada de la covid amb prou feines ha produït canvis en l’atenció. «Ni ha millorat ràtios, ni el finançament», diu García. Només destaca una mesura empresa pel Govern d’Ayuso: un servei de geriatria a tots els hospitals que serveix de referència per als metges de les residències de gent gran, amb més de 50 professionals. «És una eina perquè es transmetin dubtes i evitar visites de persones grans a l’hospital i que acabin hores a urgències».

Navarra i el País Basc

Clarament són les dues comunitats amb menys llista d’espera i millor finançament de la dependència. «És la clau. El seu sistema de finançament els permet tenir millor condicions a les residències, millor ràtio i millors sous. És el que volem per a la resta de comunitats», demana García. Aquests governs autonòmics gasten més de 2.000 euros per dependent, gairebé el doble que la mitjana estatal. Els seus centres no són al nivell de França, Alemanya i Suècia, hi ha marge de millora, però sí que estan en millor posició que els de la resta de l’Estat. «La resta de comunitats tenen molt marge de millora», afegeix.

Catalunya

Notícies relacionades

«A la residència de Premià van tractar el meu pare pitjor que un animal»

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

El gran canvi que ha experimentat Catalunya no és encara palpable, i potser no ho serà mai. «És l’única comunitat que ha començat els treballs per repensar l’atenció sanitària als geriàtrics», diu alegrant-se’n García. Tot i això, es manté prudent. Ja és la quarta vegada que el Govern obre aquest meló. El 2008 va néixer el pla de Programació Territorial de Recursos d’Atenció Social Especialitzada i Domiciliària. Va quedar en res. Després van crear el Pla d’Integració Social Sanitària, que més endavant es va reprendre al Pla Interdepartamental d’Atenció i Interacció Social i Sanitària (PIAISS). Aquest 2022 el Govern ha creat una Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària. «Hem d’anar per aquí, i ara com ara, a Espanya, estem molt lluny. Ens morim en lluites de poder... Algú haurà de començar a fer alguna cosa, perquè si no, no avancem», lamenta el president.

El no-res

A la resta de comunitats, gairebé no hi ha canvis a destacar, segons aquest expert. «Estan aturades», diu. En el fons, el gran canvi o revulsiu ha sigut la vacunació dels residents. «No s’han assabentat de res: estem atenent les persones d’una manera molt millorable i no acabo d’entendre per què no hi ha canvis reals. És trist perquè aquest sector, tant els avis com els seus empleats, són una part de la societat molt marginada: representen molt pocs interessos per als polítics», rebla.