Benvinguts al barri més marginal d’Espanya, ‘Las 600’ d’Albacete: «Allà no entrem ni els taxistes»

A l’agafar el taxi a l’estació de trens d’Albacete demanem al conductor que ens porti a ‘Las 600’. El taxista ens escorcolla pel retrovisor amb cara de curiositat, d’estranyesa. Es fa el silenci durant diversos segons. «¿Per a què volen anar-hi? Allà no entrem ni els taxistes», solta. ‘Las 600’ és com popularment es coneix el barri de La Milagrosa, format per unes 400 vivendes socials construïdes els anys cinquanta i seixanta fora d’Albacete, però que l’avanç de la ciutat va acabar engolint. El barri, principalment d’ètnia gitana, és conegut per ser punt de venda de droga (i de plantació de marihuana) i focus d’insalubritat i inseguretat. A menys d’un quilòmetre d’allà hi ha la comissaria principal de la Policia Nacional, però ningú a la ciutat se sol aventurar al seu interior. «Hi ha moltes cases que tenen la llum punxada i els d’Iberdrola no hi volen ni entrar, els és igual», comenta un treballador municipal.

El taxista para el vehicle just a la frontera del barri. «Jo ja els deixo aquí; és on paro quan porto gent a comprar droga», solta. A l’entrar a La Milagrosa (al voltant de 2.400 habitants) sorprenen diverses coses. La primera, escoltar l’escataineig dels galls, engabiats en alguns dels patis interiors dels blocs marrons, envoltats d’estris de tot tipus. «Algunes vegades es fan baralles, però per entreteniment; se’ls posen protectors a les potes perquè no es matin», diu un veí. La segona, la forta olor de marihuana en alguns carrers, a causa de petites plantacions de maria. I la tercera, la brutícia acumulada en algunes zones, amb matalassos, llaunes, deixalles...

«Hauríem de cuidar més el barri. Venen escombriaires, però no donen l’abast», solta la Kati, que acompanya una amiga septuagenària que ven sabatilles de caminar per casa «per un euro» en una mena de mercat ambulant improvisat davant l’únic supermercat, de la mítica cadena IFA. Sobre diverses lones al terra, es poden trobar bragues, sostenidors, pijames... «Aquí tenim gent bona, aquest és un barri molt tranquil, però el que hi ha és molta misèria... tot i que hi hauria d’haver més guàrdies perquè desaparegués la delinqüència», admet al final de la conversa la Kati.

Cert, de misèria n’hi ha molta. ‘Las 600’, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, és el barri més marginal d’Espanya. La renda neta mitjana és de 4.189 euros a l’any, d’acord amb les xifres de l’Atles de Distribució de Renda de les Llars del 2020, recentment publicat. És a dir, cada veí viu amb uns 350 euros al mes. «Quan es va iniciar la seva construcció es va pensar en cases petites per a persones amb rendes baixes, per a lloguer social, però al final es va generar un problema de gentrificació. En els setanta i vuitanta van començar a crear-se bosses de pobresa i exclusió», apunta Juana García, regidora d’Atenció de les Persones.

Segons dades municipals, el 90% de les famílies de La Milagrosa tenen un expedient social obert. De les 1.046 pagues de l’ingrés mínim vital que es van concedir el 2021 el 20% van ser per a famílies del barri. Des de l’ajuntament, asseguren, s’han esforçat per revertir la situació, amb nombrosos plans d’ocupació i formació i ajudes a les famílies més vulnerables. «El 75% de les convocatòries del Pla social d’ocupació són per a persones d’allà. Són contractes de sis mesos en llocs no qualificats», explica la regidora.

A ‘Las 600’ és estrany trobar-hi algú amb feina fixa. «Jo vaig estar sis mesos treballant de pintor per a l’ajuntament, però ara estic a l’atur; no m’han tornat a trucar. Ara, dos mesos cobrant l’atur, i després, a morir per Déu... a buscar patates, a demanar a l’Església», explica l’Emilio junt amb la seva dona a l’entrada del barri. Tots dos estan sense feina. Tenen tres fills. A la plaça de davant l’església hi ha un bar i a les seves taules i a les zones veïnes es reparteixen diversos grups de gitanos veient passar el matí. Observen amb atenció el forà. La paret d’una cantonada de l’església, que segons els veïns fa mesos que no obre excepte per donar empara a activitats per als nens, està carbonitzada a causa d’un incendi.

«Els jonquis munten fogueres per escalfar-se i no la van poder controlar», diu una veïna amb el somriure a la boca. A l’interior de l’IFA s’acaba de muntar un col·loqui entre les clientes i el caixer a compte de la situació del barri, de la degradació, sense portes a molts portals, ni telefonets, ni bústies. Les antenes rudimentàries pengen de les terrasses. Hi ha transformadors sense tapa, amb el perill que això comporta. «És que ens han deixat de la mà de Déu», protesta una clienta. «No tota la culpa és de l’ajuntament», li responen. El supermercat fa la sensació de ser una mena de plaça del poble, però no és del gust de tothom. «Jo vaig al Mercadona, perquè aquest d’allà és molt car. Aquí la barra val un euro i al Mercadona per un euro te’n donen tres», diuen dues dones, d’ètnia gitana, mentre xerren a prop del súper. No superen els 30 anys. Totes dues tenen els cabells recollit, van en xandall i una d’elles guarda el mòbil dins del sostenidor.

Diu que va començar a treballar per a l’ajuntament «rascant pintura de les parets» però va estar només «dos dies» perquè es van assabentar que havia estat a la presó. «Em van agafar per robar. Aquí o robes o et mors de gana», admet sense rubor. «Aquí no tenim res, ni feina, ni estem cobrant res», raonen totes dues, que per mostrar l’abandonament del barri assenyalen un fals sostre obert en canal pel qual diuen que cauen les deposicions dels lavabos dels pisos. «Les canonades estan trencades i ningú les arregla», testifiquen.

Urbial, l’empresa pública municipal que gestiona les vivendes després que fossin cedides per la Junta de Castella-la Manxa, cobra de lloguer entre 30 i 70 euros –per pisos d’entre una i quatre habitacions–, tot i que molts dels residents estan d’okupes. Els veïns diuen que no atenen les seves reclamacions quan s’espatllen les coses. «Mira com està això, estan aquí les paperines dels drogoaddictes, la base, ¿si això ho agafa un nen i ho llepa què?», protesta un veí que assenyala el replà d’un portal que sembla més aviat un abocador.

Un cotxe de la Policia Nacional passa pels carrers del barri lentament, com si fos part del paisatge. «Aquí la policia ve a gastar gasoil i no posen ni un gronxador», protesta la Lucía. En aquest cas en concret, segons fonts municipals, l’empresa que va mirar d’instal·lar un parc infantil fa temps va desistir en el seu afany després de patir amenaces: «Els van dir que havien de pagar per tenir permís per posar-lo».

L’Israel té tatuatges per tot el braç i regenta el bar El Barrio, un local lluminós amb decoració tropical i una enorme pantalla on retrona una cançó flamenca del cantant gitano Kiki Maya. Un cartell a la paret anuncia el sorteig d’un pernil. El local acaba d’obrir fa un mes i s’ha convertit en lloc de trobada per a molts veïns. A l’Israel, que té uns 30 anys, i que duu una arracada d’or a l’orella esquerra i tatuatges pels braços, el coneix tothom, i ha decidit obrir el seu propi negoci a ‘Las 600’, que considera amb orgull casa seva.

«M’he gastat els diners que no tenia», explica des de la barra, on denuncia que a la resta d’Albacete es veu el barri com un gueto. «Han sigut ells els qui l’han convertit en un gueto, no nosaltres», responen de fet molts veïns sobre la situació del barri. L’Israel explica que l’altre dia va entrar una parella de policies nacionals i es van sorprendre que «fos un bar normal». «Em van dir que havia de posar un filtre de la gent que hi entra. ¿Però quin filtre? Jo m’he criat aquí amb tota la gent i no sé a què es dedica tothom. Aquest és un barri normal, aquí viuen moltes famílies. És que moltes vegades en comptes d’ajudar et posen traves. És que, fixa’t, fins i tot el terra de la terrassa l’he de netejar jo cada dia», protesta mentre surt de la cuina un entrepà de ‘chusmarro’ (carn) amb patates fregides i ou, una de les especialitats de la casa.

«A tot arreu hi ha gent bona i dolenta, però aquí no ens tracten com a persones, ens tracten com rates. Estem deixats de la mà de Déu», denuncia la Inés, que també treballa en el negoci. De les paraules de tots dos s’infereix que ser de ‘Las 600’ és un estigma amb què els veïns han de lidiar: «Aquí hi ha xavals que buscaran feina i quan diran que són d’aquest barri els rebutjaran». «Això passa», confirma la regidora d’Atenció de les Persones. «El meu fill se’n va haver d’anar a Castelló per trobar feina», raona el Joaquín, d’uns 50 anys. «Aquí gairebé tots vivim de l’atur i som més gent bona i treballadora que dolenta, també t’ho dic».

En el recorregut pel barri ens trobem joves que sí que treballen, normalment a franquícies d’hostaleria. «En construcció sembla que s’està movent més la cosa ara», assenyalen l’Emilio i el Luis en un dels porxos mentre llancen un cigarro i passegen un yorkshire. Amb 14 anys anaven amb els seus avis al camp a les collites i després de deixar els estudis van enllaçar una feina amb una altra. Tots dos, que llueixen diversos tatuatges amb el nom dels seus fills i dibuixos diversos, diuen que la criminalitat es donava abans, quan la cosa estava més difícil.

S’explica que quan algú de fora del barri hi entrava se l’amenaçava. Que era terreny vedat. Diversos veïns sí que raonen a aquest diari que no hauria de ser delicte «robar per donar menjar als teus fills» i de fet admeten que hi ha «pocs gitanos» que paguin la llum i l’aigua o el pis i que, a més, tinguin feina. «Dic jo que pagant des de fa anys 100 euros al mes ja he pagat el pis de sobres, ¿no?», és el raonament més repetit al barri; els seus veïns critiquen que recentment els han canviat el contracte de lloguer «per poder fer-los» fora.

En una de les sortides posteriors del barri –està vorejat per les tanques de seguretat que limiten una zona urbanitzada on l’ajuntament planeja construir–, dos homes miren d’arreglar la furgoneta Fiat Ducati amb què surten tots els dies a buscar ferralla. Se’ls ha espatllat la bomba de gasoil. «Vam aprendre mecànica al carrer», diuen. Guanyen entre 30 i 40 euros al dia, però avui se’ls ha torçat ja la cosa.

–Escolta, ¿i per què cap contenidor té les tapes?

–Pffff, no ho sé, les treuen per a ferralla.

–Això és perquè un xaval que estava jugant es va quedar tancat una vegada en un i per això les van treure –intervé un tercer

«Les treuen ells. L’endemà que es posen ja no hi ha tapa», confirma la regidora del Consistori d’Albacete, que tot i així confirma que és veritat que un nen es va quedar atrapat en un contenidor, però «de roba utilitzada». Segons Juana García, els diferents programes desenvolupats al barri, com el Pla Integra del 2015, en què s’ocupava els veïns en treballs que milloressin el barri, sí que van servir «per reduir la conflictivitat». «Les persones que han volgut sortir del barri han sortit. Hi ha molta gent gran que no vol marxar, i també ara està canviant una mica el perfil, estan arribant immigrants en situació de vulnerabilitat», raona la regidora, que afirma que el consistori es deixa any rere any «molts diners» per millorar la situació.

Segons explica, hi ha un treballador social per cada 649 habitants quan la ràtio a tot Albacete és d’un empleat social per cada 9.000 persones. «L’equip de serveis socials d’atenció primària que tenen és el més ben dotat, amb cinc treballadors socials, quatre educadors i un tècnic d’ocupació». A més, hi ha una ajuda especial a les famílies amb la situació més delicada de 200 euros al mes durant mig any. Algunes d’aquestes ajudes estan vinculades al fet que els nens vagin a l’escola. I és que un dels principals problemes que s’estan trobant ara és l’alt absentisme escolar després de la pandèmia malgrat que el 90% dels nens estan becats amb menjador i llibres.

Una altra de les dificultats que es troben és la venda de droga. Molts veïns són a la presó per delictes de venda al detall. De fet, hi ha moltes famílies monoparentals. «El barri va millorant per tot l’esforç que s’està fent i moltes persones estan sortint de la situació de vulnerabilitat», afirma Pascual Martínez, cap de la Policia Local, que entén que l’estigma del barri és complicat d’esborrar.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

«En el tema de la seguretat hi ha una doble font de valoració. L’objectiva, que respon a la casuística en l’àmbit delictiu, i la segona, que és la sensació d’inseguretat. Estem millor en la primera que en la segona», assegura amb referència a la poca il·luminació nocturna que hi ha al barri i a la quantitat de punts morts del barri, que no es visualitzen a simple vista. «Albacete és la ciutat més segura d’Espanya [segons un paràmetre que mesura robatoris, trànsit i incendis] i això no ocorreria si hi hagués una incidència delictiva destacable a La Milagrosa». Un dels plans del consistori per aixecar el pes llosa del barri és generar vivenda pública a altres punts de la ciutat, com al sector 10, perquè hi hagi un efecte de dispersió i es pugui treballar amb les famílies de manera individual, però és molt complicat: «Hi ha molt sentiment de pertinença al barri».

«Mira, passa aquí», ens convida un veí romanès que xerra amb el Joaquín mentre llancen un cigarret –una immensa majoria de residents fuma tabac ros– a entrar al seu portal, l’únic amb porta i amb bústies i molt net en comparació amb els altres. «És que aquesta és casa nostra», raonen tots dos als dos periodistes, que abandonen el barri, que han recorregut sense càmera, fent fotografies amb el telèfon mòbil, sense deixar de tenir un petit ensurt. «Us apedregarem», deixa anar des d’un banc un grup de xavals mentre travessem la plaça principal, on un sent que sempre està sent observat.