¿M’ocuparan el pis si baixo a comprar el pa?

Tant Catalunya com el conjunt d’Espanya han vist un augment de les ocupacions de vivendes en els últims dos anys: entre el 2019 i el 2021 han crescut un 10,6% i un 18%, respectivament, segons dades del Ministeri d’Interior recollides per l’Ajuntament de Barcelona i que el ministeri ha corroborat a Verificat. Catalunya va passar de 6.638 a 7.345, i Espanya, de 14.621 a 17.274. Catalunya concentra el 42% dels casos de l’Estat i lidera el rànquing autonòmic. També és la comunitat amb més desnonaments, segons dades del Poder Judicial.

Diferent és el cas de Barcelona, que ha registrat un descens del 6,7% entre el 2019 i el 2021, segons un informe del consistori. Aquest document, basat en dades dels Mossos d’Esquadra, indica que no hi va haver ocupacions en domicilis habituals. En total, a la capital catalana es van ocupar 1.502 vivendes, totes buides. A més, tres de cada quatre eren propietat de grans tenidors i, dins d’aquestes, el 72% eren d’entitats financeres. 

Baixa preocupació ciutadana

Les enquestes mostren que, malgrat tot el soroll, aquesta no és una preocupació generalitzada. El baròmetre d’octubre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) indica que només l’1% de la població pensaria que l’ocupació de vivendes és un dels tres principals problemes que afronta Espanya en l’actualitat. L’Enquesta de Victimització de Barcelona aporta conclusions similars: l’1,4% de les persones que van participar consideren que el seu barri és més insegur que abans i ho atribueixen a les ocupacions. És la setena causa, amb un 4,8% dels vots entre les persones que consideren que ha disminuït la seguretat. Això sí, aquesta xifra ha augmentat: el 2018 era del 2,1%.

Llavors, ¿d’on surt la preocupació? Podria tenir a veure amb el clima polític general. En l’Enquesta de Victimització de Barcelona, el 8,4% de les persones que consideren que el seu barri és més insegur ho justifiquen en «el quediuen els mitjans de comunicació» o «altres persones». 

Al parlar sobre la sensació d’inseguretat (el 13% està «molt preocupat» per la delinqüència i el 23%, «bastant preocupat»), l’ESPC assenyala que «és difícil mesurar si l’origen és fruit de la victimització [...] de la persona enquestada o si la por de la delinqüència pot venir generada per una sobreexposició a tractaments informatius relacionats amb la seguretat».

Violacions de domicili i usurpacions

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Sovint, al parlar d’ocupacions, es confonen els delictes de violació de domicili amb el d’usurpació, tots dos recollits en el Codi Penal. La violació de domicili fa referència a entrar o ocupar una casa aliena (el Suprem va dictaminar que el concepte «casa» integra tant la primera com la segona residència) i pot comportar entre sis mesos i dos anys de presó. La usurpació, en canvi, és l’«ocupació d’un immoble [...] que no constitueix una casa» contra la voluntat del propietari i està penat només amb una multa. Com indiquen les dades de l’ajuntament, totes les ocupacions a Barcelona són usurpacions.

Enmig del debat sobre l’ocupació, aquesta setmana s’ha viralitzat a les xarxes el resultat d’una enquesta de la Unió Europea que compara el nombre de persones que diuen que han patit robatoris a casa els últims cinc anys (el 8%; Espanya és el 16è país de la llista) i el percentatge de persones «preocupades» o «molt preocupades» davant la possibilitat que això els ocorri l’any vinent (un 74%; Espanya està en tercer lloc). L’usuari que va compartir el mapa viral plantejava que això demostrava que l’alarma social sobre les «violacions de domicili» superava de llarg els casos reals. Aquesta comparació no és del tot aplicable, ja que l’enquesta parla de robatoris (‘burglary’), però sí que planteja que els fets i la percepció no sempre van de la mà.