Col·lectius vulnerables

«Amb el que cobro de la renda només puc donar sopa o arròs als meus fills»

  • Dues dones que perceben la Renda Garantida de Ciutadania comparteixen les dificultats per arribar a final de mes amb la inflació desencadenada

  • «És impossible viure amb aquests diners, no hi arribo: jo he de demanar diners a tothom», explica Isabel, mare soltera de dues nenes de 6 i 14 anys

«Amb el que cobro de la renda només puc donar sopa o arròs als meus fills»

LAURA GUERRERO

5
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

«¡Mama, és que no hi ha res a la nevera!», es queixa sovint una de les filles d’Isabel Castillo. «I a mi cada vegada que ho diu se’m salten les llàgrimes», explica la mare. Aquesta dona cobra cada mes 980 euros com a beneficiària de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), una ajuda social que no s’ha actualitzat malgrat la inflació. «No m’arriba, és impossible pagar-ho tot», diu desesperada, admetent que es veu incapaç de garantir una alimentació saludable als seus fills. Una situació que també afecta Olga Fernández. Viu sola i cobra 664 euros al mes: «Amb com ha pujat tot... he deixat de menjar al migdia, només esmorzo i sopo», explica. Les ajudes que els haurien de treure de la pobresa, els perpetuen encara més en ella.

La Isabel té dues filles. La petita està a punt de complir set anys. La més gran en té 14. Ella no pot treballar, diu, pels mals d’esquena que té. «Em quedo clavada», explica. A més, ha de cuidar la seva mare, malalta d’un ictus. «La dutxo, la vesteixo... l’hi he de fer tot», diu. És per això que fa anys que és beneficiària de les ajudes socials: primer el PIRMI i ara la Renda Garantida de Ciutadania de la Generalitat. La seva pensió no arriba als mil euros i ara posa en perill tota l’economia familiar. Paga 554 euros de lloguer en un pis al barri de la Salut Alta (Badalona), després ha d’assumir les despeses dels subministraments. Li queden menys de 400 euros per passar el mes. «¿Que com ho faig? Demanant diners als meus germans i punxant-me al corrent», diu taxativa.

Menjar sopa tot l’estiu

Els problemes econòmics d’aquesta mare li fan molt difícil poder donar als seus fills tot el que necessiten. «A l’estiu se’ns va espatllar la nevera, així que en vaig haver de comprar una altra, em va costar més de 200 euros. Com que els diners de la renda no m’arribaven... no podia donar-los res de menjar, només sopa», explica. Encara recorda els sanglots de les nenes demanant una cosa diferent. Ara la situació no ha canviat gaire.

«La petita pot anar al menjador escolar. La més gran no... esmorza si hi ha alguna cosa, però al cap d’uns dies s’acaba i no puc reposar-ho fins que cobro una altra vegada. Divendres no tenia pa, la nena es va emportar dues salsitxes de frankfurt per esmorzar al pati. Avui, hem menjat arròs bullit: res més», descriu la mare. La fruita la proven quan van al centre obert de la fundació Salut Alta, que garanteix un berenar saludable a tots els menors. La carn és excepcional. «Per a ells menjar mandonguilles és una festa».

Després hi ha el drama del material escolar. La filla gran treballa de cangur: gràcies a això es va poder comprar tots els llibres que necessita. La petita ha estat anant a classe sense llibres. «No he pogut, a veure si aquest mes puc pagar 30 euros...». A la mare també li dol no poder comprar la roba que volen les nenes. «Tinc sort que una veïna em va deixar la que ja no utilitzaven els seus nens».

Vendre-ho tot i no poder pagar la llum

Davant aquesta situació desesperada, aquesta dona ha pres una dràstica decisió: punxar-se al corrent elèctric. «Clar que em fa por un incendi, però és l’única manera que tinc d’arribar a final de mes», diu suplicant. Ho va fer després de vendre tot el que ha pogut. Des de les consoles de les nenes fins a les joies de la seva mare. Tremola només de pensar en els 4.000 euros que costa el tractament del dentista que ha de pagar a una de les seves filles. «Ho porto fatal.... de vegades em tanco a l’habitació i em poso a plorar. És que no puc fer res... i prenc pastilles perquè em pugin l’ànim».

Però el de la Isabel no és ni un cas extrem ni excepcional. Hi ha centenars de famílies en la mateixa situació. Olga Fernández, una dona sola que viu al pis que va comprar amb la seva difunta parella al Bon Pastor (Barcelona) també té dificultats. Abans de saber que tenia dret a cobrar una ajuda social, vivia en les tenebres. «Em van tallar la llum perquè no podia pagar-la. Em feia llum amb espelmes i anava a menjar a casa de la meva germana... ¿tu saps el que és no tenir electricitat durant un any?». El 2017 va accedir a la prestació social de la RGC: 664 euros cada mes.

«He deixat de menjar»

Des del juny passat, el que semblava la seva solució només ho ha posat tot més difícil. «Amb el que han pujat els preus, no puc pagar res: som a dia 13 del mes i només em queden 80 euros», diu sincerant-se. Abans de l’estiu, la compra del supermercat li costava uns 50 euros a la setmana. A partir del mes de juny ja es va adonar que amb aquests diners no podia comprar la mateixa quantitat d’abans. «Doncs què faig... deixo de menjar... no hi ha cap altra manera», diu resignada.

Notícies relacionades

Ara ja té corrent a casa, però gairebé no l’utilitza. «Em vaig comprar un llum a piles per no gastar», diu. I tremola al recordar que ha de reparar la seva estufa de gas. «No sé què faré aquest hivern... és que les altres estufes que he estat mirant costen 74 euros.... jo no m’ho puc permetre ara», diu sincerant-se. Abans, podia anar a un menjador social, on li donaven lots d’aliments. «Des que cobro la RGC me’l van treure, diuen que hi ha altres persones que ho necessiten més que jo, que jo ja supero els límits d’ingressos».

«Aquests polítics que diuen que amb aquesta renda podem viure dignament: que vinguin aquí i que ho vegin. Que passin el mes amb el que passem nosaltres... és impossible, és un desfici. Sisplau, pugin-lo, amb aquests preus no podem fer res», implora la Isabel, farta d’arrossegar les seves filles en la misèria. L’Olga es tanca a casa. «La porta no funciona, he de reparar-la, quan pugui», diu. Abans de tancar-la, fa una pregunta. «Espero que haver explicat els meus problemes serveixi d’alguna cosa, ¿tu creus que ens el pujaran? És que ja no puc més», diu sospirant.