Passanant i Belltall, el municipi català on estirar la cadena costa 20 cèntims a causa de la sequera

L’aigua que beu la població de Passanant i Belltall, d’unes seixanta persones a l’hivern –gairebé totes jubilades– però més de dues-centes a l’estiu –gairebé totes de vacances–, procedeix d’un dipòsit de més de 400.000 litres que s’omple únicament amb la pluja. Però ha deixat de ploure. «Fa gairebé dos anys que no es recullen quantitats importants d’aigua», lamenten Magí, l’alcalde, i Sergi Fabregat, agutzil. I el pou es va assecar al juliol. 

«Estem acostumats a ser responsables amb la despesa d’aigua perquè aquí, des de fa anys, sabem que costa», remarca Magí, que deixa clar que l’estat del dipòsit no és per culpa del malbaratament, com sí que es comet en urbanitzacions on cada casa té piscina o en canalitzacions defectuoses per les quals es perden litres inútilment.

A Passanant i Belltall no hi ha cap piscina i les canonades que condueixen l’aigua fins a la resta de nuclis són segures. Tampoc hi ha granges. I els cultius del voltant són de secà: el cereal que sembren creix amb les precipitacions, no amb sistemes de reg. L’aigua que es gasta al poble és només d’ús domèstic: per beure, per cuinar, per dutxar-se o per estirar la cadena. «Aigua de boca», insisteix Magí. L’únic problema és el citat més amunt: que no plou.

A zero

«Mai havíem viscut res així», admet Sergi. «A l’estiu, quan a causa de l’increment de la població el consum es multiplica, sí que havíem hagut d’aplicar restriccions. Però mai se’ns havia assecat el pou», lamenta Magí. «No anirà a millor, sinó a pitjor, això de la crisi climàtica», avisa.

Amb el pou a zero, els cinc nuclis subsisteixen amb l’aigua que porta per carretera un camió de l’empresa Maddel, que carrega a Montblanc i condueix mitja hora costa amunt fins a Passanant. «Aquesta empresa habitualment porta líquids alimentaris, com llet, vi i oli. Però amb la sequera estem assistint els pobles que s’han quedat sense aigua i que no estan connectats a la xarxa», detalla un empleat, que triga deu minuts a omplir la bota de 27.000 litres i mitja hora a buidar-la en els respectius dipòsits municipals. Aquest divendres només farà viatges a l’Espluga de Francolí, un municipi que també depèn d’un pou propi i que, al ser molt més gran que Passanant i Belltall, ja s’ha vist obligat a tancar l’aixeta a les famílies cada dia a les set de la tarda. 

Pendents del que durin els diners

«Nosaltres passem amb set botes a la setmana: una per dia», calculen Magí i Sergi. «Aguantarem fins que ens quedem sense diners», afegeix l’alcalde, que lamenta que les subvencions de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) triguen tant a alleujar la tresoreria pública que possiblement l’ajuntament haurà de sol·licitar un crèdit bancari si continua sense ploure. «Cada camió –que suma al preu de l’aigua aspirada de la xarxa el cost del trasllat per carretera– ens costa uns 500 euros. Gairebé 20 euros el metre cúbic».  

Notícies relacionades

Espanya és el país europeu amb més risc de mort per calor extrema

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

Fent una regla de tres ràpida, Magí explica que si al dipòsit del vàter hi ha uns 10 litres, «cada vegada que un veí tira de la cadena es pot dir que cada cagada ens costa 20 cèntims». El símil pot resultar escatològic, però també és exacte. 

Fa anys, per a desesperació de Sergi, que està segur que ningú a Catalunya es prendrà seriosament la crisi de l’aigua fins que Barcelona comenci a passar set, es van encasquetar ambdós projectes per connectar Passanant i Belltall amb el pantà de Rialb. Més recentment ha perdut velocitat un tercer pla que encara continua vigent i que preveu una connexió a la conca de l’Ebre. Si hagués quallat qualssevol d’aquestes estratègies que les lluites entre administracions han frenat, ara tindrien aigua de la xarxa i no l’estarien pagant a aquest preu. Almenys durant un temps, admeten Sergi i Magí. Perquè la mateixa sequera que ha deixat a zero el seu pou també està deixant sense aigua el pantà de Rialb. «Hem de començar a valorar l’aigua», supliquen. «Sense aigua, la gent marxarà dels pobles. El dia que obri l’aixeta i no surti res, jo també marxaré», promet Magí.