Llistes d’espera en la salut mental: més de 1.600 pacients busquen residència a Catalunya

Aquests pacients són persones diagnosticades amb algun trastorn –en els casos més complexos també hi ha algun tipus d’addicció– que, a més de rebre tractament, necessiten un sostre, ja sigui perquè la situació a casa dels seus familiars és insostenible o perquè no hi ha casa ni família a la qual recórrer. Un problema que porta moltes famílies a un desfici etern. Les que poden s’arriben a endeutar per pagar residències privades. Els experts, a més, assenyalen que ja hi ha menors amb moltes d’aquestes problemàtiques que no tenen un servei assistencial públic d’aquestes característiques al qual recórrer.

És un problema relativament nou, però emergent, i que amenaça de disparar-se en els pròxims anys. La falta de recursos per a la salut mental no tan sols incumbeix a la Conselleria de Salut, als centres ambulatoris o a les unitats psiquiàtriques. També és una responsabilitat de la Conselleria de Drets Socials. En el cas de les residències, tornen a ser l’aneguet lleig de la xarxa pública. A Catalunya hi ha 71.179 places públiques a residències, la gran majoria gestionades per empreses o fundacions. El 90% d’aquestes són per a persones de la tercera edat. El 4,5% són per a persones amb discapacitat i prop del 3% són per a les persones amb diagnòstics de salut mental.

La presó, el carrer o el cementiri

«No podia estar-me a casa, els meus pares ja eren grans i no podien sostenir la situació, però vam estar molts anys patint pensant que hi hauria un lloc per a ella en una residència que no arribava», explica a aquest diari la germana d’una jove diagnosticada amb esquizofrènia que esperava una d’aquestes places. La noia va morir sense arribar a entrar al centre. Una realitat gens infreqüent.

«Sempre ho diem a l’associació: ara com ara el futur dels nostres fills passa per la presó, el carrer o el cementiri. No hi ha recursos per a ells», afirma Xaro Díaz, presidenta de l’Associació de Familiars d’Afectats per Trastorns de Conducta (Afatrac). Aquesta entitat, nascuda el maig del 2016, la formen familiars, habitualment mares, de joves amb problemes de conducta i, en molts casos, afectats per la patologia dual: a part de tenir un diagnòstic psiquiàtric també consumeixen algun tipus de droga.

«Els casos d’alta complexitat van en augment a Catalunya. Nosaltres tenim constància que ja hi ha 6.000 casos com els nostres», explica Díaz. A l’entitat ja són 350 famílies les que tenen pràcticament el mateix problema. «No tenim recursos assistencials per als nostres fills. En molts casos la situació a casa és insostenible i acaben tirats al carrer. Quan tenen un brot, sí que són ingressats a l’hospital psiquiàtric i accedeixen als recursos ambulatoris. Però després els donen l’alta ¿i què? No hi ha un lloc on puguin anar, no hi ha recursos ni habitacionals ni laborals per a ells», es queixa Díaz.

Endeutats

En els últims tres anys, sis fills de pares de l’Afatrac han mort. «Molts moren al carrer. D’altres a casa, però a conseqüència d’haver viscut al carrer, no tractar les seves malalties, no alimentar-se bé... Ara ja hi ha dues famílies que m’expliquen que els seus fills seran els següents a morir. Surten de la presó o dels hospitals i tenim por que se suïcidin», segueix Díaz, que lamenta que moltes famílies acaben agafant-se a l’última taula de salvació. «Davant la falta de places a centres públics, moltes famílies acaben pagant centres privats que valen entre 3.000 i 4.000 euros al mes. Això no ho aguanta cap nòmina... ho fan amb préstecs», segueix.

L’augment entre menors

Notícies relacionades

Alerta en salut mental: l’addicció a les pantalles entre els adolescents es duplica a l’estiu

¿Com impacten les xarxes socials en la salut mental dels nostres adolescents?

Però no són els únics que han de recórrer als centres privats. En el cas dels menors d’edat, és pràcticament l’únic recurs existent. «Estem observant un increment molt important, gravíssim, de menors amb patologia dual», explica Gemma García, responsable del centre SPOTT, de la Diputació de Barcelona. Aquest centre va ser pioner en l’atenció de persones drogodependents a Catalunya i Espanya, i ara se centra en els menors. Entre el 70 i 75% dels seus pacients, a més de tenir una addicció, ja sigui a les pantalles o a la marihuana, també presenten un trastorn de salut mental. «Això provoca més urgències psiquiàtriques, més ideació de conductes suïcides i, en alguns casos, conductes violentes. Perquè el consum o les addiccions desestabilitza el trastorn previ i fa que aquest incrementi», assenyala García.

El problema és que en el cas dels menors, amb prou feines hi ha centres residencials on puguin viure. Un fet que García veu com un terrible error. «És cert que cal mantenir-los a casa sempre que sigui possible. Però hi ha casos en què requereixen ingressos en centres terapèutics. Per a menors, no n’hi ha. Només tenim els hospitals psiquiàtrics, on al cap d’uns dies els donen l’alta, o la xarxa per a drogues que està pensada per a adults. És súper necessari poder detectar al més aviat possible i abordar els casos amb recursos especialitzats. Si no, es cronificaran i hi haurà una evolució més greu i per tant un pronòstic pitjor», remarca García. El seu és dels pocs recursos públics que fa seguiment, no només als nois, també als seus pares. Són precisament aquestes famílies les que no es poden permetre ingressar els seus fills en centres residencials privats. «Si treballéssim més preventivament, si en detectéssim més a les escoles... no acabaríem així», lamenta.