Els músics de carrer es passen al Bizum: «Ara ningú porta efectiu»

L’altra cara de la moneda la posen venedors ambulants o les persones que malviuen de la caritat –l’últim matalàs quan totes les altres coses han fallat– i que es troben exclosos, també, del món digital. «¿Bizum? Jo no sé què és això», respon Muhammad, que ven castanyoles per dos euros a les portes de la catedral de Barcelona. Ara recapta la meitat que abans de la pandèmia. Només pot permetre’s menjar una vegada al dia.

Passejar pel Portal de l’Àngel i no seguir el compàs del blues amb els peus és gairebé impossible. Amb el seu trombó, trompeta, guitarra, banjo i fins i tot una taula de ‘washboard’, els Boozan Dukes tenen a tota hora una rotllana de públic que aplaudeix i balla les seves cançons. Al davant seu, en una maleta, mostren els seus discos. Alguns nens s’acosten a donar-los monedes. En un cartell tenen escrit un número de mòbil a què es poden fer donatius ‘online’. «Nosaltres no vivim d’això, però amb la pandèmia ho vam passar molt malament i vam decidir obrir un compte. Tampoc s’utilitza gaire, rebem un ingrés cada tres setmanes», explica Zelig J. Zeljkovic, trompetista.

En canvi, per a Shengelia, el Bizum ha sigut un autèntic descobriment. «Quan toques pel carrer, al metro, a les terrasses dels bars... la gent sol donar-te 50 cèntims, o un o dos euros com a màxim. ¡Per Bizum te n’ingressen de 7 a 10!», explica el guitarrista. Ell va prendre la decisió d’obrir-se aquest compte quan va notar els estralls de la pandèmia. «Primer no podíem treballar per les restriccions, i després a molta gent li feia por pagar amb monedes o bitllets per temor de contagiar-se... Ara gairebé ningú porta efectiu», explica. Ell va sobreviure amb alguns estalvis, però ara els donatius en efectiu que ha perdut els compensa amb el servei electrònic. «¡Sí, sí, em dona per viure! Pago 600 euros de lloguer i puc estalviar», explica.

Canvi radical

«Jo crec que soc l’únic músic de Barcelona que no utilitza Bizum», explica Juan Fernández, un virtuós de l’arpa que cada matí acudeix a la plaça de la catedral de Barcelona. «Ho vaig mirar, em vaig descarregar l’aplicació, però alguna cosa deuria fer malament perquè no funciona... També em fa por, perquè pots tenir problemes amb Hisenda. No saps si un boig t’ingressarà un dineral i després et multen a tu si no pagues impostos», planteja.

Tanmateix, assumeix que s’ha d’apuntar al món ‘online’. «No hi ha més opcions. Jo soc antidigitalització, però si no pots lluitar-hi... t’hi has d’unir», diu, resignat. Fa 19 anys podia reunir fins a 1.200 euros al dia tocant a la mateixa plaça i vendre 20 CD. «Ara, amb sort, puc aconseguir 30 euros en un dia i vendre un CD al mes. Hi ha hagut un canvi radical», segueix. S’ha creat un perfil a les xarxes socials, @juangratiniano, a través del qual aconsegueix fer concerts o tocar en actes arreu del món. La setmana que ve, per exemple, l’han contractat per actuar en una conferència de Brussel·les.

A escassos passos de Fernández, a la pujada del carrer del Bisbe, Muhammad toca unes castanyoles. Ell no és músic, només les ven. Costen dos euros, anuncia un cartell de cartró sobre un llençol blanc en el qual les exposa. Es dedica a aquesta activitat des de fa nou anys. «Vaig treballar sis anys en una botiga de mòbils del Raval, però van tancar. Tinc 48 anys i no trobo res...», explica. A la nit, ven ninotets lluminosos que fa volar per la Rambla. «La gent em diu que vol pagar amb targeta de crèdit... però no tinc jo per a això. Des del ‘corona’ guanyem molt poc», explica. Abans de la pandèmia podia obtenir 50 euros al dia. Ara, amb sort, arriba als 20. «La policia ve cada dia tres vegades», afegeix. Deu 250 euros en multes per vendre sense permisos.

Diabètic sense visió

Notícies relacionades

Bakú aconsegueix 300.000 milions a l’any per als països del sud global

Els juristes reclamen una normativa per fer front al ‘greenwashing’

¿Et dona per viure? «Sí», respon Muhammad. Però la qüestió és la vida a què està condemnat. Dorm en un llit d’un ‘pis pastera’ al Raval. Vuit homes en una vivenda de dues habitacions. Només menja una vegada al dia, a les set de la tarda. Chapati, un pa hindú. Té diabetis i està perdent la visió de l’ull per excés de sucre en sang. «El metge em diu que vaig malament, però no tinc per a més, no puc cuidar-me», explica. A més, del poc que té, cada mes envia 150 euros als seus fills, que van a l’escola al Pakistan.

És també una realitat amb què es troba l’Enric, català de 65 anys que ven polseres de la senyera sota el Pont del Bisbe. «Vaig començar venent llaços grocs després del judici del procés», explica aquest home, que fa una setmana vivia d’una prestació per a aturats de llarga durada. «Me l’han tret», es queixa. Ha venut joieria, material contra incendis, ha sigut vigilant... i viu en una casa als afores de la ciutat. «Ara només em queda això, però dona per a molt poc», segueix l’home. «¿Bizum? ¿Què és el bizum?» pregunta.