«No hi ha futur per al meu fill, em preparo per a la seva mort»

Ella, que vol mantenir-se en l’anonimat, demana utilitzar el pseudònim de Silvia. Es va posar en contacte amb EL PERIÓDICO per relatar la seva dramàtica situació. «He dedicat molt temps de la meva vida i molts diners per intentar reconduir la situació, no entenc com no hi pot haver un lloc públic per als nois com el meu fill», lamenta la mare, farta de la demora en les residències públiques per a persones amb patologies complexes de salut mental.

La Silvia demana utilitzar també un nom fictici per al seu fill: Robert. El que sí que és cert és que té 26 anys, i als 12 li van diagnosticar un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), sumat a un trastorn negativista desafiador. «Va començar amb una cosa tan simple com que tenia molts problemes per dutxar-se o raspallar-se les dents, quan abans no suposava cap problema», explica. Després van seguir les batusses a l’escola i l’institut. «Era un disruptor constant: es barallava, trencava material... També va començar a desaprendre i perdre estructura mental: no es preparava la motxilla, no esmorzava, li costava concentrar-se, es va oblidar del que era la nit i el dia... Era com tenir un petit salvatge a casa que no podia pensar ni tranquil·litzar-se», resumeix la mare.

Durant aquella època, la família es va posar en mans de diversos psiquiatres i psicòlegs, i van iniciar tractaments. Encara recorda com el rellotge digital l’ajudava a orientar-se, o com els fàrmacs van aconseguir tranquil·litzar-lo. Però el rebuig començava a ser evident. Els amics de tota la vida el van deixar de banda, els professors no el suportaven a l’aula i fins i tot el seu pare va fugir de casa. «El vam canviar d’escola i va acabar l’ESO», diu la mare. Però a partir dels 16 anys tot va començar a anar a pitjor.

Amenaces i por

El jove es va enganxar a la marihuana. «Entre els 17 i els 19 va provar totes les drogues menys l’heroïna. No ha tornat a estudiar ni treballar mai. Es va anul·lar, no tenia motivació per fer res», explica la Silvia. El noi va viure a casa amb ella fins als 21. «La comunitat de veïns li tenia molta por. Quan es posava agressiu trencava portes, s’autolesionava... A mi mai m’ha pegat. Però ho passavem molt malament. M’amenaçava i pensava ¿fins on arribarà? Vaig anar aguantant perquè no volia deixar-lo al carrer, però al final la situació era insostenible. Jo no ho podia suportar i tinc un altre fill més petit... T’adones que no el pots tenir a casa», sospira la mare entre sanglots.

Va intentar buscar centres on el Robert pogués viure. Sempre privats. «M’hi he gastat tots els meus estalvis... i al final el feien fora de tot arreu». ¿I a les residències públiques? «En aquestes no ha pogut entrar mai. Hi ha molt poques places i molta llista d’espera», explica.

Als 21 anys, el Robert va entrar a la presó, l’únic sostre que ha sigut capaç de trobar-li l’Administració, després de cometre robatoris per consumir. «No és un delinqüent, el meu fill està malalt i la malaltia el porta a cometre aquests actes. La presó no està preparada per a ell. Dels 26 mesos que hi va passar, 24 van ser en cel·les d’aïllament de quatre presons diferents. Ho feien per protegir-lo de la gent que li volia fer mal o per coses que feia ell. Els presos li van fer diverses pallisses», lamenta la mare. «En l’aïllament no feia res, només pot sortir una hora al dia al pati. Ni més. Va sortir amb estrès posttraumàtic del qual no s’ha recuperat», segueix. La mare demana que el seu fill pugui entrar en mòduls terapèutics o hospitalaris, o complir mesures restauratives alternatives des d’un centre residencial específic amb professionals preparats. Necessitem espais on puguin acompanyar-los i tractar la seva patologia», demana la mare.

En aïllament

Ara el noi ha tornat a entrar a la presó, i al cap de 10 dies van tornar a aïllar-lo. «No pot socialitzar, no pot veure la llum del sol... la seva part malalta cada vegada és més intensa i es manifesta amb aquesta impulsivitat, aquesta baixa tolerància a la frustració, cada vegada s’ha tornat més manipulador...», descriu la Silvia. És evident que el sistema penitenciari no està preparat per acollir-lo, però tampoc s’entreveu cap alternativa. «Necessitem un lloc per a ells. Centres de baixa exigència, amb molta flexibilitat. On puguin estar-se, fer alguna cosa, consumir... Que acompanyin els nostres fills que són malalts», implora la mare.

Durant aquests anys ella ha mirat d’ajudar-lo com ha pogut. Entre els múltiples ingressos psiquiàtrics, li portava menjar i roba mentre ell malvivia al carrer. «He vist com el mira la gent, com li treuen el poc que té... ell no s’adona que està malalt», segueix aquesta mare, farta de culpar-se i conscient que això no només li ha causat pèrdues econòmiques: «també físiques i psicològiques».

Notícies relacionades

«Abans s’enganxaven a l’heroïna, ara a les pantalles i la marihuana»

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

Sovint, la Silvia es retroba amb les mares d’infantil del seu fill. «Elles m’expliquen el que fan els seus i jo només puc dir que tot va malament. No sento enveja, sento tristesa. A ell li agradava molt la informàtica... però alhora també sento que és valent, que és un supervivent», segueix la Silvia.

En casos com aquests, mirar al futur fa molt mal. «El visualitzo sense futur. Sense ningú que li pugui donar amor. Estic preparada per a la seva mort. La visualitzo perquè sé que és una de les opcions que té. Ningú es vol fer càrrec d’ells, els invisibilitzen. Els polítics, les institucions... han d’estar al servei dels més febles ¿no?».