Ana Vázquez: «Sense sacrifici no hi ha recompensa»

Ana Vázquez està estudiant el grau d’Història a la Universitat de València gràcies a una de les 50 beques que, amb la finalitat de promoure la igualtat d’oportunitats, la Fundació ‘la Caixa’ concedeix a estudiants brillants amb recursos econòmics escassos. A base d’esforç i de perdre hores de son, la jove compatibilitza els estudis universitaris amb la pràctica del taekwondo, esport en el qual acaba d’aconseguir la medalla d’or del desè Open del País Valencià.

¿Per què vas triar Història?  

La Història és el camí que més m’agrada per arribar a ser professora. Quan acabi la carrera m’agradaria fer el màster d’Educació i fer classes en un institut. I és clar, també pesa la importància que per a mi té la història. Conèixer-la permet entendre moltes coses que vivim avui dia.

Estàs estudiant gràcies a una de les beques de Fundació ‘la Caixa’ que faciliten l’accés als estudis a joves excel·lents. ¿Què ha suposat per a tu?

Sense beca hauria suposat un esforç molt important per als meus pares. La beca és una gran oportunitat, dona una certa independència i és un alleujament per als meus pares.

A més de la matrícula, ¿quines altres coses ofereix la beca?

Ens dona l’oportunitat d’estudiar un idioma, amb l’exigència d’acabar la carrera amb un cert nivell. En el meu cas, estudio anglès. També tenim un orientador que ens ajuda, per exemple, a gestionar l’estrès i l’ansietat; ens fan cursos sobre tècniques d’estudi i habilitats transversals, com escriptura o parlar en públic; i tenim un mentor, algú més gran que ha estudiat el mateix que nosaltres i que, a partir de la seva experiència, ens ajuda a decidir el camí a seguir. En el meu cas és un professor d’història de Barcelona.

¿Qui et va posar sobre la pista d’aquestes beques?

La meva mare, que ho va veure en un diari. Tot i que em pensava que no me la concedirien perquè només donaven 50 beques, vaig presentar el meu expedient acadèmic, cartes de recomanacions de professors i una carta de motivació.

¿Recordes què deies a la carta de motivació?

Sí, vaig ser molt sincera. Vaig parlar de mi, del meu dia a dia, i de per què volia estudiar història. El títol era ‘El poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la’. 

Aquestes són beques per a estudiants brillants. No dubto que ho siguis, però imagino que darrere hi deu haver molt esforç.

És clar, a l’ESO et pots permetre aprovar sense estudiar; a batxillerat, ni de broma. Vaig haver de fer un gran esforç per treure les notes que vaig treure, un 9,95 a batxillerat i un 12,728 a la selectivitat. Quedava menys amb les meves amigues, em perdia entrenaments per estudiar... Sí, és un sacrifici, però és que sense sacrifici no hi ha recompensa.

¿Qui et va inculcar el valor de l’esforç?

Els meus pares. Cap d’ells ha estudiat més enllà de l’ensenyament obligatori, que en el seu moment era EGB. Els dos s’han esforçat molt, han treball dia i nit i del que fos –la meva mare, per exemple, treballa en la neteja–, perquè el meu germà i jo tinguéssim més oportunitats de les que van tenir ells.

Fas taekwondo des dels 5 anys. ¿Què t’aporta l’esport?

Ha sigut fonamental per entendre el que era l’esforç. Cada club en el qual he estat, cada entrenador que he tingut i cada company m’han ensenyat el sacrifici. Els valors que tinc, a més de pels meus pares i per la meva família, venen en gran part per aquest esport. Valors com la disciplina, el respecte i l’ordre, que em són molt útils en els estudis, els he après també del taekwondo. Avui és la meva font de distracció més gran, relaxació i de focalització més enllà dels estudis. I tot i que m’hagi de matar a entrenar-me, que és el que faig, em val la pena.

Entre estudis i taekwondo, ¿et queda temps per a l’oci i altres aficions?

Per descomptat, amb molta organització. M’agrada molt ballar i els divendres, quan acabo dels estudis i el taekwondo, vaig a ballar salsa i batxata amb una amiga. I com qualsevol jove de la meva edat, m’agrada sortir de festa, viatjar, llegir, veure sèries i pel·lícules... ¿Les meves preferides? Les històriques, és clar. I soc monitora de lleure els dissabtes. Però sempre se sacrifica alguna cosa.

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Doncs en el teu cas, deus sacrificar el descans.

Sí, i a mi que m’agrada dormir, la migdiada ja no la veig fins a l’estiu, ha, ha, ha. Però em val la pena. Si no, no ho faria.