La vida després de l’abandonament escolar: «Després d’un mes repartint paquets 14 hores al dia vaig veure que preferia estudiar»

Va abandonar l’últim dels tres instituts pels quals va passar sense el títol de l’ESO. Amb 17 anys –va repetir tercer– i sense els estudis mínims, va arribar a Barcelona després d’un nou canvi familiar de domicili i es va posar a treballar amb el seu pare de repartidor. «Sortíem a dos quarts de sis del matí i repartíem paquets fins a les set de la tarda. Arribàvem a casa i jo em volia morir; em volia morir, i vaig pensar: si això és el que m’espera, prefereixo estudiar», reflexiona Enric Cañardo. És alumne de la primera promoció de l’Escola Municipal de Segones Oportunitats de Barcelona (EM2O) i, des de fa un parell de mesos, estudiant del cicle formatiu de grau superior d’Integració Social. Una situació que fa només tres anys, quan va deixar l’institut a Girona sense el títol de l’ESO, no podia ni imaginar. 

Cañardo estudia a BEMEN-3, un centre concertat, fet que evidencia la disfunció que suposa el nou sistema de preinscripció d’FP que prioritza els alumnes que provenen de quart de l’ESO. Això suposa que els alumnes que procedeixen de centres de segones oportunitats, com ell, es troben que les poques places públiques ja estan plenes. «Som els últims de la cua, i per això disposem de beques que cobreixen el 100% de les places dels nostres alumnes a centres concertats», puntualitza Jhonny Mancilla C., director de l’EM2O. Aquest docent alerta que seria una pena (i un disbarat), que, després de tot el treball fet per aquests alumnes per animar-se a tornar a un circuit que els va expulsar, es quedessin fora per falta de places públiques.

«Des de petit, per la meva història de vida, he passat per situacions que m’han fet pensar que jo serveixo per a això, per ajudar la gent. Vaig passar vuit mesos d’usuari en un centre obert i vaig tenir molt clar que volia ser educador; acompanyar tots aquests nens i demostrar-los que se’n poden sortir», prossegueix Cañardo amb un somriure davant la mirada plena d’orgull de Mancilla.

Katherine Carias va arribar a Barcelona des d’Hondures fa sis anys. Tenia 14 anys i la van posar directament a tercer d’ESO. «El primer any va ser molt difícil. Vaig repetir, i la segona vegada vaig aprovar», assenyala. Però a la seva mare, que no tenia una feina estable, li va sortir una oportunitat laboral a Figueres i se’n van anar a viure allà, on va tornar a començar de zero en un altre institut, ara a quart. «Ho vaig passar fatal. Molt malament. No em vaig sentir acompanyada per ningú. Vaig acabar traient-me el títol amb molt esforç, però em va deixar molt mal gust de boca», se sincera la noia, asseguda al costat de Mancilla i Cañardo.

La noia tenia molt clar que volia estudiar Auxiliar d’Infermeria –una cosa que finalment ha aconseguit–, però a Figueres hi havia molt poques places i no hi va entrar perquè tenia una nota molt baixa de l’ESO. Va començar llavors a estudiar Perruqueria perquè era el que hi havia, sense cap motivació, però va esclatar la pandèmia i ho va deixar sense aconseguir treure’s el títol. «No tenia ordinador, i fer els treballs des del mòbil és difícil», prossegueix. El curs següent, es volia treure el carnet de conduir, però tampoc va poder perquè no tenia documentació. En aquell moment es va posar a treballar i, després de tenir problemes amb la seva mare, es va aventurar a mudar-se a Barcelona amb el seu nòvio, que la va acompanyar a l’EM2O, on la van ajudar a aconseguir el seu objectiu: estudiar Auxiliar d’Infermeria (en un centre concertat, també, com el cas de l’Enric pels mateix motius que ell).

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Al costat de tots tres, escolta atent Edgar Pinel, un altre exalumne de l’EM2O que avui estudia APD (Atenció a Persones en Situació de Dependència). «El 2018 vaig acabar l’ESO i, malgrat que sabia el que m’agradava, vaig tirar pel que em deia la gent i vaig fer el grau mitjà de carrosseria. Més pel que em deien, que pel que m’agradés, que no m’agradava», se sincera el jove. «Vaig acabar i em vaig posar a treballar d’això, però no m’agradava. Ho vaig passar molt malament», prossegueix.

«Vaig trobar feina a Infojobs de monitor sense el títol i em va agradar molt. Quan sortia de treballar de carrosseria i em posava de monitor veia la diferència entre una cosa i l’altra. Que en un lloc comptava les hores, i a l’altre, no. Llavors vaig entrar el setembre de l’any següent a l’EM2O i em van convèncer que el meu era treballar amb persones i que podia fer-ho. I sense adonar-me’n anava al col·le cada dia. No hi faltava. I ara soc aquí, fent el grau mitjà d’atenció a persones en situació de dependència, amb l’objectiu d’estudiar després Integració Social», conclou el futur integrador.