Adoptar nens amb necessitats especials: «Mai hem volgut ser una família perfecta»

Sembla el món el revés. A Catalunya hi ha més de 600 famílies esperant per adoptar un nen. La seva espera pot durar anys. Les sol·licituds de l’adopció nacional han crescut un 126% en els últims sis anys, amb més de 400 sol·licituds registrades el 2021 i tan sols 63 nens adoptats.

En el cas de les internacionals també hi ha col·lapse. Cada vegada hi ha menys nens per adoptar: les xifres han caigut un 260%. El motiu és que els països en desenvolupament han invertit en sistemes per protegir els seus menors desemparats i hi ha més control en el procés.

Aquesta situació ha disparat les sol·licituds d’adopcions de nens catalans: ara mateix s’estan valorant els casos registrats de fa quatre anys. Però mentre aquí hi ha una llarga llista d’espera, hi ha altres nens que esperen una família. Són nens als quals no tothom està disposat a adoptar, ja que la immensa majoria de sol·licitants prefereixen menors de tres anys sense cap patologia o dificultat.

Més grans de 7 anys, descartats

És la realitat dels nens amb necessitats especials. «Són menors amb mobilitat reduïda, discapacitat física, sensorial o intel·lectual greu. Però també més grans de 7 anys o que tenen dos o més germans. I en els més petits ens passa que encara no tenen diagnòstic, així que necessitem pares preparats, especials, per si apareixen dificultats», explica Emilio Mercadé. Fa 20 anys que aquest educador social treballa en la unitat que coordina les adopcions a Catalunya amb aquestes casuístiques, gestionada per l’entitat IRES. «Cada any fem una desena d’adopcions, però tenim més de 15 nens a l’espera de ser adoptats. ¡Ens falten famílies!», assegura.

La situació és especialment complicada amb els nens grans. «Dins d’aquest grup ens queden moltes demandes. I en molts casos, passats els dos anys, hem de treure’ls la possibilitat, el dret, de tenir una família... perquè no hi ha famílies disposades», segueix Mercadé. De fet l’entitat ha impulsat una campanya per buscar famílies.

La situació biològica d’aquests menors sol ser complexa. La majoria són nens que provenen de famílies on es vivia violència, maltractament o desatenció per part dels pares. També hi ha un percentatge de pares que hi van renunciar al néixer. «Són nens que viuen en centres de menors, en famílies d’urgència, o fins i tot que estan esperant a l’hospital per anar a la seva família adoptiva», explica l’educador.

En el cas de Flores, van conèixer la Naiara quan tenia un any. «Nosaltres volíem formar una família, però no podíem», explica el pare. Després de provar tres fecundacions in vitro i informar-se sobre les adopcions, el 2014 van començar els tràmits per començar una adopció d’un nen amb necessitats especials.

Ajustar les expectatives

Després de passar els estudis d’idoneïtat i diverses formacions, van conèixer la petita el 2015. «Tenia molts dubtes de si podia tenir el sentiment de paternitat... però quan la vaig veure per primera vegada vaig ser pare de manera automàtica», recorda Flores, que descriu tots els mesos previs a conèixer la petita com un regal. «Nosaltres teníem molta por per si en seríem capaços, però ens van fer un acompanyament emocional molt ben fet, vam prendre consciència de les limitacions i les coses que havíem de canviar», segueix el pare.

¿Per què van decidir aquesta opció? «Al final, nosaltres no volíem ser una família ideal. Volem oferir a la Naiara el que necessita. Molts pares es fan moltes expectatives amb el seu fill, el que volen i desitgen per a ells... Però això cal elaborar-ho al ritme del seu creixement i la seva realitat», remarca.

Notícies relacionades

Adopcions responsables

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

Les expectatives, la imaginació d’un futur, la projecció de les frustracions, són el que converteixen una família en apta o no apta per adoptar els nens més especials. «No es tracta de ser catedràtics o experts en res. Només cal tenir les expectatives ben ajustades. Ser pacients, perseverants... No es pot plantejar la paternitat des del desig d’imaginar-se el seu fill fent una cosa o una altra. Els que abandonen, en el fons, és perquè volen que els seus fills siguin normals, entre cometes. Però les nostres famílies, aquestes famílies especials, són molt més felices que la mitjana catalana», insisteix Mercadé. «La clau, en el fons, és canviar la mirada. Els nens sí que tenen de dret a una família que s’hi adapti. No al revés», afegeix.

L’adopció d’aquestes característiques no és un camí de roses. La síndrome de l’alcoholisme fatal fa que la Naiara tingui pensaments molt rígids, comportaments instintius i dificultats de relació. «No entén el món, és molt sensible al soroll... té reaccions que a molta gent la deixen fora de lloc», segueix Flores. No obstant, explica que no ho canviaria per res del món. «Aprens a relativitzar les coses i a estimar l’altre tal com és. Estimo la Naiara, i ella ens ha ensenyat a estimar-nos a nosaltres i créixer personalment».