Anar a buscar el teu fill a la disco a les 6 de la matinada: ¿seguretat o sobreprotecció?

Al contrari que la generació passada, els joves no solen tenir horari d’arribar a casa. Per precaució (o por), la petició ferma que sí que es fa és que no tornin sols. L’absència de transport públic nocturn en alguns municipis, sumat a l’elevat preu d’un taxi, fa que l’‘opció papijama’ guanyi punts. Un sistema còmode i barat per als adolescents, sobretot quan són menors. A l’àrea de Barcelona, a més, les comptades discoteques que permeten l’entrada a xavals a partir de 16 anys (Cocoa, Titus o Waka) solen estar situades en polígons industrials fora de la ciutat. I les famílies acaben fent sovint torns per anar a recollir els fills. Dissabte a la matinada, com recullen les imatges d’aquest reportatge, la porta de Cocoa és un degoteig interminable de cotxes conduïts per mares i pares que van a buscar els nois.

«Les matinades del cap de setmana coincideixo a la porta de la discoteca amb altres mares, que també venen a buscar els seus fills. Em recorda a quan anàvem a recollir-los a les activitats extrescolares», explica la Sonia, professora madrilenya i mare d’una noia de 16 anys que té assumit el seu paper de mamijama. La Sonia i el Jordi no en són l’excepció. Representen tota una legió de progenitors. ¿Som davant un tret d’hiperpaternitat, pares i mares helicòpters que no deixen de sobrevolar sobre els seus fills, als quals protegeixen fins a l’extrem?

Eva Millet, periodista especialitzada i divulgadora experta en hiperpaternitat, respon que sí. «La hiperpaternitat es caracteritza per una sobreprotecció i una supervisió constant que no és necessària. En general, els hiperpares i les hipermares fan coses pels fills tot i que aquests puguin fer-les per si mateixos. Es converteixen en xòfers, secretaris personals, guardaespatlles, majordoms... Si els fills estan en edat d’anar a discoteques i de beure alcohol, ¿cal anar a recollir-los com quan tenien vuit anys? A mi em sembla una contradicció», explica.

«Els adolescents demanen autonomia a crits. Em sorprèn que acceptin que els pares vagin a buscar-los a la discoteca», afegeix la periodista, autora de ‘Niños, adolescentes y ansiedad’.

Una mica més còmplice amb els papijamas es mostra un altre divulgador, Francisco Castaño, professor de secundària i autor de ‘La mejor versión de tu hijo’. «No sé si qualificar el fenomen d’hiperpaternitat. És una decisió familiar i ja està. Sempre hi ha l’opció d’un taxi, però és més cara i no tots s’ho poden permetre. Anar-los a buscar de matinada és còmode per als fills i nosaltres guanyem en seguretat. Prefereixo que el meu fill vingui en el meu cotxe que es posi en el d’un amic que, potser, hagi begut alcohol», admet.

Alhora, Castaño insisteix que protegir els fills i filles no significa sobreprotegir-los: «Si els protegeixes en excés és que no saps gestionar la por. Els pares i les mares hem d’admetre certs riscos. Educar és anar deixant anar els nostres fills. Per a això és bàsic la confiança mútua».

Ansietat i por

Ansietat, por i competitivitat, precisament, són tres dels principals trets de la hiperpaternitat. Autora d’‘Hiperpaternidad’, Millet explica que el temor que els passi alguna cosa als fills és una cosa natural. «Ve de sèrie», remata. El que cal evitar, segons la seva opinió, és que la por domini la criança i l’educació dels fills. «Si no, ens tornem bojos. Cal anar donant solucions», insisteix. Respecte als papijamas, la divulgadora, partidària d’horaris límits de retorn a casa, convida els progenitors a organitzar un taxi o un altre tipus de transport amb amics i amigues.

Notícies relacionades

Mòbils monitoritzats i rellotges amb geolocalitzador: els riscos de la paternitat ‘Gran Germà’

Guia per evitar la paternitat ‘Gran Germà’: ¿es pot utilitzar la tecnologia sense abusar-ne per vigilar els fills?

Mal dormir a causa de la preocupació fins que el teu fill arriba a casa ‘sa i estalvi’ és un altre fantasma que els progenitors han de combatre. Millet recorda que dormir és fonamental per al benestar. De fet, no fer-ho prou hores porta seriosos problemes de salut. «Condemnar qualsevol persona a no dormir és una forma de tortura. Cal trobar fórmules perquè això no passi», conclou la divulgadora.

El Jordi, que mai va exercir de ‘papijama’ amb la seva filla gran perquè aquesta mai l’hi va demanar, admet que no té problemes per dormir quan les seves filles surten de nit. «Precaució, tota. Però mai por paralitzant. Tots hem sigut joves. Si et mors de por cada vegada que els teus fills surten a la nit, no vius», remarca l’advocat, que sí que admet que el factor gènere influeix en els temors i que l’opció del cotxe, quan ho demanen les mateixes noies, també pot ser una sortida contra la injusta temptació de coartar la seva llibertat i autonomia.