L’educació a Catalunya

L’escola catalana pren mesures per acompanyar els estudiants trans

«A l’insti es treballa la diversitat, però encara hi ha qui se’n riu de tu», expliquen dos alumnes de l’ESO
Els instituts La Sagrera i Maria Espinalt són dos dels que formen part de la xarxa Escoles per la Igualtat i la Diversitat

A1-159660617.jpg / Jordi Otix (EPC)

Té 15 anys i és un noi menut, amb mitja melena i un humor àcid i intel·ligent. Parla amb una fingida desgana que no aconsegueix eclipsar la seva generositat i lucidesa. «Jo no diria que he viscut un canvi. Jo sempre he sigut ‘el’ A. No hi ha hagut un abans i un després, simplement m’he explorat de manera més personal i he descobert com em sentia més còmode, però jo sempre he sigut un tio», explica A. en una aula del seu (en molts sentits) lluminós institut, malgrat estar ubicat en uns barracons sobre la via del tren.

Estudia quart d’ESO a l’institut públic La Sagrera Sant Andreu, centre de nova creació molt sensibilitzat amb la diversitat i en el qual, per exemple, els lavabos no tenen gènere. Un espai en principi especialment segur malgrat que, com diu D., un alumne també trans d’un curs menys, «per molt que aquí ens eduquin i ens ensenyin coses, no tenim per què processar-les. El tema de la diversitat és com tot: t’ho poden explicar, però això no vol dir que ho entenguis».

Els dos joves parlen amb absoluta naturalitat. Compten amb el suport de les seves famílies, del centre i l’un de l’altre. «Però les coses no són fàcils», apunta sense gens de drama el jove D. «Sí, es treballa la diversitat, però de vegades riuen, fan bromes i em fan sentir incòmode; no sempre és agradable», relata el jove. A. assenteix i afegeix que ell ha patit molts anys de ‘bullying’ i de ‘ciberbullying’. «No pel tema de ser trans, sinó d’abans, així que arriba un moment en què dius: ‘ja està’. Així que al sortir de l’armari ja tenia la cuirassa posada i passava bastant del que em diguessin». Les xifres són impenitents: el 58% dels joves trans declara haver patit transfòbia en el sistema educatiu i el 28% s’ha vist forçat fins i tot a canviar de centre.

Tots dos parlen que passen «bastant dels rols de gènere». Els dos porten el cabell llarg i arrecades. «Em vesteixo bastant com vull. No estava gens còmode sent dona i vaig dir: ‘doncs canvio’, i ho vaig canviar», conclou A., orgullós que a casa seva són «bastant guais» i l’han acompanyat en la transició. Malgrat això, el jove té clar que «si hagués pogut triar no ser trans, no hauria sigut trans per tot el que comporta».

La importància dels referents

Abans de fer el pas de sortir de l’armari, el D. va parlar amb un professor trans del centre. «Em generava confiança i volia conèixer la seva experiència. Saber què podria passar», assenyala l’estudiant, que va sortir de l’armari a finals del curs passat a l’institut, però que encara no ho ha dit a tota la família perquè li fa molta por com poden reaccionar: «Estic trencant moltes coses». Malgrat que compta amb el suport i l’ajuda de casa seva, al principi tampoc va ser fàcil.

«M’havien vist tota la vida com la nena bonica i al dir-los que era un noi vaig trencar totes les expectatives que tenien posades en mi», se sincera el jove abans de concloure que, «tot i que soni cursi», «és el camí que que he triat». «Jo podia haver sigut un noi per dins tota la vida i no expressar-ho, però he elegit que estic més còmode així. Així és com soc feliç», destaca.

L’institut d’A. i de D. participa en el programa Escoles per la Igualtat i la Diversitat, igual que el Maria Espinalt, al barri del Poblenou, on tenen un espai d’educació afectiu i sexual des que l’alumnat de tercer d’ESO va organitzar una vaga al crit de «¿per què m’he de saber els poemes de Lope de Vega i no saber on tinc el clítoris?». «Reclamaven educació sexual curricular no optativa i els vam escoltar», resumeix Marta Caño, la directora, molt conscient, com apuntava D., que els instituts són «com un microcosmos de la societat» on inevitablement hi ha homofòbia i racisme. «Aquí se senten més protegits, tot i que no siguin lliures de l’homofòbia. I, com que hi ha una estructura, quan sorgeixen casos, poden venir i explicar-ho. Si un professor fa un comentari homòfob, saben que poden venir a denunciar-ho i que hi haurà una resposta», assegura. Una reacció que hauria de ser normal en tots els centres però que encara no ho és.

«La política educativa i el sistema educatiu en tots els nivells està pensat per a persones ‘cisheteronormatives’», es presenta, contundent, José Antonio Martínez Vicario, especialista en estudis queer que fa formacions a docents en coeducació i perspectiva de gènere amb valors transfeministes. Als seus ulls, queda moltíssim per treballar per convertir les escoles i instituts –el lloc on els joves passen més hores al dia– en espais segurs.

Necessitat d’espais segurs

«Els espais segurs s’han de construir amb l’alumnat. Ells han de dir com volen que sigui l’escola, el seu espai vital; com volen anar al lavabo, per exemple», apunta.

Notícies relacionades

Els centres que participen en el programa Escoles per la Igualtat i la Diversitat han optat per lavabos unisex, tots tancats, sense urinaris masculins exclusius per a persones amb penis. «Als lavabos de nois poques persones entren als habitacles, sinó que orinen dempeus. Qui hi entra ja està assenyalat, i encara més si és una persona trans, en plena adolescència, que està fent la transició o que encara no ha començat», argumenta el formador.

Un altre tema –central en la vida escolar– és el pati. «Encara no és un lloc segur. Si no s’hi treballa, l’espai central l’ocuparà la masculinitat hegemònica i les persones dissidents en quedaran al marge perquè no se les vegi gaire», reflexiona Martínez Vicario.

Temes:

Educació Llei trans Mestres i professors Educació secundària Educació a Catalunya Col·legi LGTBI Família Adolescents