Un dinosaure a Sharm el-Sheikh: crònica d’una distopia climàtica

Fa ja una setmana que Sharm al-Sheikh, la ciutat de les mil piscines al desert, s’ha convertit en l’epicentre d’unes negociacions clau per al futur del planeta. És aquí on caps d’Estat, ministres i diplomàtics d’arreu del món s’han donat cita per debatre sobre les mesures per frenar l’avenç de la crisi climàtica, mitigar-ne l’impacte i adaptar-se a les seves conseqüències. La gran majoria d’aquestes converses tenen lloc a porta tancada, en grups de treball tècnics i sota l’única supervisió de tan sols un grapat d’observadors internacionals. Però més enllà del que passa en aquestes sales, amb un resultat que coneixerem a partir de divendres que ve, són molts els que assenyalen que la cimera del clima d’aquest any sembla més aviat una distopia climàtica. 

Aquest diumenge, per exemple, un dinosaure ha aparegut a Sharm al-Sheikh. Es diu Frankie i és el portaveu d’un projecte per conscienciar sobre els riscos de la crisi climàtica. L’animal (a mig camí entre un velociraptor, un tiranosaure i una aberració genètica de Hollywood) ha pres la paraula per alertar sobre la necessitat d’aplicar mesures més dràstiques per fer front a l’emergència mediambiental. El dinosaure ha explicat, amb tarannà convincent, que els seus congèneres juràssics no van tenir opció de salvar-se davant l’impacte del meteorit, però que la humanitat encara és a temps d’esquivar la catàstrofe ecològica. «No escullin l’extinció», ha exclamat Frankie davant una multitud reunida per sentir les seves paraules. 

Frankie no ha sigut l’únic dinosaure que s’ha deixat veure aquest diumenge a Sharm al-Sheikh. A l’extrem sud de la metròpolis, just al final d’una de les enormes línies d’asfalt que connecten una de les moltes artèries turístiques de la ciutat amb el litoral, un rústic exemplar de diplodoc també exhibia el seu coll llarg entre les palmeres. En aquest cas, l’animal és un de les atraccions dels complexos turístics de la zona. En el seu hàbitat l’acompanyen un Shrek d’origen dubtós, un Pare Noel que guia els seus rens a gairebé 30 graus a l’ombra i un mar de gandules i para-sols de plàstic. 

Només al complex on s’allotja aquest diplodoc es compten més de vint piscines, diversos tobogans d’aigua i una infinitat de fonts i atraccions més pròpies d’un ‘aquapark’ que d’un enclavament al mig del desert. L’estampa, de fet, sembla gairebé un miratge en un continent on la sequera arriba a nivells extrems. Això, sí, per no dissociar-se gaire de la realitat, als lavabos del recinte hi ha cartells que recorden als turistes la importància de «tancar l’aixeta per no malgastar aigua». No sigui que la visió de desenes de basses artificials faci oblidar que, a mesura que avança la crisi climàtica, l’aigua corre el risc de convertir-se en un recurs escàs. 

Ciutat d’asfalt 

L’hàbitat d’aquests dinosaures sembla d’una altra època. I és que el model de ciutat Sharm al-Sheikh dista molt dels ideals de ciutats dissenyades per mitigar l’impacte de la crisi climàtica. Just mentre el món discuteix sobre les bondats de les superilles de Barcelona o la ciutat dels quinze minuts de París, la metròpolis egípcia representa el paradigma oposat. La localitat s’alça com un resort turístic al desert en què es connecten els antics nuclis urbans, que ara es presenten com llocs empobrits, amb les infraestructures i hotels de luxe creats per als turistes. Excepte els cartells que anuncien la celebració de la cimera del clima, res sembla indicar que la metròpolis egípcia s’estigui adaptant a la realitat climàtica. 

Sharm al-Sheikh, de fet, és una d’aquelles ciutats creades per anar amb cotxe. Desplaçar-se d’un punt a l’altre sense recórrer a un vehicle sobre rodes és molt complicat. Els carrers només són línies d’asfalt infinites. En molts casos, ni tan sols hi ha voreres o vies per als vianants per acompanyar l’eventual recorregut d’un vianant. Tampoc hi ha passos zebra. Ni cap tipus d’ombra que apaivagui els gairebé 30 graus que marca el termòmetre a mitjans de novembre. Al ser una ciutat que s’estén de manera forçada pel litoral, les distàncies són gairebé inabastables. De fet, per moure’s per la localitat que, ara com ara, intenta traçar el final dels combustibles fòssils és gairebé obligatori servir-se de gasolina. 

Un ‘campi qui pugui’

Els dinosaures no són els únics éssers que deambulen aquesta setmana per Sharm al-Sheikh. Aquests dies, amb motiu de la cimera, la ciutat egípcia acull una multitud de diplomàtics, de científics, d’activistes i de periodistes, així com altres espècimens de diferent origen que han viatjat des de tots els racons de món per personar-se en aquest esdeveniment. Segons els primers balanços de l’organització, la trobada acollirà gairebé 34.000 persones. Només els primers dies, es calcula que l’aeroport de la ciutat ha rebut milers de vols i més de 400 jets privats carregats d’assistents al debat sobre el futur del planeta ofegat per les emissions de gasos amb efecte hivernacle.   

Notícies relacionades

Deu dades d'un planeta en flames i una clau per apagar el foc

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La primera setmana de la cimera, tal com relaten els primers assistents a l’esdeveniment, ha sigut més convulsa del que és habitual. Durant els primers dies, per exemple, els restaurants i supermercats del recinte que acull la convenció van esgotar les seves reserves abans de temps. No hi havia ni menjar ni aigua per a tothom. I, a partir de mitja tarda, era un campi qui pugui. «Ha sigut gairebé com una simulació sobre com seria viure en un planeta que s’escalfa ràpidament i on escassegen els recursos», escriu el cronista Ed King, un dels referents informatius de les cimeres del clima. 

Després dels primers set dies de negociacions, Sharm al-Sheikh encara la setmana definitiva d’aquest debat. La recta final d’unes converses clau per al futur del planeta. Durant els pròxims dies, la ciutat egípcia intentarà tancar un acord sobre qüestions les següents: ¿com es poden accelerar les retallades de gasos amb efecte hivernacle? o ¿qui ha de pagar la factura de les pèrdues i danys ja provocats per la crisi climàtica als països més empobrits del globus? Totes aquestes discussions, que podrien marcar un abans i un després en la lluita contra la crisi climàtica, només tenen una setmana per concretar-se en un alguna cosa real. I ho han de fer en una ciutat que, ara com ara, mostra totes les cares d’una distopia climàtica.