Ester Quintana: «Em miro al mirall i no em reconec»

-¿Com ha passat aquests 10 anys?

Els he viscut tan bé com he pogut. Mirant de buscar el benestar tant físic com psicològic. Al principi va ser molt difícil. Em vaig haver de sotmetre a sis operacions quirúrgiques, afrontar l’agressió, el fet que havia sigut causada per un policia i acceptar que em faltava un ull, que no puc veure pel meu costat esquerre. També el dany estètic que això suposa. Ha sigut un canvi a la meva vida. 

-Massa coses...

I la incertesa: de no saber com quedaria, si podria tornar a treballar, si ho superaria del tot. 

-¿l ho ha superat del tot?

Crec que no. És una carència diària, l’altre ull ha de treballar pels dos i el meu cervell treballa igual. És complicat. Tinc una discapacitat reconeguda i una invalidesa per seguir amb la meva anterior feina: tenia una cafeteria darrere de l’Audiència de Barcelona. 

-¿Ha dit sis operacions?

Sí. El projectil va provocar un esclat del globus ocular, va trencar el nervi òptic, va provocar d’entrada una paràlisi facial, va fer miques el pòmul, va descavalcar la mandíbula, va descompondre part de la parpella. Vaig estar gairebé quatre anys pendent de les intervencions i actualment continuo anant a l’oftalmòleg. 

-Ha parlat dels danys estètics també...

Em miro al mirall i no em reconec. No tinc la mateixa cara que tenia. Em falta un ull. I al seu lloc n’hi ha un de plàstic. És com una caricatura. De vegades em dic que semblo un pirata. Aquesta part d’acceptació ha sigut molt dura. Al principi em feia vergonya. La gent et mira. A aquestes mirades abans els donava molta importància i ara, molta menys. 

-¿Què recorda d’aquella manifestació per la vaga general del 14 de novembre del 2012?

Anava amb un grup d’amics, ens vam desplaçar a passeig de Gràcia caminant des del barri La Verneda on visc. A l’arribar, la manifestació ja havia passat i vam decidir baixar de nou cap a plaça de Catalunya abans de marxar a casa. Allà ens vam creuar amb un grup de persones que van passar corrent i després van arribar tres furgons policials. No hi havia disturbis. 

-¿Va ser llavors quan va resultar ferida?

Vaig sortir corrents, però em vaig girar per veure si el meu company em seguia i llavors vaig rebre l’impacte del projectil. Al principi ni em feia mal, notava aquest costat de la cara entumit, com si se m’hagués gelat. El meu company em va mirar i em va dir que no podia veure l’ull, que estava tot ple de sang. Una patrulla de la Guàrdia Urbana em va atendre, van avisar una ambulància i em van conduir a l’hospital. Aquella nit em van operar d’urgència per primera vegada. 

-El llavors conseller d’Interior, Felip Puig, no es va creure el que explicava...

Em va generar molta impotència. No sé per què no em creia. Van dir que havia sigut un manifestant, després que havia caigut. Vaig fer un vídeo, fins i tot vam presentar informes mèdics, amb pèrits pagats de la meva butxaca i també de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLCFC), però només vaig rebre negatives per la seva banda. Els Mossos van ocultar informació al conseller. He parlat amb tots els consellers, però mai amb Puig. 

-El seu cas, la seva lluita, va acabar sent decisiu perquè el Parlament acordés retirar les pilotes de goma com a material antiavalot...

Va ser la meva lluita però també la de moltes altres persones, d’entitats com Iridia, de la plataforma Ojo Con Tu Ojo i del col·lectiu Stop Bales de Goma, que ja havien creat afectats per aquestes ferides. I no pararem. Continuarem lluitant perquè es prohibeixin també a la resta d’Espanya les pilotes de goma i perquè s’eliminin així mateix els projectils de foam. 

Notícies relacionades

Imputat un sergent dels Mossos per la pèrdua de l’ull d’una manifestant

Vichy Catalan dona suport al projecte Camí de Mar

-¿Continua sense saber si el projectil que la va ferir a vostè va ser una pilota de goma o un projectil de foam?

Ho desconec. Crèiem que era una pilota de goma però no ho sabem, potser va ser foam. Després del meu cas van arribar els ferits durant l’1-O i en la protestes contra la sentència del procés. La Policia Nacional va disparar pilotes de goma malgrat la prohibició a Catalunya i els Mossos, projectils de foam. Les dues coses poden acabar fent el mateix mal. Cal prohibir-les.