«És tràgic que hi hagi una dona a la presó que és innocent i sense proves».

La immunòloga espanyola Carola García de Vinuesa lluita per desmuntar la teoria que el 2003 va portar a la presó una dona australiana, Kathleen Folbigg, condemnada per l’assassinat dels seus quatre fills i demonitzada per l’opinió pública. La gaditana va entrar en escena el 2018 i va iniciar una investigació genètica que demostra que no hi va haver crims, sinó morts naturals.

Els seus estudis genètics demostren la innocència de Kathleen Folbigg...

Vam trobar una mutació tant en Kathleen com en les seves dues filles que explica la mort de les nenes. Passa en una proteïna que es diu calmodulina. Hem demostrat, al costat d’un grup d’experts de quatre països, que aquesta mutació causa arrítmia cardíaca severa comparable a altres mutacions de la calmodulina, que han causat mort sobtada inesperada en nens. Gràcies a aquests estudis s’ha classificat com a patogènica, que significa en termes genètics que té més del 99% de probabilitat de ser la causa de la mort sobtada de les nenes. És a dir, que no van ser assassinades, sinó que van morir per una arrítmia cardíaca.

Anem amb la seqüència dels fets. El 1989, Kathleen es casa amb Craig Folbigg i tenen un primer fill, Caleb, que mor als 19 dies.

El Caleb va tenir un part traumàtic i va néixer amb una laringomalàcia, una laringe flàccida, que causa una obstrucció parcial en les vies respiratòries. Els informes de l’hospital reflecteixen que el nadó tenia dificultats per menjar i respirar alhora. Als 19 dies va morir mentre dormia i la mort es va classificar com a síndrome de mort sobtada del lactant.

Després ve un segon fill, el Patrick.

El Patrick, als quatre mesos d’edat, té un ALTE, un episodi agut potencialment letal. El nen es va posar blau, va deixar de respirar i va ser hospitalitzat. Poc temps després va desenvolupar una epilèpsia severa acompanyada de ceguesa. Els metges van sospitar que tenia una encefalopatia epilèptica i va morir amb vuit mesos durant un atac epilèptic. Al certificat de mort no hi havia res sospitós.

Després neix la Sarah el 1992...

Era una nena sana que als 10 mesos va desenvolupar una infecció respiratòria acompanyada de febre i també va morir mentre dormia. Al certificat mèdic apareixia mort sobtada del lactant, que és una síndrome de la qual cada vegada tenim més clar que té una base genètica freqüentment relacionada amb arrítmies cardiovasculars.

I, més tard, se’ls va morir una quarta filla.

La Laura, sí. Explica una amiga de la Kathleen, que la cuidava, que hi va haver un episodi aïllat en què la nena semblava haver perdut el coneixement i que havia deixat de respirar, però en general va estar bé fins als 18 mesos, quan va morir. Havia tingut febre uns dies abans i, quan li van fer l’autòpsia, van veure una miocarditis, que és una infecció del cor bastant severa i suficient per haver constat com a causa de mort. Però al forense li van dir que hi havia hagut tres morts prèvies i va al·ludir a una «causa indeterminada». Això és important perquè la Laura és la nena que també tenia base genètica, i les infeccions i la febre són causa d’arrítmies cardíaques, com també ho és la miocarditis. Avui existeixen pocs dubtes que la seva mort també va ser natural.

El matrimoni se separa i el Craig descobreix, en un diari personal de Kathleen, que havia escrit que la Sarah se n’havia anat «amb una mica d’ajuda». Va anar amb el diari a la policia...

La policia ja havia entrevistat abans el Craig en profunditat, que havia insistit moltes vegades en la innocència de la Kathleen. És un diari que ella mai havia amagat i que al judici es va utilitzar erròniament com a prova. Els diaris mai es van entregar al jutjat. Només es van facilitar frases soltes fora de context que eren fàcils de malinterpretar. Encara més, el jutge que va revisar el judici al 2019 va dir que no volia ajuda de cap expert per analitzar els diaris, que en tenia prou amb el seu propi criteri. Després que aquest jutge rebutgés els descobriments genètics i que tornés a declarar la culpa de Folbigg el juliol del 2019 sobre la base dels diaris, els advocats de Kathleen van demanar a set dels millors experts del món en psiquiatria, psicologia forense i lingüística, que analitzessin els diaris de Kathleen. Tots van coincidir que no hi ha res inculpatori. Els diaris simplement reflecteixen que se sent estressada, responsable i deprimida, com és normal en el cas d’una dona a qui se li han mort els quatre fills i que, de fet, era molt bona mare.

En aquells anys va tenir influència la teoria del britànic Roy Meadow, que defensava que «una mort sobtada és una tragèdia; dues resulta sospitós i tres és assassinat»

Meadow es basava en una estadística que s’ha demostrat que és absolutament errònia. No té base científica. Al 2003, quan va tenir lloc el judici, ja existien diverses publicacions que descrivien casos de morts sobtades múltiples en una mateixa família i que totes eren naturals. De fet, per aquesta raó, el Consell Mèdic britànic va excloure Meadow durant anys de la pràctica mèdica, però ja havia fet mal a moltes dones. 

El 2003 hi va haver un judici ràpid que va portar la Kathleen a la presó. Es va convertir llavors en el gran dimoni per a l’opinió pública australiana...

I fins avui es creu que és la pitjor assassina en sèrie de la història d’Austràlia. Li van dir bruixa, la van demonitzar i, tret d’un grup d’amigues que sempre n’han defensat la innocència, tots van renegar d’ella.

Hi ha pel·lícules com Cadena perpètua o Mystic River, basades en novel·les, que retraten històries de persones que han sigut injustament acusades d’assassinat, i hi ha històries reals com la de Dolores Vázquez a Espanya, que va anar a la presó per la mort de Rocío Wanninkhof, quan després es va demostrar que ella no l’havia matat... ¡És per beure’s l’enteniment!

¡I tant! I a Austràlia tenim un altre cas igual, el de Lindy Chamberlain, que va passar cinc anys a la presó i després es va demostrar que ella no havia matat el seu nadó. És curiós, a més, que sempre es tendeixi a examinar i demonitzar la mare, no el pare.

Darrere de tot el seu esforç i coratge, hi ha un desig fortíssim de justícia.

Totalment. Tinc molt poca tolerància envers la injustícia, sobretot envers la injustícia que perjudica les dones. Després, soc metge i el que veig són quatre nens malalts que moren de mort natural. I et preguntes: ¿com ha pogut passar això? ¡És tan sorprenent el que va passar en aquest primer judici! ¡Aquesta dona no hauria d’haver entrat mai a la presó! ¡Fins i tot sense l’evidència genètica! ¡No hi va haver proves mai!

El 2015, un patòleg forense que havia participat en el judici es va dirigir al Govern de Nova Gal·les del Sud insistint en el fet que tots quatre havien mort per causes naturals i exigia la reobertura del judici. El fiscal general de Nova Gal·les del Sud tarda tres anys a convocar una revisió del cas.

¿I com se’n va assabentar? ¿Quan va decidir implicar-s’hi?

El 2018, David Wallace, un jove advocat que havia fet un curs d’immunologia de postgrau al meu departament, veu a la televisió un reportatge sobre aquest cas, em truca i em pregunta si existeix ja la tecnologia per fer una investigació genètica. Li vaig dir que sí, que la tecnologia havia avançat molt en 15 anys i que al laboratori ja estàvem seqüenciant genomes humans sencers.

I va posar fil a l’agulla.

Em vaig llegir els informes i de seguida vaig veure que les morts podien ser per causes genètiques. Vam poder entrar a la presó per recollir la mostra de saliva de la Kathleen, vam seqüenciar el genoma i el vam analitzar, per separat, el meu col·lega Todor Arsov i jo, i tots dos vam arribar a la mateixa conclusió. Hi havia una mutació en un gen, el CALM2, i s’havien descrit ja altres mutacions en aquest mateix gen que havien causat mort sobtada en nens petits. Vam poder seqüenciar també els nens a través de la sang que es recull en el moment de néixer i vam demostrar que les dues nenes tenien la mateixa mutació que la mare i que encaixava amb el seu quadro de mort.

Tinc entès que va contactar també amb l’expert més important del món.

Efectivament. Quan els genetistes i el cardiòleg que representaven el govern de Nova Gal·les del Sud van dir que no pensaven que aquesta mutació expliqués les morts, vaig contactar amb el científic més especialitzat del món en mutacions d’aquest gen i en arrítmies letals heretades, que és el professor Peter Schwartz, de l’Institut Auxològic de Milà, i em va dir que havien descobert recentment un cas molt similar en una família europea amb una mutació en el mateix aminoàcid. Ell va arribar també a la conclusió que estàvem davant d’una mutació probablement patogènica. Va escriure una carta al jutge en què exposava el seu raonament i explicava per què pensava que hi havia una causa probablement natural per a la mort de les nenes i, incomprensiblement, el jutge va decidir ignorar aquesta informació.

Però no es va rendir...

No. Després de tancar el jutge el cas, vam trucar als millors experts del món liderats pel danès Michael Toft Overgaard i es van fer proves en diferents laboratoris que demostraven que la mutació dels nens Folbigg interrompia el ritme cardíac. I, amb aquesta investigació, revisada per parells i publicada a la revista ‘Europace’, va passar a considerar-se que hi havia més del 99% de probabilitat d’arrítmia letal amb resultat de mort sobtada.

Fa un any, els advocats de Folbigg van entregar al governador de Nova Gal·les del Sud una petició sol·licitant el perdó i alliberament de Folbigg firmat per 90 científics.

Justament. Vam portar la informació que vam reunir a l’Acadèmia de Ciència d’Austràlia. El seu president, John Shine, després d’estudiar-la, va recolzar la petició. En menys de dues setmanes, experts de tot el món, inclosos dos Nobels, la van firmar. Però el fiscal general de Nova Gal·les del Sud ha tornat a ser molt lent. Finalment va anunciar que el 14 d’abril donaria el veredicte, però encara no l’ha donat. Penso, malauradament, que hi pot haver motivació política, perquè han anunciat eleccions federals a Austràlia per al 21 de maig i potser no volen distreure l’electorat amb un cas que serà molt polèmic. Estem probablement davant de l’error judicial més greu de la història d’Austràlia. És tràgic que hi hagi una dona a la presó que és innocent i sense tenir proves. No hi ha hagut mai ni arma de mort ni signes físics. Res de res.

Carola García de Vinuesa, exponent del talent espanyol a l’estranger

Carola García de Vinuesa, exponent del talent espanyol a l’estrangerMenys coneguda per al gran públic espanyol que el català Valentí Fuster, director de Cardiologia de l’Hospital Mont Sinaí de Nova York, l’astronauta madrileny Miguel López Alegría o el xef asturià José Andrés, la científica Carola García de Vinuesa és un altre dels grans talents espanyols que triomfen fora del nostre país i tenen el màxim prestigi i reconeixement internacional.

Nascuda a Cadis fa 52 anys, va passar part de la seva infància als Estats Units i a Bèlgica. Quan va tornar a Espanya, va estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Madrid. Era una jove molt idealista admirava la feina que alguns dels seus amics realitzaven per a oenagés com Metges Sense Fronteres. «Les històries que explicava de la seva tasca a l’Àfrica m’atreien», reconeix.

La justícia social i la solidaritat han sigut sempre una constant inquietud en la vida de Carola. Durant la carrera va marxar a Calcuta, a l’Índia, i va estar treballant amb la Mare Teresa als barris més desfavorits i, més tard, de la mà d’un metge que tenia una clínica a la vora del Ganges, netejava les ferides a pacients amb lepra. «Va ser una experiència forta per la tragèdia humana que vaig veure en aquests pacients», confessa. Un altre any, més tard, quan encara estudiava, va participar en un programa d’educació de treballadors de salut en pobles de Ghana, a l’Àfrica, que va ser també «una experiència enriquidora» en la qual va conèixer «persones excepcionals».

A l’Àfrica hi havia llavors molta mort infantil per meningitis i malària, infeccions per a les quals no hi havia vacuna. Sensibilitzada per aquesta necessitat, va marxar després a la Universitat de Birmingham, on va aprofundir en la investigació de la immunitat a la meningitis i es va doctorar.

El 2001, una beca la va portar a l’Escola d’Investigació Mèdica John Curtin de la Universitat Nacional d’Austràlia, on va dirigir el Departament d’Immunologia durant vuit anys. En aquest país, on va arrelar i va donar curs a la seva passió per la investigació, se la considera una eminència.

El 2005 va descobrir un gen nou en ratolins que conduïa a una malaltia autoimmune. Per batejar-los es va inspirar en les seves arrels andaluses: «Al ratolí que em va ajudar a descobrir-lo el vaig anomenar San Roque i al gen, Roquin», assegura, somrient.

Cofundadora i directora del Centre d’Immunologia Personalitzada d’Austràlia, Vinuesa (com se la coneix en el món científic) va ser una de les primeres persones en aquest país a utilitzar la seqüenciació genòmica per vincular malalties a variacions genètiques.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

A Austràlia és una autoritat. El 2015 va entrar a l’Acadèmia de Ciències australiana i el 2020, a la de Salut i Medicina. És també guanyadora del Premi al Científic de l’Any del Ministre de Ciència a Austràlia.

Aquest any, després de més de 20 anys a Austràlia, ha tornat a Anglaterra, on actualment treballa per a l’Institut Francis Crick, a Londres. «Els canvis venen bé i tenia moltes ganes de canvi... i d'estar més a prop d’Espanya, de la meva mare i dels meus germans», conclou.