Parlen els sanitaris de les urgències d’Ayuso: «Hem viscut un malson»

Ràbia, impotència, tristesa, ansietat, angoixa... Així s’han sentit els sanitaris que s’han vist directament afectats per l’obertura dels centres d’urgències extrahospitalàries a Madrid, sense la planificació i el personal suficient. Després de 12 dies de vaga, el sindicat de metges majoritari Amyts ha desconvocat la protesta perquè la Comunitat de Madrid s’ha compromès a reforçar tant els ambulatoris urbans com els rurals, però han sigut uns dies caòtics i on els professionals han treballat en condicions de «perillositat» per als pacients i per a ells mateixos, segons denuncien.

Aquí expliquen el «malson» que han viscut quatre professionals, tres d’ells traslladats a un centre urbà 24 hores i un altre no, però que ha vist com en la seva unitat rural es reduïa la plantilla a la meitat per nodrir de personal les reobertures a Madrid capital i la perifèria. A una doctora la situació li va provocar un gran xoc i es va agafar la baixa, i un altre d’ells, infermer, ni un sol dia ha estat acompanyat d’un metge. 

María Cuesta. Doctora traslladada a les urgències de Las Águilas

Com a la resta de sanitaris dels nous centres d’atenció continuada, María Cuesta va rebre un correu de matinada, la nit del 26 d’octubre, on li van comunicar el seu nou destí: Les Àguiles (barri de Madrid), a 70 quilòmetres del servei d’atenció rural de La Cabrera (municipi a la serra), on ha treballat en els últims 14 anys. «Em vaig convertir en metge urbana i he passat de 10.000 a 60.000 pacients», relata.

Cuesta va triar la medicina rural «per vocació» i de la nit al dia ha passat a atendre pacients que no coneix, amb nous companys i un material sense les revisions necessàries. A més, a causa que no es van realitzar prou contractacions per reobrir 80 centres tancats en la pandèmia, en moltes ocasions no ha coincidit l’equip mínim de metge, infermer i zelador. Per això, Costa denuncia que han treballat en un ambient de «perillositat».

María Chamón. Ha renunciat a la seva plaça a urgències després d’entrar en xoc

María va entrar en «xoc» quan va saber, d’un dia per l’altre, que era traslladada de manera forçosa del centre d’atenció rural de Cadalso de Los Vidrios (a l’oest de la Comunitat) al de La Fortuna (a Leganés). Li va entrar una «crisi d’ansietat» i no es va incorporar, el seu metge li va donar la baixa laboral. Des d’aleshores ha estat «buscant alternatives en altres comunitats» que li garantissin que podia conciliar i prestar una «atenció sanitària adequada», segons explica. Finalment, ha renunciat a la seva plaça d’interna a urgències i ha trobat una feina en condicions a Toledo.

María també era metge rural per vocació, perquè en entorns menys poblats «sents que aportes molt i tens més temps per atendre els pacients». En canvi, no se sentia «segura» exercint en les urgències extrahospitalàries urbanes perquè «un centre de salut funciona amb un equip cohesionat, amb professionals assentats» i no amb canvis constants de personal o el material sanitari «sense desinfectar» o «sense comprovar». També considera que el pla regional ha suposat un «perill per a la seguretat del pacient i dels professionals sanitaris».

Alfredo Rizo. Infermer en un centre sense metge

Alfredo Rizo ha sigut assignat al centre de salut Ángela Uriarte, a Vallecas, on des de la seva reobertura no hi ha hagut cap metge. En ocasions, són dos infermers, en ocasions està ell sol, juntament amb un zelador i un vigilant. Per això, les guàrdies han sigut «angunioses» i en «tensió absoluta» davant la possibilitat que arribin pacients amb una gran urgència per no poder ajudar. «Dos infermers no és igual a un metge», repeteix com un mantra Alfredo.

«Ploro de ràbia, d’impotència, ni en el pitjor de la pandèmia m’he sentit així de maltractat per la Conselleria, que ens està sotmetent a una pressió infinita», relata. És tal la situació que Alfredo està prenent tranquil·litzants i ha demanat cita a l’àrea de salut mental. «Sento un estrès i una angoixa al límit», diu desfogant-se.

Pilar San José. Infermera en un centre que ha reduït la seva plantilla a la meitat

Pilar treballa des de fa 16 anys a l’ambulatori de Camp Real (al sud-est de la Comunitat), on com en altres unitats rurals s’ha reduït la plantilla a la meitat, situació que previsiblement canviarà en els pròxims dies després de l’acord arribat amb el comitè de vaga. Però, per ara, des de finals d’octubre aquest centre no ha pogut obrir el 70% dels caps de setmana per falta de personal. «Hi ha dies que no apareix ningú o només un zelador», relata Pilar, que posa un parell d’exemples per explicar com aquesta situació ha afectat els pacients.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

D’una banda, a persones amb ferides greus que han empitjorant ja que els caps de setmana no els han curat. O un malalt cardiovascular que hi ha anat en més ocasions i han aconseguit estabilitzar-lo però que l’última vegada, com el centre estava tancat, a l’arribar a l’hospital han hagut d’ingressar-lo a l’uci. Per això Pilar explica que la població de les àrees rurals ha viscut amb «preocupació» i «indefensió» que hagin reduït les plantilles dels seus centres per reobrir les urgències ambulatòries a la capital.

Lamenta a més la pressió que està exercint l’administració regional, que els truca «dues o tres vegades al dia» per saber si aniran a treballar, en un panorama en el qual no poden «ni agafar entrades ni planificar un viatge» perquè els han avisat que els torns i les guàrdies són «provisionals».