«És injust que els pares ens doneu menys llibertat a les noies per sortir de nit»| Parlen quatre adolescents

Tot i que les portes de les discoteques a les cinc de la matinada, sobretot les situades en polígons industrials, són una romeria de papijames –com es coneixen les famílies que recullen els seus fills amb cotxe després d’una nit de festa–, l’ull clínic de la Sara detecta una realitat, segons ella, imbatible. «La majoria són pares o mares de noies».

La publicació en aquest diari, fa uns dies, del reportatge Anar a buscar el teu fill a la disco a les sis de la matinada: ¿seguretat o sobreprotecció? va causar un incendiat cisma entre educadors i famílies. A un costat del ring, tirant una mica de caricatura, se situaven els qui mantenien que els anomenats ‘papijames’ són una opció pràctica –tot i que sacrificada– per no coartar l’autonomia, sobretot en el cas de les noies, i suportar les inquietuds que en general causen les sortides nocturnes dels fills. I a l’altre hi havia els qui contemplaven el fenomen gairebé com un signe inequívoc d’hiperprotecció paternal o fins i tot de decadència civilitzadora. Però ¿què opinen les noies i nois de la gestió de les seves sortides nocturnes? ¿Com viuen que els seus pares els recullin amb cotxe? ¿Posen els ulls en blanc quan els veuen arribar? ¿Els és una comoditat? ¿O un peatge a pagar?

D’entrada es podria dir que el jovent afronta el debat sense indignacions ‘boomer’ i amb un grapat d’observacions pertinents. Carla Baylina, com la Sara, opina que en la gestió familiar de l’autonomia pesa bastant si ets noia o noi. «Jo a casa meva no tinc gaires problemes, però sí que els veig al meu voltant». ¿Què diries als adults? «Que és injust que a nosaltres se’ns limiti més la llibertat». «Els nostres pares tenen por que ens passi alguna cosa –afegeix–. I ho puc entendre. Però els nois tenen més tendència a posar-se en situacions de risc que poden acabar en un final fatal i això sembla que no ho tinguin en compte o que en general no els preocupi tant».

Negociar l’horari

La Carla, que sol anar a Waka, situada a la Zona Hermètica de Sabadell, és conscient que l’historial conflictiu del local «crea inquietud» a casa seva. I, tot i que no es queixa dels ‘peròs’ que li posen a les sortides, sí que admet que la negociació de l’hora de tornar sovint es converteix en una espècie de subhasta que ella, per si de cas, prefereix no tensar. «A dos quarts de sis». «No, a les quatre». «¿Què tal a dos quarts de cinc?». «Als meus amics, en canvi, no els solen posar hora per tornar i tampoc tenen cap problema si tornen amb tren de matinada», afegeix. «Jo també crec que les famílies solen controlar més les noies», afirma Diego Roa, de 17 anys, que quan surt acostuma a «pujar al cotxe del pare d’algun amic o directament truca a Cabify.

El cert és que la conversa amb aquest grup de jove d’entre 16 i 17 anys deixa algunes certeses sobre com ha canviat la trinxera generacional. Els conflictes entre pares i fills, que en dècades anteriors podien arribar a la magnitud d’un melodrama bèl·lic, sembla que s’han relaxat, almenys pel que fa a les sortides nocturnes. La Carla, la Sara, el Diego i el Xavi (aquest és veí de Barberà i té 17 anys) expliquen que no tenen gaires problemes per sortir sempre que compleixin uns quants requisits.

No improvisar

Requisit número 1: mantenir la geolocalització del mòbil activada, un ‘gran germà’ que, dit de passada, provoca unes quantes preguntes pertinents sobre els seus drets, llibertat i autonomia. Requisit número 2: tornar a casa amb cotxe, sobretot, com hem vist, en el cas de les noies. Requisit número 3: «No improvisar massa. Tot va bé quan els explico els meus plans amb dies d’antelació», diu el Diego. I requisit número 4: aguantar amb paciència i bona disposició el mantra de prevencions i cauteles que periòdicament els repeteixen a casa. «No ens sentim sobreprotegits. Entenem els nostres pares i veiem que així tot és més fàcil», afirma una noia. «Al cap i a la fi, tornar a casa amb cotxe sempre és més còmode», diu la Sara amb humor.

Notícies relacionades

Aixecar-se a les set, menjar a les quatre i entrenar a les nou: urgeix canviar l’horari dels adolescents

Deixem les noies en pau: «Posem el focus en qui pateix la violència i limitem la seva llibertat»

El Xavi també creu que els seus pares es «preocupen bastant» i rep amb bon ànim el recital d’advertències. Ja ho saben: no beguis i, si ho fas, que sigui a poc a poc i amb molta moderació. Mai deixis ningú enrere. Res de drogues. Ves sempre en grup. No et posis en situacions de risc. I davant de qualsevol problema, sisplau, truca’ns. «En general confien molt en mi, soc bastant responsable», afirma el Xavi. Val a dir, però, que tots, d’una manera o d’una altra, abans de complir els 18 anys hem passat «la vergonya» que a casa ens hagin vist una mica perjudicats.

A tot això, aquí va un asterisc generacional. Si a algú li sorprèn que als joves no els importi que els seus pares vagin a buscar-los a la disco (perquè potser aquestes persones podien tornar a casa en unes condicions que volien amagar a les seves famílies), haurien de tenir un factor en compte. Ara la festa comença abans. De fet, unes quantes hores abans de sortir del local. «A la discoteca no beu gairebé ningú (els menors, de fet, ho tenen prohibit), però el tren d’anada és una festa, com un vagó del ‘botellon’ –diu la Carla–. Hi ha qui fuma, beu... Hi ha bastant desfasament». Així que, quan el ‘papijama’ obre la porta del cotxe, el punt àlgid de la gresca... fa estona que ha passat.