Les 5 claus per entendre els acords de Sharm al-Sheikh

Feia anys que no se celebrava una cimera del clima a l’Àfrica i feia encara més temps que aquesta trobada diplomàtica per discutir sobre les mesures per fer front a la crisi climàtica no tenia lloc en algun punt del sud global. I és justament per això que, des del seu principi, Sharm al-Sheikh es va presentar com el fòrum per enaltir les reivindicacions del sud global. Durant la seva inauguració, de fet, la presidència egípcia va destacar que el seu gran objectiu era protegir els més vulnerables del caos climàtic. Per això aquest ha sigut un dels temes més destacats en les negociacions de la cimera i una de les línies vermelles que molts països van plantejar per firmar l’acord.

La cimera de Sharm al-Sheikh té lloc un any després de la trobada de Glasgow. El pacte escocès va aconseguir arrencar la promesa unànime dels països per «augmentar la seva ambició climàtica», revisar les seves polítiques ambientals i reforçar encara més els seus plans de retallades d’emissions de cara a aquest any. Aquest és el llegat de Glasgow que tots esperaven veure materialitzat a Sharm al-Sheikh. Però arribats a la cita egípcia, aquest compromís ha quedat pràcticament en res. Segons l’últim balanç de la plataforma ‘Climate Action Tracker’, només una trentena de països han presentat un nou pla aquest any. Entre aquests, únicament cinc han augmentat les seves retallades d’emissions. La promesa de Glasgow ha fracassat a Sharm al-Sheikh.

¿Però per què els països no han complert el compromís de Glasgow? En gran part, aquesta promesa fallida és un efecte col·lateral de la complicada situació geopolítica actual, la crisi energètica i la inflació global. En aquest context s’ha fet particularment complicat per als països haver de defensar retallades addicionals d’emissions, així com presentar nous plans per deixar enrere el petroli, el gas i el carbó. Sobretot en un moment en què, a causa de les creixents tensions derivades de la guerra d’Ucraïna, l’aixeta del gas rus s’ha tancat i molts països occidentals s’han quedat sense una important font d’energia en un moment en què, a més, la seva transició cap a les renovables no estava prou avançada com per suplir les necessitats energètiques.

Una de les grans polèmiques sobre el pacte de Sharm al-Sheikh és el descafeïnat missatge sobre el futur dels combustibles fòssils. El text final de l’acord només esmenta la necessitat de «reduir» les explotacions de carbó i els «subsidis ineficients» al petroli, al carbó i al gas. Es tracta de la mateixa menció que es va fer en l’acord de Glasgow i que, aquest any, molts esperaven veure reforçada. Però després d’un llarg debat, el missatge continua sent el mateix. En part, per la pressió dels grans productors i consumidors del globus. Com Rússia, la Xina i l’Aràbia Saudita. Aquest any, a més, s’estima que el ‘lobby’ dels combustibles fòssils va enviar més de 600 delegats a Sharm al-Sheikh. No està clar fins a quin punt els lobbistes han pogut influir en les negociacions, però sí que és evident que la seva mera presència podria haver marcat el rumb de les converses.

El gran element que ha marcat des del principi la cimera de Sharm al-Sheikh, i que durant la inauguració de l’esdeveniment va acaparar discursos grandiloqüents, és l’objectiu dels 1,5 graus. Es tracta del ‘llindar de seguretat’ en el qual, segons explica la comunitat científica, s’hauria de limitar l’augment global de les temperatures. Per aconseguir-ho, les emissions haurien d’arribar al seu pic abans del 2025 i després caure pràcticament a la meitat abans d’arribar al 2030. L’acord final de Sharm al-Sheikh esbossa el compromís dels 1,5 graus però omet totes les mencions sobre com aconseguir-ho. Europa va amenaçar d’anar-se’n sense firmar el pacte si no es garantia la meta dels 1,5 graus però, després d’una agònica nit de negociacions, va afirmar que havia hagut de donar el braç a torçar i acceptar que, com a mínim, el pacte no suposés un retrocés.