La ruta de l’exili a Portbou es consolida com a via de pas de migrants sense papers

Passa també a Portbou (Alt Empordà), on centenars de joves indocumentats recorren la ruta de l’exili republicà. Des que aquest diari va fer pública aquesta situació, Càritas ha atès més de 250 joves al poble, i més de 360 més han sigut tornats a territori espanyol per part de les autoritats franceses. Vist l’augment de casos, una desena d’entitats de la societat civil franceses i catalanes sumen forces per fer xarxa i donar suport als migrants. La realitat en aquesta frontera és totalment invisible.

Diarre presideix una associació que va aconseguir acabar amb la mutilació genital femenina a Catalunya. És una líder nada de la comunitat africana a les comarques de Girona i, per tant, rep diàriament desenes de peticions d’ajuda. Una d’aquestes atenia una dona desemparada al poble de La Jonquera. «Havia creuat la meitat de l’Àfrica en furgoneta i a peu, on va ser víctima de violacions al camí. Va arribar al Marroc i va pagar 3.000 euros per una pastera, on també va ser sotmesa a abusos. Al tercer intent, va arribar a Andalusia, i allà va pagar 1.000 euros més per pujar en una furgoneta que la portés fins a França, on vivia el seu marit», explica Diarre.

És coneguda, als pobles de l’Alt Empordà, la presència de passadors: persones que cobren fins a 1.000 euros per passatge i que porten amb cotxe els migrants fins a França creuant els ports de muntanya. Sovint ho fan de nit, amb els llums del cotxe apagats. En el cas d’aquesta dona, el pla es va frustrar a la frontera francesa. «La va parar la Gendarmerie i li van dir que sense papers no podia entrar a França», explica. Els policies la van enviar fins a una àrea de servei de La Jonquera, on va estar malvivint una setmana. «El meu marit la va anar a buscar i se la va trobar amb un home que se la volia emportar a casa seva. Ella estava destrossada», segueix Diarre.

Devolucions en una gasolinera

Aquesta és només una de les vides trencades al mig de les muntanyes de l’Albera i el Pertús. L’associació Ànima Mater, establerta a Figueres, fa mesos que denuncia les detencions per «perfil ètnic» de la Policia Nacional a l’estació de trens de la capital de l’Empordà. A Portbou, els que freqüenten el lloc són els més desemparats. Aquells obligats a creuar la muntanya a peu, sovint descalços, i de nit. «Ens trobem de tot: nois ferits, destrossats... cada vegada n’hi ha més, solen ser magribins menors de 20 anys», explica la coordinadora de Càritas a la localitat, Maria José Novés.

Des que EL PERIÓDICO va radiografiar la situació a Portbou, l’entitat ja ha atès 256 joves donant-los menjar, roba o calçat. «El problema és que n’hi ha molts més que no arriben fins al nostre local», explica. La majoria d’atencions es van fer a l’estiu, però aquest octubre n’hi ha hagut un repunt. També col·laboren amb els treballadors de la gasolinera situada als afores del poble, que és on els gendarmes francesos tornen els joves interceptats. Des de mitjans de juny han vist 361 nois, i la manera de procedir sempre és la mateixa. «Venen els gendarmes amb una furgoneta grisa (no logotipada), obren la porta, els deixen anar i se’n van. Després es queden allà i ens demanen aigua, menjar... i no podem negar-nos-hi, venen baldats», explica Natalia Fontecava, empleada.

D’aquests, destaquen dos casos que criden l’atenció. Fontecaba afirma que, en una ocasió, va veure que els policies francesos deixaven anar un jove emmanillat. «Li van treure les manilles i el van deixar allà. Nosaltres no enteníem res». En el segon, un motorista que s’estava proveint va veure l’escena i va parlar amb un dels nois. «Era menor d’edat», explica la treballadora, preocupada perquè cada vegada està veient més noies travessant la muntanya. «He vist de tot: gent que diu que la policia els colpeja i els tracta malament, ferits com si acabessin de sortir d’un hospital, xavals descalços i que amb prou feines poden caminar... Hi ha moltes ocasions que prefereixes no mirar, no veure», segueix. Decideix parlar amb aquest diari i relatar els possibles abusos que veu a la gasolinera perquè no pot més. «Em sembla inhumà i ningú hi fa res», assenyala.

Xarxa de suport solidari

Davant aquesta situació, una desena d’organitzacions socials que ja atenien migrants de manera informal a Catalunya i al sud de França han començat a estrènyer contactes. Una col·laboració molt incipient que busca crear una xarxa de suport solidari. Es dona el cas que alguns d’aquests promotors són fills de refugiats espanyols que van fugir durant l’exili republicà pels mateixos ports. Avui, les històries dels seus pares tornen a cobrar veu al rostre d’aquests migrants en situació irregular.

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

«Hauríem de detectar quines vulneracions de drets passen a la nostra frontera», proposa una de les entitats. Un fet que ja passa a la zona dels Alps que separa Itàlia i França. També s’han unit a aquests primers contactes veïns de localitats del sud de França, com Port-Vendres, Banyuls o Argelés. «Han instal·lat càmeres a la muntanya per detenir-los», explicava una veïna implicada que prefereix mantenir l’anonimat.

En aquest sentit, ja hi ha projectes similars de xarxes de suport a les persones en trànsit que s’estan aplicant en la frontera basc-francesa amb l’objectiu de salvar vides. A Euskadi, 10 migrants han mort ofegats intentant travessar el riu Bidasoa. A Catalunya, de moment, tres joves han mort atropellats per un tren mirant de recórrer les vies ferroviàries a peu.