Famílies en ‘pisos pastera’: «Som tants que hem de dormir amb el ventilador»

Els fills de la Josefina han hagut de créixer abans de temps. La petita ha trigat dos mesos a poder inscriure’s a l’escola, no té llibres perquè la seva mare no els hi pot pagar i ha aconseguit unes ulleres gràcies a la solidaritat d’una veïna. El seu germà més gran, de 19 anys, té moltes ganes d’estudiar electromecànica. Però no és possible. Cada dia treballa 15 hores repartint paquets sense contracte ni carnet de conduir. Li paguen 600 euros al mes, que és just el que permet a la família tenir un sostre. «No sé que faríem sense ell», explica la mare, que busca incessantment feina netejant cases o fent el que faci falta». És conscient que viuen entre l’esclavisme i l’estafa. «És molt dur».

Sense escola ni targeta sanitària

Aquesta mare divorciada va arribar a Barcelona el 30 de maig. «A Colòmbia no hi ha drets si no tens diners: tot s’ha de pagar. L’escola, el metge... per això vam venir aquí, busquem oportunitats i un futur millor», explica. El primer lloc al qual van anar a viure era una habitació a l’Hospitalet de Llobregat. Pagaven 550 euros al mes per adormir, els tres, en un llit de 90 centímetres. «Va ser terrible», diu. Era un àtic compartit amb tres persones més. Entre ells, una mare i la seva nena que dormien en un sofà. L’inquilí es va negar a empadronar-la, i tampoc ho va fer l’ajuntament sota la categoria de ‘sense domicili fix’. A causa d’això, la filla de la Josefina ha estat mesos sense poder anar a l’escola i la família no podia accedir ni als serveis socials ni a la targeta sanitària.

La Josefina va voler escapar-se d’aquell infern, però no va ser fàcil. «Llogar és impossible: et demanen contractes i fiances... 4.000 euros», segueix. L’habitació és l’única alternativa. «Però et diuen que no, que no volen nens. ¿I on poso la meva filla?», es pregunta amb els ulls humits. Finalment, a finals d’agost, i a través de grups de Facebook, van trobar una habitació pròxima a Pubilla Cases en un quart pis sense ascensor. «Ens empadronaven i acceptaven la meva filla», diu amb mig somriure. El preu, 600 euros al mes. Just el salari del seu fill. Van acceptar. «No teníem més opcions».

Dieta a base d’arròs i llegums

La família sobreviu amb les ajudes de Càritas. L’entitat els facilita una targeta de 200 euros al mes per comprar menjar. «Per a peix no ens dona, per a carn, de vegades», segueix la mare. ¿I fruita i verdura? La dona esclafeix a plorar. «Mengem arròs o llegums amb coses. Normalment amb ou, o si hi ha alguna saltxitxa... no podem permetre’ns més», segueix. La nena assisteix diàriament al centre obert de Càritas, on participa a activitats extraescolars o repàs dels deures. Allà, la mare aconsegueix connectar-se a l’ordinador i enviar currículums. També els deixen roba, o extres de menjar. Fa gairebé tres mesos que espera una cita amb els serveis socials del municipi.

«Viure així és terrible», admet la mare. «T’asfixies, t’ofegues», segueix. «No pots cuinar quan vols, ni utilitzar el bany... tenim un problema amb el meu fill perquè arriba suat diàriament i no tenim on deixar la roba perquè l’olor se t’enganxa...», explica. «Jo miro de no ser a casa, de sortir tots els dies, quedar-te allà és pitjor, t’enfonses».

Notícies relacionades

Els juristes reclamen una normativa per fer front al ‘greenwashing’

Suècia fa història: oficialment és el primer país lliure de fum

Malgrat això, el que més preocupa aquesta mare no és el present: és el futur. «La propietària li ha dit al senyor que ens lloga l’habitació que li pujarà 100 euros el lloguer. Que ha pujat tot i que ha d’apujar el preu. Al febrer, haurem de pagar 50 euros més. No sé com ho farem», diu desesperada. Tem que l’ajuda de Càritas per a l’alimentació, que és temporal, desaparegui. «T’ho dic: m’entren ganes d’anar-me’n a ocupar. Però no vull això, em fa molta por. Tant de bo puguem continuar pagant», assumeix.

El cas d’aquesta família torna a mostrar no tan sols l’enorme drama del mercat de la vivenda i dels conflictes pels quals passen les famílies més vulnerables, sinó també les esquerdes de la llei d’estrangeria. «Jo només vull poder treballar bé, amb un contracte. I que els meus fills puguin estudiar i tenir tot el que mereixen, però sembla que en aquest país això és impossible», lamenta aquesta dona. Ha rebut ofertes de treball de tot tipus. Però la resposta es repeteix. «Si no tens papers, res». Mateixa resposta que ocorre amb les prestacions socials. Només els queda viure en la misèria: entre l’estafa i l’esclavisme.