«M’autolesionava fins a cinc vegades al dia només per alleujar, per un moment, la meva angoixa»

«És difícil d’explicar, però fer-me mal es va convertir per a mi en una via d’escapament, en la manera que vaig aprendre a descarregar el malestar –afegeix–. El dolor físic em permetia fugir de mi mateixa, perquè, per uns segons, aconseguia no sentir l’emocional». I, tot i que va arribar un moment en què autolesionar-se es «va convertir en una necessitat, en una espècie d’addicció», amb el pas del temps ha aconseguit convertir la seva experiència en gairebé una prova testifical que dels inferns també es pot tornar.

Un símptoma d’alguna cosa més

La Sofía col·labora amb l’entitat centrada en salut mental Obertament i manté trobades amb estudiants universitaris i de graus d’FP en què explica el seu cas en primera persona. «Així contribuïm a trencar l’estigma i a iniciar converses molt necessàries», explica.

I una de les coses que sol aclarir respecte a les autolesions –un fenomen que afecta entre un 20% i un 45% dels adolescents, amb especial prevalença entre les noies– és també el que venen repetint els especialistes en salut mental: que fer-se mal no té res a veure amb els intents de suïcidi. Que és un símptoma d’alguna cosa més. D’un mal moment, un quadro d’ansietat, una depressió, una necessitat d’atenció. «En el meu cas, em van diagnosticar un trastorn límit de personalitat i un trastorn alimentari, i suposo que no vaig saber afrontar el que em passava ni tampoc demanar ajuda o acceptar-la».

Manual a les xarxes «perquè no es noti»

Tot va començar, explica, amb 13 anys. Aclaparada pel malestar i l’angoixa, va tenir la temptació de provar alguna cosa –«un alleujament»– que, a les xarxes socials, havia vist que potser li podia funcionar.

I aquí arriba una de les grans advertències de la Sofía. Instagram, TikTok i companyia no són només aparadors que les 24 hores del dia repeteixen a les adolescents que ni el seu cos ni la seva vida són suficients. També poden convertir-se en una guia tòxica i destructiva» de les mil maneres en què pots ferir-te sense que se’t noti ni, per descomptat, que se n’adoni la teva família. «Fins i tot hi ha molts comptes en què les autolesions, com els problemes de salut, es romantitzen», denuncia la Sofia, que afegeix que aquest tipus de continguts «haurien d’estar prohibits».

Ella va prendre bona nota de tot aquest manual pervers i clandestí. Però és clar, la seva família no va trigar gaire temps a adonar-se’n. Ara, amb la perspectiva que brinden el temps i el tractament, entén que el seu entorn va fer el que va poder. Però, en aquell temps, la seva casa va passar a ser per a ella una asfixiant presó custodiada pels seus propis familiars. «Es van convertir en els meus enemics, en els meus carcellers. Tot el que feien m’ho prenia molt malament: la vigilància, els ingressos, que retiressin del meu abast els objectes amb què em podia fer mal. Jo creia que feien tot allò per perjudicar-me».

Conviure amb la malaltia

Després d’algun ingrés i tractament a Mèxic que no van acabar de funcionar, la Sofía va volar fins a Barcelona, on va seguir una teràpia que, aquesta vegada sí, va resultar efectiva. «Suposo que jo ja havia començat a acceptar que tenia una malaltia i que necessitava ajuda».

Des de fa temps, aquesta estudiant de Treball Social ha trobat la manera de conviure amb la malaltia –«sé el que em passa i puc tirar endavant»– i ha deixat enrere les autolesions.

Cicatrius

Notícies relacionades

Un psicòleg i un psiquiatre i mig per a 225 pacients a l’any: la falta de mitjans llasta la lluita contra l’anorèxia

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

De tot plegat, almenys físicament, amb prou feines li queden unes cicatrius que de vegades comparteix a les xarxes socials. No com a fetitxe, per descomptat, sinó com una poderosa imatge que a ella li serveix per combatre l’estigma de la malaltia mental i també per recordar-li la costa que ha aconseguit pujar.

«Ara hi ha una eclosió de casos d’autolesions perquè també hi ha moltíssim malestar. Però a les noies que es fan mal només els diria que aquest no és el camí, que demanin ajuda perquè, com a mi em van dir una vegada, si les coses bones sempre s’acaben, les dolentes també. Si alguna cosa he après en aquest temps és que el malestar mai és per sempre». Per alleujar angoixes, ara recorre a arguments menys lesius, com la meditació i els exercicis de respiració.