Polèmica pels insults de Vox
Creix la «violència política» contra Irene Montero i altres líders: la viuen el 65% de les dirigents
Els insults a la ministra d’Igualtat, habituals durant tota la legislatura, han sobrepassat els límits després dels problemes de la ‘llei sí és sí’
Les dones joves, d’esquerres i amb un discurs feminista són les que més pateixen els atacs, però també els pateixen polítiques de dretes
«Cal tenir-la de ciment armat per insultar professionals que han passat anys de la seva vida estudiant Dret quan l’únic mèrit que té vostè éshaver estudiat en profunditat Pablo Iglesias». Aquestes paraules pronunciades per la diputada de Vox Carla Toscano i dirigides cap a Irene Montero aquest dimecres en seu parlamentària han culminat uns dies de ferotges atacs cap a la ministra d’Igualtat, a qui moros i cristians han responsabilitzat de defectes en la ‘llei sí és sí’ que han provocat la rebaixa d’algunes penes a condemnats. Tanmateix, la dirigent morada no és l’única que viu aquesta mena de «violència política», com va denunciar ella mateixa des de l’escó.Un estudi de la Unió Interparlamentària assenyala que reben comentaris sexistes o sexuals humiliants entorn del 65% de les dirigents polítiques, un fenomen que ha anat en augment a través de la impunitat i anonimat que proporcionen les xarxes socials.
Montero ha sigut objecte d’insults, amenaces i campanyes de difamació a internet i l’àmbit polític durant tota la legislatura, sobretot per impulsar normes noves com l’esmentada llei de la llibertat sexual i la llei trans, que han fet coïssor a la dreta però també en part del feminisme. Dimarts passat, per exemple, la regidora de Cs a Saragossa Carmen Herrarte va acusar la dirigent morada que «hi hagi violadors excarcerats i una allau de recursos» i va considerar que «és on és perquè l’ha fecundat un mascle alfa».
Missatges de suport
No obstant, l’insult de Vox dimecres, en un altaveu tan important com la tribuna del Congrés i que ha desencadenat una gran bronca, «ha passat el límit», segons la interpretació feta per la mateixa ministra. De fet, Montero ha sigut acompanyada per tot l’espectre de l’esquerra, veus internacionals incloses i també alguns polítics de dretes. La portaveu popular Cuca Gamarra ha assenyalat que «ningú té dret a ofendre-la i entrar en la seva vida personal». Montero, però, afirma que ha trobat a faltar que el suport hagués arribat abans, perquè des de fa dies «moltes expressions s’estaven apropant a aquest límit».
Montero és focus d’atacs per ser «dona, jove, d’esquerres i feminista, s’ajunten moltes coses», afirma Isabel Muntané, codirectora del màster de Gènere i Comunicació de la UAB. «Si analitzem les últimes campanyes, observem que l’objectiu més habitual sol respondre a aquest perfil», afegeix Verónica Fumanal, experta en comunicació política, que assenyala al seu torn que «la violència política, l’assenyalament i la fustigació és la tècnica utilitzada pels partits de tall totalitari». «Busquen acovardir, generar hordes a la contra, violentar... i lamentablement, observem amb preocupació que funcionen, perquè tenen una viralització important i generen titulars que polaritzen encara més la societat. Lamentablement, no veig una disminució a curt termini», reflexiona.
De tots els colors
Fumanal posa el focus en els atacs efectuats per part de la dreta i l’extrema dreta, però també són víctimes d’insults, potser no amb tanta virulència ni de manera organitzada, dirigents de l’espectre polític més conservador, com Angela Merkel, que va ser objecte de comentaris masclistes per portar un escot, i Soraya Sáenz de Santamaría, que va viure un assetjament públic a les portes de casa seva. I, en l’àmbit de l’esquerra, han tingut campanyes d’assetjament semblants l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau i dirigents socialistes com Leire Pajín i Bibiana Aído. Les polítiques solen ser criticades per les seves parelles o per la seva vestimenta, una cosa que no passa amb els homes.
L’esmentat estudi de la Unió Parlamentària assenyala que la violència política s’adreça contra les dones pel seu gènere i té l’objectiu de dissuadir-les de participar activament en política. Així mateix, identifica tres factors que agreugen la situació: formar part de l’oposició, ser jove i ser part d’una minoria (ja que s’hi afegeix també el component racista).
Posar límit a la violència política verbal és difícil. La mateixa Montero, en una entrevista dilluns amb EL PERIÓDICO, assenyalava que aquest problema és un «tema de conversa constant en les reunions internacionals» i que convé «aprendre» de la «conceptualització que han fet les feministes a l’Amèrica Llatina», on «han sigut capaces d’elevar a rang d’acords i convencions» el problema. Allà, no obstant, la violència no només és verbal, sinó també física i arriba fins i tot a l’assassinat.
Possibles solucions
A Espanya, l’Estratègia Estatal contra les Violències Masclistes aprovada dimarts passat assenyala entre els objectius adoptar mesures contra la violència política, tot i que sense concretar res específic. I, arran de l’incident al Congrés, Unides Podem treballa en un escrit per intentar erradicar el problema a les Corts.
No obstant, buscar solucions és «complicadíssim», segons interpreta Muntané, que assenyala que, com en la resta de violències masclistes, la millor recepta és l’«educació» igualitària. Al seu torn, Elena Valenciano, presidenta de la Fundació Dones, apunta que el remei és la «denúncia pública» i la «solidaritat entre dones, que sentin que no estan soles».
Valenciano sap bé del que parla. En la seva etapa com a destacada dirigent socialista va haver de tancar el seu compte de Twitter no només pels insults o amenaces com ara «hauries de ser en una cuneta» o «tant de bo et violin», sinó perquè els seus fills també eren objecte de l’assetjament. «Em va semblar perillós», explica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
